Marta Nieto: «No m’interessen els papers de dona florero»

¿Què ha significat per a vostè ‘Madre’?

Doncs un abans i un després. L’oportunitat de sentir-me realitzada com a actriu per primera vegada en la meva vida. Després m’ha tornat a passar, però abans, no. Feia molt temps que treballava i tenia molt anhel d’interpretar personatges complexos i no ho aconseguia. Amb aquesta pel·lícula i amb Rodrigo Sorogoyen he pogut tirar-me al buit, perquè confiava que no em deixaria caure. Fins a aquell moment, no m’havia passat, per això he madurat molt, he crescut, sento que m’he arriscat de veritat.

¿Podríem considerar-ho com un empoderament en tota regla?

Totalment. M’he agafat a aquesta revelació: jo vull ser aquest tipus d’actriu, jo soc aquest tipus d’actriu. I no faré ja un pas enrere. He trobat la certesa de cap a on vull anar, i per això valoro més la meva experiència, el meu punt de vista, la meva feminitat. Perquè feia molt temps que interpretava personatges de recolzament als homes, com la major part d’actrius d’aquest país, una mica de dona florero, i ara he pres consciència que això no m’interessa.

¿El seu personatge en ‘Madre’ l’ha influït a l’hora d’escriure el seu debut en la direcció?

Sens dubte. Hi parlo de la responsabilitat de cada un a l’hora de fer-se càrrec del que vol. Quan vaig fer ‘Madre’ i vaig disfrutar del procés com el vaig disfrutar, vaig pensar: ‘¿I ara he d’esperar que algú torni a confiar en mi?’. No. Jo ja no soc aquella persona, perquè he trobat un motor, una força, una confiança en mi que em fa posar-me a escriure i a triar papers des d’un lloc humil, però ferm. Per a mi el feminisme en el cine té a veure amb això també. Cal posar fil a l’agulla, posar-se a fer allò que vols que passi, explicar històries que t’interessen com a dona.

¿Com plasmarà el tema de la transsexualitat en la seva pel·lícula?

No faré una pel·lícula per donar respostes de res, sinó per plantejar preguntes sobre un tema que m’interessa com és la identitat unit a la maternitat. Crec que es necessiten referents en aquest tema i el cine és una eina poderosa per crear un imaginari col·lectiu. El personatge anirà des del desconeixement més absolut del que significa ser trans a la necessitat d’entendre.

¿Es posiciona vostè a favor de la llei trans?

Sí, espero que s’aprovi; és necessari normalitzar aquest assumpte, perquè la diversitat forma part de l’individu, i si com a societat creem lleis de tolerància, millor per a tothom.

¿Entén que algunes feministes històriques s’hagin posicionat en contra?

No ho entenc, però depèn de la veu amb què s’interactuï. Ara tots som molt intel·ligents i la demagògia és molt fàcil.

¿Té vostè més por de morir o de perdre un ésser estimat?

Tinc por del sofriment. El dolor no es pot evitar, però el sofriment, en teoria, sí. Però en el cas del meu personatge en ‘Madre’ crec que no és el mateix la mort d’un fill que la seva desaparició, perquè no pots completar el cicle del dol. Aquesta ferida oberta és una tortura. No m’imagino res pitjor al món després d’haver-me endinsat a aquesta realitat.

Notícies relacionades

Crítica de ‘Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066)’: distòpia apocalíptica

Crítica d’‘Estoy pensando en dejarlo’: desconcert i claustrofòbia surrealista

¿Hi ha una cosa equiparable a aquest dolor en el moment actual?

Crec que al Mediterrani cada dia milers de mares perden els seus fills. No saben on són, no poden enterrar-los, no saben què ha passat amb ells. La diferència és que el meu personatge és europea i blanca, en el fons una privilegiada, i elles són africanes i tenen un altre color de pell. No entenc per què s’empatitza més amb el meu personatge que amb elles.