El diari de les científiques catalanes a ‘Mart’: «Estàvem aïllades, però en cap moment ens vam sentir soles»

«L’inici de la missió va ser un moment complicat per a totes. Al meu cap hi havia moltes coses que podien sortir malament. Sobretot a les sortides extravehiculars, en les quals tenia por de no planificar bé la ruta i desorientar-nos al mig del desert fins a perdre les comunicacions amb la base. Però, quan vaig trepitjar el terra marcià, contra tot pronòstic, vaig sentir molta tranquil·litat. Ho havíem preparat tot de manera tan conscienciosa que sentia que res podia sortir malament. I que, tot i que ho fes, juntes trobaríem una solució.

Estic convençuda que el que hem viscut a ‘Mart’ també ha canviat la nostra narrativa vital i professional. Ha sigut un viatge apassionant d’aprenentatge, de companyerisme, d’esforç i de moltíssimes rialles compartides. A ‘Mart’ estàvem aïllades, però en cap moment ens vam sentir soles».

Una de les coses que més m’ha sorprès d’Hypatia ha sigut la gran complicitat de totes les integrants del grup, tant des del punt de vista personal com professional. Malgrat no haver-nos reunit totes en persona en un mateix lloc abans d’emprendre el nostre viatge a ‘Mart’, l’equip ha funcionat perfectament en tots els aspectes. L’actitud positiva de cada una de les integrants i el respecte i suport de cada una amb les altres han sigut factors clau perquè Hypatia fos tot un èxit.

A tots els nens i nenes que somien arribar a Mart un dia, el meu consell és que sempre estigueu preparats per aprofitar qualsevol oportunitat per explorar el que us agrada. Mai deixeu de lluitar per aconseguir els vostres somnis i envoltar-vos sempre d’un bon equip, de gent que us recolzi, que confiï en vosaltres i que us acompanyi en el vostre camí. Recordant un proverbi africà, «si vols anar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat».

Una de les coses que més m’ha sorprès d’aquesta experiència és adonar-me que necessitem ben poc per viure. Quan vius en un entorn així, amb recursos limitats, t’adones que som molt privilegiades de viure a grans ciutats i amb la casa plena de coses. Però en realitat amb la meitat del que tenim seríem capaços de ser igual o més feliços que ara. ¿Un missatge per als futurs viatgers de Mart? Els diria que disfrutin del camí que escullin i simplement que segueixin cap endavant.

Recordo amb especial carinyo el final de la simulació, la il·lusió compartida de tornar a sortir a l’exterior, sentir la llibertat de caminar sense utilitzar escafandre, sentir el vent i la llum del sol a la pell. Tot això amb la satisfacció d’haver complert una part molt important del nostre projecte.

A les nenes i nens que somien viatjar a Mart, els diria que mai perdin la curiositat i la il·lusió d’aprendre, i que els més important és ser feliç fent el que a un li agrada. Els grans tenim molts estereotips que inconscientment limiten les nostres possibilitats. Ells i elles tenen una ment més lliure i, per tant, més capacitat de crear, d’inventar.

Gràcies a les meves companyes, en cap moment em vaig sentir aïllada. L’èxit d’aquest viatge es deu, sobretot, a la tripulació: tant a la força de cada una per separat com al poder de totes juntes. ¿L’ensenyament amb què em quedo? Que l’univers no pertany a ningú, així que més ens val cuidar-lo entre totes.

Em va sorprendre molt la quantitat d’hores que es necessiten per al manteniment d’una estació marciana. També em va sorprendre com en una missió així sempre acaba faltant el temps per desenvolupar tots els projectes de recerca que voldries. La part positiva va ser conèixer, viure i estimar les altres companyes de la missió. De cara a un futur crec que per trepitjar el planeta vermell es necessiten moltes disciplines professionals. Per això, per a mi, la lliçó més important és treballar sempre amb el que es disfruta, perquè, amb molta paciència i voluntat, es pot arribar a l’objectiu.  

Em va sorprendre com de motivador és formar part d’una tripulació les 24 hores del dia i sentir que la tasca que portes a terme sota un rol determinat contribueix a l’èxit col·lectiu de la missió. El més bonic de la missió va ser que es va establir una gran sintonia entre nosaltres des del primer moment i això va fer que el dia a dia estigués ple de complicitat i bones sensacions. ¿Un missatge per a les futures generacions? Endavant, no hi ha res més estimulant que perseguir un somni.