Lliure i sense culpa

En una, el sempre atent, educat i bondadós senyor Regàs conversava amigablement les tardes d’estiu amb el meu avi Carles al bar que aquest regentava a Tiana (Maresme). Quedava a pocs metres de la torre residencial amb capella pròpia que l’exitós i ben relacionat empresari barceloní de la restauració tenia en aquell poble pròxim a la capital, convertit en vila d’estiueig de famílies benestants a les quals es rendia cert homenatge remarcat per les ostentoses diferències que separaven "els senyors dels del poble". Després de la seva mort, la mansió es va convertir en un centre de colònies per la donació que va fer el seu pietós propietari a una entitat catòlica.

Aquell patriarca suposadament exemplar es va demostrar sepulcre blanquejat quan una de les seves netes va exposar pública i literàriament la falsedat ben assajada de les seves aparences. Darrere, la rigidesa i el despotisme aplicat als descendents dels quals va exigir jurídica custòdia a causa de l’exili del seu fill republicà, el dramaturg Xavier Regàs, i la seva dona, la mai acceptada Maria Pagès. De tot això va deixar constància Rosa Regàs Pagès (Barcelona, 11 de novembre del 1933 - Llofriu, Palafrugell, 17 de juliol del 2024).

Luna lunera (1999) va ser la manera novel·lada de narrar aquells terribles records infantils de la Rosa i els seus germans. Llibre que va fer caure el vel a la meva mare, que recordava aquell senyor ben plantat des de la seva innocent mirada de nena. Un comú, tot i que llunyà, denominador familiar que li va servir a la Rosa per teixir una relació de proximitat que sempre agrairé i que la va convertir en col·laboradora radiofònica habitual comentant la vida i les seves circumstàncies inspirades pel progressisme republicà que sempre va defensar. De passada, depurava algunes erupcions antipujolistes que tenia per coneixement de causa també narrada i que de vegades la feien desconfiar de sortir a mitjans etiquetats per gent del seu grup.

Així era també l’editora i escriptora que ens va deixar fa uns dies. Una dona de fortes conviccions, jovial i culta, a qui no li agradava cuinar. Considerava que era una pèrdua de temps que dissimulava amb la provisió de receptes ràpides facilitades per la seva germana Georgina per poder exercir d’amfitriona a Llofriu.

Reclosa entre llibres i natura celebrava la joia de llegir amb les sonates de Bach com a companyia a la mateixa finca on cada mes de juliol alterava la seva pacífica rutina per reunir tots els seus nets reconvertint-la en casa de colònies com aquella antiga mansió de l’avi injuriat, però amb la diferència de promoure i potenciar als seus descendents el sentiment de llibertat que va marcar el camí pel qual va transitar i al qual mai va renunciar.

Voler ser ella mateixa

Aquest és el principal llegat que ens deixa aquesta escriptora, que va tenir una vida que és digna de reivindicació i no només literària. El desig indestructible de voler ser ella mateixa lliure. És clar que per intentar-ho primer cal assumir limitacions fruit d’ancestrals ensenyaments que insten a buscar un culpable en lloc d’una solució. Així definia Rosa Regàs la nostra cultura. I així ho lamentava.

Busquin els llibres de la Rosa. També són per a l’estiu. I disfrutin-los. Ella estaria encantada.