Codi europeista

El codi genètic belga està impregnat d'europeisme. N'hi ha que pensen que la UE és una institució regida per una burocràcia elefàntica que s'ocupa amb igual interès de reglamentar les bombetes de baixa energia que de lluitar contra l'atur. Per a d'altres és un niu d'euròcrates ben pagats, la terra dels lobbies, el símbol de l'autoritarisme financer i de l'autisme polític de les elits. Però, rere la crítica, tots admeten el seu inestimable valor. La visió dels belgues sobre Europa és positiva (37%), per a ells representa la pau, la garantia dels drets humans i la democràcia.

A Bèlgica les eleccions al Parlament Europeu del 25-M coincideixen amb les generals del país. Aquí el vot és obligatori des del 1894, quan es va voler garantir el vot obrer i evitar l'accés al poder de les minories radicals. Les eleccions arriben en plena reforma de l'Estat, la sisena des del 1970, i ara l'objectiu declarat del partit majoritari a Flandes és el confederalisme. Per això les eleccions europees no es veuen com un test per mesurar les forces entre partits, com passa a França o Espanya, i el centre del debat no és Europa sinó el futur del país: ¿Podrà formar govern un partit que té com a objectiu l'escissió de la Seguretat Social i després la independència de Flandes?

La partitura electoral tradicional es veu alterada per la crisi, que tant d'oxigen ha donat als populo-nacionalistes europeus i que a Bèlgica és el caldo de cultiu de la radicalització. Segons els sondejos, augmenta la intenció de vot dels partits dels extrems de l'arc polític. L'ascensió del jove Partit Popular, molt a la dreta, tant com la del vell Partit del Treball, comunista, pertorbarà una mica el clàssic repartiment entre socialistes, democratacristians, liberals i ecologistes.

És la mateixa tendència que a la resta d'Europa. La crisi que exacerba els dubtes sobre la sostenibilitat d'estat del benestar, i la marcada visibilitat d'una població immigrada cada vegada més reivindicativa, beneficia el Partit Popular. A l'altre extrem, la política del rigor pressupostari que imposa la UE -mal anomenada austericida als mitjans de comunicació espanyols- afavoreix el Partit del Treball. L'ultraliberalisme que predica la troica és acceptat a contracor per l'esquerra europea. Ho va fer Zapatero i ara li toca al PS francès de Valls. Les seves últimes mesures han provocat un cisma dins del partit, ja que a França els diputats no es resignen al paper d'aplaudidors al qual ens han acostumat els parlamentaris espanyols, sinó que expressen corrents d'opinió i personals.

Notícies relacionades

Escòcia: 'in' o 'out'

L'illa que s'aïlla

El miratge unitari

La sensació que els partits majoritaris «no compleixen els programes electorals», que «sempre són els mateixos», que es perpetuen en el poder amb llinatges dinàstics, i que «de totes maneres els impostos seguiran pujant» afavoreix els dos extrems. Així, l'escenari d'una Flandes ultranacionalista que arribaria al 30% dels vots, i d'una Valònia escorada a l'esquerra al sumar els vots del PS i els nous del PT és més que probable. I entre tots dos el diàleg és impossible. Aquests resultats a nivell nacional es traduiran al Parlament Europeu. Treballar amb 28 països és una gesta. Pensar que tots formem una unitat és un miratge. I, malgrat tot, les lleis que n'emanen representen el 50% dels actes legislatius nacionals.