THE CONVERSATION
L’asteroide 2023 CX1 acaba d’impactar sobre la Terra (i porta bones notícies)
A les 2.59 UTC (3.59 hora espanyola) del 13 de febrer del 2023, una enorme bola de foc il·luminava el cel sobre el canal de la Mànega, entre Anglaterra i França. I tot i que estiguem acostumats a sentir o llegir notícies catastrofistes i infundades sobre asteroides en ruta de col·lisió directa sobre el nostre planeta, no ha sigut el cas. Al contrari.
El perill intrínsec d’aquests cossos de naturalesa rocosa o metalorocosa depèn bàsicament de la seva mida, i la majoria dels que arriben a la Terra en una escala de vida humana són petits. La detecció de 2023 CX1 es pot interpretar més aviat com un èxit dels programes de seguiment d’asteroides, un dels exemples més grans de col·laboració científica internacional, en la qual participen astrònoms professionals i aficionats.
Detectat sis hores abans de «morir»
2023 CX1 va ser descobert per l’astrònom Krisztián Sárneczky des de l’estació astronòmica Piszkesteto, situada a les muntanyes Mátra, a uns 80 quilòmetres al nord-est de Budapest (Hongria). Ja és el segon asteroide que aquesta infraestructura científica, pertanyent al cèlebre Observatori Konkoly, detecta poc abans d’impactar contra la Terra.
Aquesta localització de la roca espacial va tenir lloc el 12 de febrer a la nit, a les 20.40 UTC, i la va confirmar al voltant d’una hora més tard l’Observatori Visnjan, a Croàcia. 2023 CX1 s’ha convertit en el setè asteroide descobert abans de col·lidir contra el nostre planeta.
#Sar2667 finissant sa course dans l’atmosphère, filmé depuis Paris vers 2:59 TU pic.twitter.com/MiWMTWXmbU
— Josselin Desmars (@j_desmars) 13 de febrero de 2023
Així que, quan vam trobar aquest objecte de poc més d’un metre de diàmetre, li quedaven tot just sis hores de vida. Tot i que aquest temps ens pugui semblar breu, resulta enormement valuós. Al penetrar a l’atmosfera a hipervelocitat (concretament a 17,4 km/s), l’ablació de la roca a l’atmosfera va produir una columna de gas ionitzada. Aquesta fase lluminosa, que supera la lluminositat intermèdia entre la lluna plena i el sol, es denomina superbòlid. La seva lluminositat va ser tal que fins i tot vam poder captar-lo des de l’Observatori Astronòmic del Montsec, a gairebé 900 km de distància.
Una «petita» roca de 12 tones
S’ha de recordar que la roca que es va desintegrar el 13 de febrer sobre França era un asteroide pròxim a la Terra desconegut fins al dia anterior. Tenint en compte la densitat mitjana dels meteorits més comuns que arriben al nostre planeta, anomenats ‘condrites ordinàries’, la seva massa abans de xocar contra l’atmosfera estaria entorn de les 12 tones. La seva òrbita tipus Apol·lo el va portar a la col·lisió directa amb la Terra, tal com podem apreciar a la següent figura.
Els descobriments de petits asteroides com aquest arriben en moments especialment importants per a la nostra comunitat científica. Just després de la missió DART de la NASA, que va donar inici a la defensa planetària activa, vam comprovar que trobar-los abans que impactin el nostre planeta és ja una cosa comuna.
Impactes espectaculars, però sense risc
Per això resulta fonamental que els científics adoptem el compromís d’acostar la nostra ciència a la ciutadania. No hauríem de veure aquestes deteccions amb temor, ja que els asteroides d’aquestes mides produeixen, a tot estirar, espectaculars caigudes de meteorits. Els objectes amb diàmetre inferior a poques desenes de metres no solen ser font de risc: la fricció amb la nostra atmosfera els fragmenta i fa que perdin de mitjana més d’un 97% de la seva massa.
Però és que a més ens proporcionen valuosos ensenyaments: recuperar i estudiar els meteorits procedents dels impactes ens subministra, de manera gratuïta, mostres valuoses dels materials i les seves propietats físiques. Comprendre’ls millor ens permetrà desenvolupar nous mètodes per protegir-nos de la visita d’asteroides molt més grossos.
En el límit del que seria una col·lisió de més risc tindríem l’asteroide que va produir l’esdeveniment meteòric de Txeliàbinsk, a Sibèria, fa 10 anys. Aquest succés va produir uns 1.500 ferits per l’ona de xoc –capaç de fer caure parets i destruir finestres– i la radiació, que va causar cremades greus als observadors més pròxims a la bola de foc. De fet, va marcar un punt d’inflexió perquè creéssim el Dia Internacional de l’Asteroide, reconegut per les Nacions Unides.
Així doncs, són bones notícies que puguem detectar a temps aquests petits asteroides i comptem amb unes quantes hores per alertar la població en cas d’un impacte imminent. Si seguim per aquest camí i desenvolupem el programa de defensa planetària fent servir també instrumentació des de l’espai, les iniciatives de detecció d’asteroides encara més grans compliran la seva funció. Així podrem pal·liar trobades futures amb impactadors cinètics tipus DART perquè no suposin cap risc.
Notícies relacionadesDesafortunadament, la comunitat científica no té la solució per protegir l’espècie humana de la seva acció destructiva contra si mateixa i el planeta que l’acull. Només la cooperació, la confiança i la solidaritat entre els pobles, tal com solem practicar la majoria de científics, ens pot salvar.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. En podeu llegir l’original.
