L'illa que s'aïlla

Hem de votar en les eleccions europees, i en totes, perquè no es pot ser demòcrata i no votar –no oblidem el vot en blanc, que sempre és un recurs per als decebuts–. Si la democràcia és el poder del poble i no l’exercim, renunciem a la nostra responsabilitat. Hem de votar, doncs, perquè ¿què és el Parlament Europeu sinó una metademocràcia? I això malgrat que la Unió Europea (UE) no sigui avui més que una associació d’estats de naturalesa interessada i egocèntrica. Aquesta Europa dels estats és el gran error de la construcció europea. Al que ha de respondre Europa és a les necessitats de les persones.

Ja fa uns quants mesos que visc al Regne Unit, el país de l’euroescepticisme. Aquí es parla d’Europa en tercera persona, com si la cosa no els afectés. L’illa els aïlla, valgui la redundància, de la resta del continent; tenen el monopoli mundial lingüístic, amb un accent més sofisticat, això sí; condueixen per l’esquerra, compten les distàncies en milles i, és clar, tenen el pound, la lliura esterlina. Tota aquest reguitzell de diferències constitueixen l’excusa perfecta per distanciar-se d’una cosa que no acaben de sentir-se seva del tot.

Convé dir, però, que hi ha un afany per esborrar aquest euroescepticisme des dels mitjans de comunicació social. Sobretot des de la BBC, la televisió pública, que ha llançat una campanya informativa per conscienciar de com afecta la Unió Europea la vida de les persones, i acostar així Europa al carrer. Bona falta fa, que el carrer sovint està molt despistat, possiblement més per desconeixement que per voluntat pròpia.

El sentit de pertinença

De l’extrem britànic anem a un altre, Espanya, on es parla d’Europa com si fos l’Olimp. Oh, «és que ho diuen a Brussel·les», «hem de ser més europeus». Però si la UE és una democràcia de democràcies ¿què us semblaria si, per començar, reviséssim el sistema democràtic espanyol mateix? A Espanya li queda molt recorregut per ser tan europea com ho és, encara que sigui sense voler, el Regne Unit.

Vaig tenir la sort d’estudiar als Estats Units i allà era comú sentir d’un nord-americà que se n’anava a Europa de vacances. Com si fos tot un mateix lloc, on tant a París com a Londres o a Barcelona tothom visqués sota el mateix sostre de progressisme, democràcia i igualtat. Aquesta idea és certa i no ho és a la vegada. Hi ha matisos i diferències culturals i ideològiques, però compartim un rerefons històric, social i cultural que és el que ens converteix en europeus. Una cosa és l’Europa dels estats i una altra la de les persones.

Notícies relacionades

Escòcia: 'in' o 'out'

Codi europeista

Sóc catalana, administrativament espanyola i, per sort, europea, perquè, si no, em sentiria òrfena. El país on vaig néixer no representa ni acull les meves idees ni els meus valors, generalment contraris a l’statu quo. És Europa i aquest sentiment de pertinença el que fa que em senti còmoda amb la meva pròpia manera d’entendre el bon funcionament d’una societat. No és casualitat doncs que hàgim despertat a la necessitat europea a Catalunya quan ens fa falta l’aprovació de Brussel·les en el viatge cap a la independència. L’Estat espanyol no ens escolta, i necessitem que algú ho faci. Però per ser escoltats ens haurem de desfer de l’Europa dels estats i iniciar decididament un camí cap a l’Europa de les persones.

Estudiant en Birmingham.