El ressorgir de Rwanda en clau femenina

De la mà de l’únic fill que li van deixar aquells rostres ombrívols armats amb matxets, la Valentine va caminar durant dies, sense rumb i sense ànima, pels carrers ensangonats que havia deixat aquella tempesta de mort. Tres van ser les vegades que va suplicar als assassins de la seva família que acabessin amb la seva vida. Que a ella també la matessin. 

Eren temps foscos a Rwanda, un petit país situat a la regió dels Grans Llacs de l’Àfrica. El 6 d’abril de 1994, el president del país, Juvénal Habyarimana, va ser assassinat en un atac contra l’avió en què viatjava. Aquests fets van detonar una sèrie de matances «planificades, sistemàtiques i metòdiques», segons va denunciar l’Organització de les Nacions Unides (ONU), per part de faccions radicals formades per membres de l’ètnia hutu –85 %– en contra de la població tutsi –15 %. 

«Ens van dir que esperàvem en una de les cases del veïnat, que vindrien contra nosaltres», afirma la dona. La Valentine i el seu fill van perdre la noció del temps en aquell lloc ple de cossos que jeien els uns sobre els altres. En aquell lloc on la humanitat havia deixat d’existir. Dempeus, sense menjar ni beure, desitjant diluir-se entre aquesta multitud putrefacta, aquella noia de 28 anys que sostenia el seu fill sense cap esperança va aconseguir sobreviure. 

El Front Patriòtic Rwandès (FPR), la milícia tutsi liderada per Paul Kagame, que avui governa el país, va capturar els assassins de la família de la dona als afores de Rwamagana, una ciutat a l’est del país. Així va ser com la Valentine i el seu fill van sobreviure. Aquell estiu del 1994, la Valentine va veure la mort de prop, gairebé la va fregar. Aquell estiu del 1994, la Valentine va morir i va tornar a néixer. 

Al capdavant del canvi

Va ser una de les supervivents del genocidi rwandès. Més de 800.000 persones van morir en un dels episodis més tràgics que ha viscut la humanitat. Unes 250.000 dones van ser violades i 20.000 nens van néixer fruit d’aquesta violència.                               

Per a la Valentine aquell malson no havia fet més que començar. «La vida no va ser fàcil després del genocidi, no teníem res. Dormíem sobre l’herba, i quan plovia, les gotes d’aigua ens queien a sobre», diu. Anys més tard, Msaada, una de les organitzacions que encara avui ajuda les víctimes del genocidi, li va proporcionar una vaca. L’animal va permetre a la Valentine vendre llet a la seva comunitat, fertilitzar el camp i vendre els seus cultius. Amb aquests ingressos va poder construir la casa on viu avui. «La Valentine d’abans solia ser una simple vídua sense recursos, però la Valentine d’avui és una dona independent i autosuficient». 

«Aquestes dones que van sobreviure han fet sacrificis enormes per portar de tornada la normalitat a la població rwandesa», diu el director de Msaada, Jean Damascene Ntambara. «Es van quedar soles i van emprendre una lluita diària per criar i educar els seus fills i, d’aquesta manera, reconstruir una nova nació». 

La majoria de les víctimes mortals, els fugitius i els presoners van ser homes. És per això que, just després de la tragèdia, el percentatge de dones respecte al total de població es va disparar. D’alguna manera, la responsabilitat de tirar endavant el país hi havia recaigut. De fet que encara avui dia el 84 % de les dones ruandeses treballen, mentre que a països com Espanya aquesta xifra amb prou feines arriba al 51 %. 

Paul Kagame va aconseguir la presidència el març del 2000. Des d’aleshores, el seu executiu ha dut a terme una sèrie de propostes legislatives que han convertit Rwanda en un dels països líders en la lluita contra la bretxa de gènere. El 2003, el govern rwandès va aprovar una nova constitució, la primera després del desastre del 1994. Ja en el preàmbul del text es ratificava el «compromís amb la formació d’un Estat basat en el principi d’igualtat entre homes i dones» i a l’article 10 s’establia l’«assignació d’almenys el 30 % de tots els càrrecs als òrgans de decisió a dones». En l’actualitat, Rwanda està al capdavant de les nacions amb més representació femenina en el parlament, amb el 61 % de les cadires ocupades per dones. 

Segons l’informe que fa el Fòrum Econòmic Mundial sobre la bretxa de gènere al món, el 2017 Rwanda va ocupar la quarta posició en el rànquing de països amb menys diferència entre homes i dones, només superat per Islàndia, Noruega i Finlàndia. L’estudi té en compte factors com la participació econòmica, els resultats educatius, l’apoderament polític i aspectes relacionats amb la salut. 

Líders en la comunitat

Les dones que vivien a les zones rurals ho van tenir més difícil. «Érem pobres, vídues i tutsis i per això se’ns va discriminar i excloure», diu l’Eugenie, una altra supervivent del genocidi. «Després de la guerra em vaig sentir molt sola, no volia anar a les trobades del veïnat per por de trobar-me els familiars d’aquells que van matar els meus fills i el meu marit», diu la dona. 

«Abans les dones no tenien veu a la comunitat, eren a casa fent tasques domèstiques». Ara l’Eugenie és una de les líders de la seva comunitat. Concretament, treballa en un comitè encarregat d’erradicar la violència de gènere a les llars de la zona. Una vegada per setmana es reuneix amb les dones del barri per parlar i analitzar els seus problemes. «Em sento molt feliç quan ajudo a resoldre algun conflicte i els nens d’aquestes dones, que per aquesta situació havien deixat d’anar a l’escola, tornen a classe. Si els meus fills encara visquessin m’agradaria que algú fes el mateix per mi». 

L’Eugenie recolza dones que pateixen violència de gènere en la seva comunitat. El seu paper és aconsellar-les, informar-les sobre els seus drets i acompanyar-les en el procés de denúncia. El 2008, el parlament rwandès va aprovar una llei de violència de gènere. Una llei que va comptar amb el recolzament de l’ONU i que impulsa campanyes d’educació i conscienciació i que estableix condemnes per als culpables. 

Independents econòmicament 

Després de dedicar-li un parell de minuts, una mirada còmplice i un petó efímer al retrat del seu marit, la Beatrice reposa al sofà de casa seva. La combinació cromàtica del mocador que porta als cabells fa que el seu rostre sigui alegre i, alhora, poderós. La Beatrice va perdre el seu marit durant el genocidi. Es va quedar sola amb els seus tres fills, un de vuit anys, l’altre de dos anys i el més petit de dos mesos. «Al principi no va ser fàcil, vivíem al carrer. No teníem roba per vestir-nos, ni menjar per alimentar-nos», afirma la dona. 

Igual que la Valentine i l’Eugenie, la Beatrice va rebre una vaca que la va ajudar a tirar endavant la seva família. Ara té tres d’aquests animals i viu en una de les cases més acomodades del veïnat. Els seus fills van finalitzar l’escola superior i es van graduar en diferents universitats. «El més gran és doctor, director en un hospital; el mitjà és comptable i treballa per a l’administració pública, i el menor és enginyer», explica la dona amb un gest ple d’orgull. «Els meus fills em demanen moltes vegades que em mudi a la ciutat amb ells, però a mi m’agrada estar-me aquí, m’agrada ser independent».

Després del genocidi, el govern va posar a l’abast de les dones petits préstecs econòmics perquè poguessin impulsar els seus negocis. D’aquesta manera, la Beatrice va poder començar a vendre els aliments que cultivava al seu hort. Ara la dona guanya, només en tomàquets, uns 500 euros mensuals. 

Notícies relacionades

Dones que han escrit la seva història

100 anys per tancar la bretxa

Avui, i gràcies a la llei d’herències, una normativa aprovada el 1999 que assegurava la igualtat entre gèneres en el moment d’obtenir una herència, el 25 % de les terres pertany només a dones, mentre que els homes en posseeixen el 14 %. El 60 % restant correspon a matrimonis. A més, el 2009 el govern va impulsar una reforma laboral que implantava proteccions per a les dones com l’equitat en el salari i la prohibició de totes les formes de discriminació en contra seu. Tal com va assegurar la vicepresidenta del senat de Rwanda i antiga ministra de Gènere i Promoció de la Família, Espérance Nyirasafari, durant una sessió de la Comissió de les Nacions Unides per a l’Estatus de la Dona, «les dones en situació de pobresa extrema han passat de representar el 40 % el 2001 al 16,3 % en el 2014». 

Ja fa més de 25 anys que el seu marit va ser assassinat, però la Beatrice continua compartint els seus últims pensaments del dia amb ell, els més íntims i tendres. «Era un home molt afectuós. M’estimava i jo li estimava a ell». Durant la seva vida, el marit de Beatrice va ser discriminat pel fet de pertànyer a l’ètnia tutsi. El van expulsar de l’escola i mai va poder finalitzar els seus estudis. «El somni del meu marit era que els seus fills, a diferència d’ell, tinguessin l’oportunitat d’estudiar. És per això que m’hi vaig esforçar tant. Ara la meva ànima pot descansar en pau».