Dones que han escrit la seva història

Dammy Lawal: «L’educació no pertany a un sol gènere»

La jove cursa el seu segon màster i dirigeix la seva pròpia fundació, destinada a apoderar les nenes

Quan a Lawal li pregunten pels seus referents femenins, somriu, agafa aire i, immediatament, procedeix a esmentar una llista interminable de noms propis: ministres, empresàries i activistes. «Admiro moltíssimes dones per diferents aspectes: el carisma, el coratge, el pensament lògic i la perspectiva humanitària», assegura entusiasmada. L’última a nomenar és la seva mare, però abans fa un silenci i tanca els ulls, com si l’estigués visualitzant. «Ella és el meu número u», reconeix.

Dammy Lawal és nigeriana, té 25 anys i és la primera dona en la seva família que estudia a la universitat. Es va graduar en Tecnologies de la Comunicació i ara està cursant el seu segon màster a Barcelona. L’any passat va obtenir una beca que ofereix l’escola de negocis EADA amb el recolzament de la fundació Dones per l’Àfrica, que pretén potenciar el talent de dones joves de països africans. «Molta gent creu que la tecnologia és un camp d’homes, que requereix habilitats masculines», lamenta la jove. «Al meu país no es veu amb bons ulls que les nenes estudiïn, perquè els pares creuen que això no portarà cap benefici a la família». Lawal, en canvi, té molt clar que ella és un referent per a moltes altres joves. «Vull que les nenes pensin: Si la Dammy ho pot fer, jo també». 

Activisme

Abans d’arribar a Espanya, l’estudiant ja havia creat la seva pròpia fundació. L’entitat imparteix xerrades a les escoles sobre abusos sexuals i tràfic de nens i informa les nenes dels seus drets. «D’aquesta manera els dono les eines que necessiten per poder canviar la seva situació», explica Lawal. En aquest sentit, tal com afirma la nigeriana, «les dones ens hem de recolzar les unes a les altres, perquè si una està ferida, totes ho estem». «No és fàcil néixer dona a l’Àfrica», sentencia. Lawal assegura que la cultura i la religió afavoreixen un sistema patriarcal en el qual les dones són maltractades. 

No es coneixen personalment, però cada setmana la Dammy truca la Brenda, la noia que va cursar el mateix màster l’any passat, i escriu a la Christelle, l’estudiant que ocuparà la seva plaça l’any que ve. «Una dona n’apodera una altra i aquesta apodera la següent. Es tracta de crear una xarxa de dones, perquè múltiples veus tenen més força que una sola veu», conclou.

Myriam Amaya: «Em van excloure per ser trans i gitana»

Actriu i activista per la diversitat de gènere i les dissidències sexuals.

Miryam Amaya va protagonitzar les primeres manifestacions per la dissidència sexual, inaugurades l’any 1977 a Barcelona. Estava cansada de la retallada de drets que patien les persones transsexuals, com ella. «Quan es va fer la primera manifestació a Barcelona, l’any 1977, una trans argentina va anar baixant per les Rambles i ens va empènyer a reunir-nos i a parlar sobre els nostres drets. Ens va obrir els ulls; allà va ser on vaig començar l’activisme per la dissidència sexual», recorda. De fet, ella mateixa, menor d’edat en aquell moment, se sorprèn de la valentia que van tenir per sortir al carrer, inspirades per les primeres manifestacions pels drets de les persones trans que s’estaven duent a terme als Estats Units en la mateixa època.  

Els primers èxits van costar molt patiment i feina. «En la primera manifestació a Barcelona no ens va passar res, perquè el focus mediàtic estava pendent de nosaltres atesa la singularitat de la situació, en les següents manifestacions vam començar a rebre cops de pilota, patacades, ens portaven a comissaria», recorda Amaya. «El pitjor van ser les humiliacions. Això és una cosa que ens va donar molta més força per continuar lluitant pels nostres drets», explica. 

Després de les seves primeres experiències en la reivindicació social, Miryam Amaya, saragossana i d’ètnia gitana, aviat es va abocar a l’activisme en associacions com Somos LGTB+ d’Aragó, OMSida o el Centre Alba per ajudar dones en situacions de vulnerabilitat. Actualment presideix Las Babylon, una companyia teatral arrelada al barri d’El Gancho, de Saragossa, sense ànim de lucre. 

Lluita per un treball digne

Dedicada al món de l’espectacle al costat d’artistes com Sara Montiel, denuncia les dificultats de les persones transsexuals per aconseguir un treball digne i posteriorment una pensió contributiva. En les últimes dècades, «les problemàtiques en relació amb la diversitat de gènere i les identitats sexuals han canviat, però encara queda molt per fer», denuncia Amaya. «Les persones trans tenen més dificultat per accedir a un treball digne, per tenir els mateixos drets que la resta de ciutadans. La llei trans que s’està desenvolupant fomenta que se’ns consideri ciutadanes de primera», destaca la saragossana.

Helena Guardans: «Necessitem més referents femenins»

Dirigeix una companyia de 4.000 treballadors i és membre del Fòrum Internacional de Dones (WIF).

Si l’any 1994 algú li hagués dit a Guardans que la seva petita empresa arribaria a tenir 4.000 treballadors, no ho hauria cregut. Segurament s’hauria espantat i no hauria vist viable dirigir una gran companyia i ser mare alhora. Acabava de fundar el seu projecte. «Era un bon moment, no depenia de ningú», assegura Guardans. No obstant, al cap de poc es va casar i el 1995 va tenir la seva primera filla. «No va passar res, vaig poder disfrutar dels meus fills i va continuar treballant. Tendim a veure el futur més complicat del que realment és», opina.

Helena Guardans és avui la presidenta a Espanya de la consultoria tècnica Webhelp. «La meva trajectòria ha sorprès més els altres que a mi mateixa». Al llarg de la seva carrera, Guardans ha treballat en un ambient dominat per homes. «És incòmode ser l’única dona en reunions i consells d’administració», lamenta. 

Tal com assegura l’empresària, «per trencar el sostre de vidre necessitem que gent per sobre el fracturi». En aquesta línia, des de la seva companyia Guardans impulsa polítiques actives per fomentar la contractació i promoció femenina. Tant és així, que «el 50% de la plantilla en tots els nivells d’organització són dones. Des de les posicions més baixes, fins al comitè de direcció». A excepció de la presidenta, que només n’hi ha una i és dona. 

D’altra banda, Guardans explica que el seu cas representa un percentatge mínim del total de dones. «Jo vaig tenir una estabilitat econòmica que em va donar flexibilitat, però moltes dones han de deixar la seva ocupació perquè el sistema és injust». La catalana assenyala que «la gratuïtat de les guarderies, la llei de quotes i la baixa de paternitat són algunes mesures que poden fomentar la igualtat al món laboral».  

Exemple de lideratge

Guardans imparteix classes a la universitat i en instituts en els quals relata la seva experiència. «És important que les joves d’avui dia tinguin referents perquè vegin que és possible», subratlla. A més, és membre del Fòrum Internacional de Dones (WIF, en les seves sigles en anglès), una organització que dona visibilitat al talent femení.

Entre altres accions reivindicatives, el WIF demana a les dones que vesteixin colors cridaners en reunions i congressos: «Així, quan es faci la foto oficial es vegi clarament que només n’hi ha una».

Joy F.: «El camí va ser dur però mai vaig perdre la fe»

Va tardar cinc anys a arribar a Espanya, i una vegada aquí va haver d’exercir la prostitució per poder sobreviure.

Joy F. no va deixar de cantar ni un segon durant el trajecte del Marroc a Algesires. Des de la mitjanit fins que els llums de l’helicòpter la van encegar a pocs quilòmetres de la costa andalusa. Eren les quatre de la matinada. «Si m’adormia, els altres em despertaven perquè continués cantant. Les meves oracions donaven esperança», explica la dona nigeriana. El 2008 i després de quatre anys pidolant als carrers marroquins, Joy F. va decidir pujar a una zodiac amb el seu fill de dos anys. «Volia una vida millor per al nen i sabia que Déu ens protegiria». Tal com relata, dues embarcacions van partir aquella nit amb 92 persones i 15 nens. Joy F. va perdre de vista la segona llanxa. «Tots es van enfonsar al mar», entre ells, el pare del seu fill.

La dona va abandonar Nigèria després de la mort de la seva mare, però no va tardar gaire a adonar-se que el camí seria complicat. «Em van mentir, em van prometre que em portarien a Espanya, però en realitat volien em portar al Senegal perquè em prostituís». Joy F. va aconseguir escapar-se de l’home que la va enganyar i va poder pagar un altre viatge fins al Marroc. Aquesta va ser la pitjor part. «No teníem aigua, ni menjar. Vaig veure moltes persones morir al desert». 

Una vegada va arribar a Espanya, la jove va viatjar a Barcelona, on coneixia la germana d’una amiga. Necessitava obtenir un treball per poder mantenir el seu fill, però sense el permís de residència era gairebé impossible. «Una nit una companya em va dir que la seguís i vam arribar a un carrer fosc i desert». Joy F. tenia 26 anys quan va començar a exercir la prostitució i 36 quan ho va poder deixar. 

Segona oportunitat

Notícies relacionades

100 anys per tancar la bretxa

Dones que han escrit la seva història

Després de molts anys assistint a diferents cursos formatius que imparteixen a El Lloc de la Dona, un projecte destinat a l’atenció integral de dones que exerceixen la prostitució, Joy F. va aconseguir optar a un dels plans ocupacionals que ofereix l’ajuntament de la capital catalana. En aquell moment estava embarassada de dos mesos. «No podia parar de plorar, estava segura que si no avortava, no em donarien el treball», lamenta.

No obstant, després de molt insistir, Joy F. va aconseguir l’ocupació i amb ell, els papers. Ara la dona treballa netejant els carrers de la ciutat, el seu fill gran té 14 anys i fa 10 mesos va néixer el petit. El seu nom és Miracle perquè, com explica la jove lluitadora, amb ell va arribar un miracle a la seva vida.