Francisca Cadenas, la dona que va desaparèixer a la porta de casa seva a Hornachos (Badajoz)

Extravertida, sociable, alegre, senzilla. Francisca Cadenas, una dona de 59 anys, una dona de costums, de casa seva. Una dona amb la vida tranquil·la. Entregada a la seva família, per la qual vivia. Un fatídic dimarts va sortir de casa seva, només un moment, a acompanyar uns amics fins al cotxe a escassos 50 metres. Un carreró, petit i il·luminat, que oferia pocs perills en un poble tan tranquil com Hornachos (Badajoz), es va convertir en l’escenari en el qual tots la busquen. «No et facis res, que ara et faig el sopar», va dir abans de sortir. Va deixar la porta oberta. Han passat més de quatre anys, des d’aleshores l’esperen. 

Dimarts, 9 de maig del 2017. La Francis, com li diuen a casa, ha passat la tarda amb l’Adelaida i l’Antonio, amics de confiança. També amb la nena, filla d’ells, a qui la Francisca cuida i adora. A la cuina, que exerceix gairebé de saleta d’estar a moltes cases extremenyes, es passen llargues hores. Allà és on els amics diuen que ja marxen. Per la porta entren el Diego, marit de la Francisca, i un dels seus tres fills, el més gran, també Diego. El José Antonio, el petit, minuts després també arriba. El Javier, el mitjà, s’ha independitzat, avui no se l’espera. Salutació ràpida entre tots, els amics se’n van, «no et facis res, que ara et faig el sopar».

Més de quatre anys després, «tinc tant dolor que començo a tenir llacunes», explica el José Antonio, el petit de Francisca Cadenas. «Vaig arribar, vaig saludar la meva mare, que estava amb aquesta parella i la nena petita, li vaig fer un petó i em va dir que no em fes el sopar que anava a acompanyar-los i tornava». La Francisca va arribar fins al cotxe, aparcat a escassos 50 m de casa seva. Es va acomiadar, abans de marxar, va prometre sopa per a l’endemà a la petita. Va reprendre el camí a casa, però mai hi va arribar.

Al rellotge marcaven les 23.00 h, la seva mare va sortir a les 22.50 h. Deu minuts més tard, el José Antonio va tenir un pressentiment: «A la mama li ha passat alguna cosa». Van sortir a buscar-la. Abans va trucar als amics que havien estat amb ella: «Em van dir que la van deixar entrant al carreró. Altres vegades sí que anava amb ells fins a casa seva i després anava jo a recollir-la a casa d’ells, però aquesta vegada em van dir que no. Això em va alarmar. Vaig trucar als veïns per si podia estar parlant a casa d’algun, però tampoc hi era. Vaig trucar a les seves amigues. La meva mare no era una dona d’anar-se’n a prendre una copa a les onze de la nit, i molt menys sense avisar-nos». En 15 minuts van muntar un dispositiu improvisat, es van llançar als carrers. A les 23.15 h van començar a batre el poble: cunetes, carretera i accessos. Una recerca sense resultat. Han passat més de quatre anys. No hi ha rastre de Francisca Cadenas.

Un carreró il·luminat, un camí de 50 metres

Un carreró il·luminat, un camí de 50 metresEl recorregut que traça la distància entre la casa de Francisca i el cotxe dels seus amics no supera els 50 metres. Dibuixada en paper, la seva ruta té forma de «7». Al pujar el carrer (uns 20 m), la Francisca travessa un carreró que li surt a l’esquerra. És la mateixa ruta que ha de fer a la inversa. El carreró no és llarg, i està il·luminat amb tubs fluorescents. Malgrat la llum, s’ha convertit en un forat negre del qual ningú sap treure la Francisca. La investigació s’enquista. El dolor pressiona.

Les tres últimes persones que la van veure, no hi són

L’Adelaida, l’amiga, va assegurar en seu policial que va veure com la Francisca se n’anava a casa. El seu marit, guàrdia civil de professió, afirmava a la caserna haver-la vist creuar el carreró. Carlos Guzmán, anomenat ‘el Negro’, un temporer dominicà, va reconèixer haver-se creuat amb ella just abans de desaparèixer: «Jo anava a agafar el meu cotxe quan la vaig veure. Ella caminava per l’altra vorera cap a casa seva. No sabia ni com es deia, però som veïns, així que la vaig saludar amb un fins després. Ella em va dir el mateix i després es va ficar al carreró», va explicar en declaracions a la revista Interviu dies després del succés. Investigat d’inici, descartada la seva implicació poc més tard, va posar terra pel mig. El mateix camí va prendre el matrimoni, amic llavors, «desapareix la meva mare i desapareixen ells de la nostra vida. Mai més es van interessar per nosaltres». Les últimes persones que van veure la Francisca ja no hi són.

No hi ha respostes        

Des del primer moment la família va descartar que es tractés d’una desaparició voluntària. Inquietant per a ells, denominada d’alt risc per llavors a nivell policial, la investigació es va tornar secreta durant els dos primers anys. S’ha aixecat i tancat diverses vegades el secret de les actuacions. En qualsevol cas, de les diligències policials poc o res sap la família Meneses Cadenas. «Confiem que continuen treballant, però no en sabem res. La comunicació amb el cos investigador és escassa», lamenten. «Entenem que s’han de protegir les investigacions, ser el més hermètiques possible, però és molt difícil continuar i reprendre la teva vida si al succés li afegeixes l’escassa o nul·la empatia. S’incrementa el dolor». El José Antonio, amb la mirada buida, parla en nom de tots, «el cas de la meva mare porta quatre anys i mig investigant-se i seguim com el primer dia. No vull pensar que estaré tota la meva vida així. No vull viure tota la meva vida pensant què va poder passar aquella nit».

Notícies relacionades

L’Ainara, la menor desapareguda a Màlaga, contacta amb la mare: «Mare, estic bé, només necessito temps»

Un ampli dispositiu de diversos cossos busca una dona desapareguda a Roda de Berà

Al llarg d’aquests anys s’han realitzat diferents batudes i immersions en pous de la zona. Ha participat Seprona i GEAS (Grup Especial d’Activitats Subaquàtica) de Guàrdia Civil, Protecció Civil, Creu Roja, unitats canines, bussejadors i bombers voluntaris. No hi ha indicis. No hi ha pistes. No hi ha respostes. 

Al Diego, el seu marit, i als seus tres fills –el Diego, el Javier i el José Antonio– se’ls va parar el rellotge, el calendari, aquell 9 de maig. Sobreviuen, no viuen. Congelades les emocions, quan somriuen ho fan per ella. Falta el motor. Falta la Francisca. El temps avança i, a ells, el temps poc (o res) els cura.