Nou coses quotidianes que contaminen

Utilitzar desodorant en aerosol, llançar un xiclet o una burilla a terra, encendre una espelma... Pot ser que aquestes accions, per quotidianes, petites i repetides, semblin innòcues, però el cert és que cada vegada que algú al món en fa una està contribuint a contaminar i destruir una mica més el medi ambient. Descobreixi 9 hàbits del nostre dia a dia que podem evitar pel bé del nostre planeta i, en definitiva, de tots els que l’habitem.

1) Fer un cafè de càpsula

La indústria del cafè és enorme i, més enllà, de la contaminació que deriva del seu procés d’elaboració (per l’ús de pesticides i fertilitzants, la contaminació de les aigües o l’erosió del terra), un dels problemes que han sorgit en els últims anys té a veure amb la moda de les cafeteres de càpsules. ¡Quin luxe tenir la cafeteria a casa i preparar-se en un moment un ric capuccino o un espresso! Però normalment aquestes càpsules són monodosis, és a dir, només permeten preparar una tassa. Si algú fes dos o tres cafès al dia llençaria a les escombraries uns 75 residus al mes. I com que algunes càpsules contenen alumini, a més de plàstic, i matèria orgànica (els pòsits del cafè), no poden tirar-se directament als contenidors d’envasos. Actualment hi ha empreses que es dediquen al reciclatge de les càpsules de cafè i, també, artesans que els donen una segona vida en forma de manualitats.

2) Llençar un xiclet a terra

Masteguem el xiclet uns minuts, s’acaba el sabor i el llencem. Molta gent el tira directament a terra sense cap mania, cosa que no només embruta els carrers i és horriblement molest per a qui acaba amb el xiclet a la sola de la sabata, sinó que també contamina. Els xiclets estan formats en un 80% per plàstic i la resta és una barreja de gomes de resines sintètiques, naturals i aromatitzants, sucres i colorants artificials. Al carrer pot tardar fins a 5 anys a desintegrar-se, temps en què es converteix en un material dur i s’esquerda fins a tornar-se pols i contaminar l’ambient. Però és que, a més, són un perill per a les aus petites que al confondre’ls amb menjar poden provar d’ingerir-los i morir per asfíxia o obstrucció de l’intestí.

3) Encendre una espelma

Si alguna vegada heu apagat la llum i heu encès diverses espelmes pensant que li fèieu un bé al medi ambient, estàveu molt equivocats. Resulta que la cera de les espelmes convencionals està feta de parafina, un subproducte de la indústria de la refineria de petroli, que al fondre’s, evaporar-se i entrar en contacte amb l’oxigen genera diòxid de carboni i contamina l’aire. Proves de l’EPA (Environmental Protection Agency) demostren que el fum d’aquest tipus d’espelmes de parafina conté compostos químics perillosos com l’acetona, el benzè, el plom i el mercuri. Així que ja sabeu, si us agrada utilitzar espelmes decoratives o crear un ambient càlid i romàntic, serà millor que recorreu a espelmes naturals, com les de cera d’abella o de soja. D’aquesta manera, cuidareu la vostra salut i la del planeta i no dependrà del petroli, un combustible fòssil no renovable i molt contaminant.

4) Menjar amb estics d’un sol ús

Àsia més menjar és igual a estics. Arròs, noodles, tallarines, sushi... la popularitat del menjar oriental al món ha fet que es multipliqui l’ús d’aquests estics de fusta d’un sol ús. El seu origen orgànic els fa semblar estris innocents, però mirin què en diu Greenpeace: La Xina produeix anualment 57.000 milions de parells d’estics, cosa que requereix la tala de 3,8 milions d’arbres, o més d’1,18 milions de metres quadrats de bosc. Però és que, a més, molts d’aquests estris són realitzats en camps de treball forçats, tal com explica Amnistia Internacional. El millor, utilitzar escuradents reutilitzables, recórrer al ganivet i a la forquilla o, si es tracta de sushi i no volem destrossar-lo abans d’arribar a la boca, utilitzar directament les mans.

5) Jugar amb purpurina

És un dels materials favorits dels nens i nenes, present en manualitats i projectes artístics, però també al maquillatge, a la roba, a les bosses i les sabates. La purpurina és bonica i multicolor, però s’ha demostrat que també té un costat fosc. El problema està en la seva composició: aquest producte no és cap altra cosa que petits fragments d’alumini i tereftalat de polietilè (PET), és a dir, microplàstics que perviuen en el medi ambient centenars d’anys, contaminant les aigües i danyant espècies animals i vegetals. Al problema de la seva lenta degradació s’hi uneix la minúscula mida de les partícules. Aquests microplàstics, amb un diàmetre inferior als 5 mil·límetres, escapen als sistemes de filtració i es queden en suspensió a l’aigua. Els peixos i mariscos els ingereixen i, després, passen a la cadena alimentària humana.

6) Utilitzar desodorant en aerosol

El 1970 Frank Rowland i Mario Molina de la Universitat de Califòrnia van advertir que els aerosols contenien CFC (clorofluorocarboni) que afectava la capa d’ozó. Si bé és cert que amb el pas dels anys l’ús d’aquests elements tòxics s’ha regulat, el desodorant en esprai continua sent la pitjor opció per a l’atmosfera, ja que sol contenir altes concentracions de compostos orgànics volàtils (COV). Es tracta de molècules que quan entren en contacte amb la llum del sol produeixen gas d’ozó a la capa més baixa de l’atmosfera terrestre. Això crea la boina de pol·lució o boirum que cobreix algunes urbs. I el mateix passa amb els perfums, ambientadors, insecticides, laca per al cabells... així que, ja saben, si els preocupa la qualitat de l’aire del planeta, menys productes en aerosol i desodorants de bola o en barra com a opcions més sostenibles.

7) Tirar una burilla a terra

Si el problema dels xiclets ja alarmava, es queda petit al costat del que provoca l’incívic costum de fumar i llançar les burilles terra. Segons l’Organització Mundial de la Salut, uns 4,5 bilions (amb b) de burilles acaben cada any en cunetes, voreres, parcs o platges i moltes arriben a rius, mars i oceans. El que moltes persones no saben és que aquestes burilles tenen plàstic.

La majoria tenen un filtre fabricat a partir d’un tipus de bioplàstic, l’acetat de cel·lulosa, que al degradar-se [un procés que pot allargar-se 10 anys] allibera centenars de substàncies tòxiques. Diversos estudis revelen que les burilles poden obstaculitzar el creixement de les plantes, enverinar mol·luscos, peixos, rèptils, aus i, fins i tot acabar als nostres estómacs a través dels aliments.

8) Fer el te en bossetes

Notícies relacionades

111 punts d’atenció LGBTI+ per garantir el dret a viure i ser com vulguis

El futur del català: parlem-ne avui per parlar-lo demà

En molts casos, el te que consumim es presenta en bossetes de paper que contenen la quantitat exacta per a una tassa. Aquestes bosses, sempre que siguin 100% de paper i no estiguin embolicades en cap altra de plàstic, són biodegradables i una alternativa vàlida al te a granel. El problema és que cada vegada més fabricants utilitzen el plàstic per donar més consistència a les bosses i que aquestes no es descomponguin a l’aigua. Algunes empreses han substituït les clàssiques bossetes de paper per altres de malla amb un tacte més sedós i una forma sovint piramidal. Aquest nou embolcall, d’aparença més gurmet, està fabricat amb niló o tereftalat de polietilè (PET), dos plàstics que poden alliberar partícules nocives a l’entrar en contacte amb l’aigua calenta. Vet aquí un altre perill pràcticament invisible per a la nostra salut i la del medi ambient.

9) Deixar anar un globus

Poden pensar que quan deixem que un globus s’escapi se’n va al cel, però en veritat, la majoria de les vegades acaba al mar. Es calcula que un globus amb heli pot arribar a ascendir fins a 10 km d’altura, desplaçar-se durant 24 hores, i recórrer fins a 3.000 km de distància impactant en la fauna de llocs insospitats. Peixos, aus i altra fauna marina en solen ser les víctimes, tot i que un cas ben estudiat és el de les tortugues que confonen els globus desinflats amb les meduses, peixos i algues que formen part de la seva dieta. El plàstic allotjat al seu tracte digestiu obstrueix el seu intestí i les condemna a una lenta agonia. D’altra banda, els globus solts gairebé sempre tenen tires o cintes de subjecció que poden emportar-se la vida de nombrosos animals a l’enganxar-se a ales, potes o aletes.