Crítica de ‘Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066)’: distòpia apocalíptica

Amb ‘Diario de un viejo tozudo (Reus, 2066)’, Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) tanca una trilogia amb un primer volum, ‘El anarquista que se llamaba com yo’ (2012), comprès entre 1890 i 1924, que estava ubicat entre França, Espanya, els Estats Units i l’Argentina, i un segon, ‘Tuyo es el mañana’ (2016), situat al 1977, que es limitava a explicar esdeveniments ocorreguts a Catalunya. Ara, com a oulipià de pro, la restricció que s’ha imposat és més gran perquè l’escenari és el municipi de Reus, dibuixat des del microcosmos del frenopàtic Pere Mata, i l’arc temporal, el 2066. Els eixos temàtics dels tres llibres són dissímils, tot i que de fons es respiri un mateix aire en aquesta «trilogia del jo», una mateixa lluita per contravenir el gènere del que es parteix i la mateixa robusta confusió entre la realitat i la invenció.

Escrit l’estiu del 2018 en forma de diari anticipatori amb aires de distòpia apocalíptica aquest llibre no és tant el destí de l’ésser humà després d’una pandèmia de Marburg, que també, com les conseqüències geopolítiques que es deriven després d’una emergència sanitària surrealista amb caire de ‘thriller’. «Vaig escriure una distòpia apocalíptica i el llibre corre el risc de convertir-se en una novel·la costumista», ha declarat Martín Sánchez recentment.

Coses futures que espanten en el present

Tot i que faci efecte en el futur que s’explica anticipant-ho, la novel·la s’obre amb una cita capital de Lionel Shriver perquè situa l’horitzó d’expectatives del lector en els residus que deixa el present: «Les trames ambientades en el futur tracten de les coses que espanten en el present. En realitat, no tracten sobre el futur. «Si els vincles amb el passat sostenien la bastida del primer volum i la memòria ho feia en el segon, en aquesta entrega el narrador deixa d’estar vinculat a la Història –en majúscula– per convertir la narració en una dialèctica –en minúscula– amb si mateix, que va del futur a l’actualitat. 

Notícies relacionades

Crítica d’‘Estoy pensando en dejarlo’: desconcert i claustrofòbia surrealista

Neix la Sectorial del Còmic, una associació per promoure el món de la vinyeta

Que la península Ibèrica s’hagi d’abandonar «per motius geoestratègics», que una Gran Apagada confirmi la dependència de l’ésser humà de la tecnologia, que un grup d’avis i mutilats de guerra es vulgui quedar tant sí com no al Pere Mata i que el narrador escrigui el seu diari a les pàgines de cortesia dels llibres que troba és l’excusa perfecta per conjuminar les qüestions que interessen: una necessitat imperiosa per explicar el món quan és a punt d’expirar («noto que el món que he conegut arriba al final, i m’agradaria deixar constància de la seva existència abans que sigui massa tard i ja no quedi ningú per explicar-ho»), una història d’amor amb les seves absències i oblits, un llibre sobre com anticipar-se al dolor i el dol, una reflexió sobre la mort sense embuts i un qüestionament constant de per què s’està escrivint un diari que muda constantment a novel·la o una novel·la que qüestiona en què consisteix escriure un diari («¿l’escric per explicar la veritat o per mantenir viva l’esperança?»).

L’habilitat tècnica amb què tensa el relat és sorprenent i permet que Martín Sánchez conformi un món de difícil oblit.