Dubtes a l'escala comunitària

L'himne de la República Txeca comença entonant: «On és casa meva, on és la meva llar?». I aquesta és la pregunta magistral. Vint-i-vuit països i un continent decidits a participar en unes eleccions que per a alguns sonen molt lluny i que per a d'altres simplement no sonen gens; uns comicis compartits com a veïns d'un gran edifici de nova construcció, d'aquells d'últim disseny però amb goteres de malson. ¿Qui es preocupa de pintar d'un o altre color l'escala comunitària quan a dins de cada porta s'amaguen tants problemes per resoldre?

Europa ha sigut utopia, errors, però també -no ho oblidem- oportunitats. Una potència que avui s'encara al poder asiàtic creixent i a unes relacions internes tenses i fràgils. Els símptomes que marcaran el transcurs de la votació són coneguts arreu. El diagnòstic, perillós: segons les últimes estadístiques només un 34% dels ciutadans txecs tenen confiança en les institucions europees.

Curiosament, l'1 de maig passat la Ceská Republika celebrava els seus primers 10 anys dins de la Unió Europea. En aquell sonat 2004 una àmplia majoria de la població txeca votava a favor de l'adhesió, però la realitat és ben diferent. Les eleccions europees es presenten com una partida d'escacs per confirmar el rumb de la política interna del país. El partit polític de centredreta, acabat de sortir de l'ou i dirigit pel multimilionari Andrej Babiš, va guanyant posicions mentre reforça el poder aconseguit en les encara recents eleccions parlamentàries de l'octubre passat. La xifra més important, però, és precisament la que no va destinada a cap partit polític: l'escepticisme d'aquesta petita terra de l'Europa central creix sense parar.

Dolor per Ucraïna

Notícies relacionades

Escòcia: 'in' o 'out'

Codi europeista

La gran pregunta segueix sent quin paper juga la República Txeca dins de la Unió. La crisi de la moneda única europea ha anat creant desconfiança en un país que comparteix situació, fora de l'eurozona, amb els països veïns d'Hongria i Polònia. El centre de Praga ja fa mesos que es vesteix d'imatges, espelmes de dol i banderes ucraïneses; un conflicte que ha tocat de ple per la seva proximitat i per la presència de ciutadans d'origen ucraïnès al país. Una Europa que no aporta solucions efectives en conflictes flagrants, una Europa que no reconeix la independència dels seus pobles, una Europa vista pels ciutadans com a sinònim de crisi econòmica; és una Europa que ha d'avançar i canviar. ¿Com si no podrem veure-la com a quelcom nostre i no com un mer ens polític?

No cal ser en un altre país europeu per sentir el desànim generalitzat o la despreocupació dels que encara no han entès que el terme eleccions europees no queda tant lluny de casa, que de fet, també és casa nostra. Aquestes eleccions tenen molt a dir i espanten una mica, perquè pintar d'un o altre color l'escala comunitària pot suposar tants canvis de portes enfora com de portes endins, especialment si s'hi afegeixen ideals perillosament creixents d'extrema dreta per tot el continent. Això sí, després tots serem experts en política disposats a criticar-ne els resultats i les conseqüències sense, ni tan sols, haver fet una pinzellada quan tocava.