Jordi-Joan Alsina: «La meva botiga també és un centre social»

La Cansaladeria Alsina, al número 29 del carrer de Canalejas del barri de Sants, no té porta ni persianes per estar sempre oberta als seus veïns. No només les seves originals botifarres de sabors inviten a visitar-la. El seu polifacètic propietari, Jordi-Joan Alsina (1957), és tot un llibre obert de la gastronomia i cultura popular catalana. I és que més que una cansaladeria, aquest petit establiment que va començar a embotir el 1883 és tot un centre social en ple cor de Sants.

—Botifarra antitribunal Constitucional, de pebrots verds, grocs i vermells. El seu producte va més enllà de la gastronomia...

—Vaig agafar el negoci per disciplina familiar i sempre he tingut inquietuds. Per això vaig ser el promotor de les botifarres de sabors. Això s'uneix al fet que procedeixo d'una família d'arrels tradicionals catalanes que sempre ha estat implicada políticament, militarment, socialment i culturalment. Jo he heretat una mica de tot.

—És a dir, que vostè és més que cansalader i carnisser.

SEmDHe reintroduït embotits perduts en el temps. Per exemple, la botifarra d'ou. La primera vegada que se'n va tornar a parlar a Barcelona va ser el 14 de febrer de 1978. Era el Dia dels Enamorats i a la desapareguda Radio Peninsular no paraven de sonar cançons romàntiques. Però també era Dijous Gras. Em vaig atrevir a trucar i els vaig dir: «¿Si us porto una botifarra d'ou me'n deixareu parlar?». Així vaig començar a treballar a la ràdio parlant de festes, tradicions i gastronomia catalana i així també es va recuperar la botifarra d'ou.

—¿Quines altres tradicions ha intentat recuperar?

SEmDVaig aconseguir tornar a posar en òrbita els carnavals de Barcelona després de la dictadura franquista. El primer carnaval que vam intentar celebrar el van prohibir. Es va organitzar al Poble Espanyol i, com a suposat càstig, la policia ens va tancar allà durant tres dies. Però no ens va faltar la música ni la diversió i vam sortir rient i ballant la conga. Els agents es van enfadar moltíssim. Ara cada dissabte de carnaval es talla el carrer i organitzo, amb el districte, un ranxo a la cansaladeria. Repartim escudella i carn d'olla i vénen prop de 2.000 persones.

—¿Un nen de només 5 anys com pot formar part de la comissió d'una ­festa major?

—Sí sí, a aquella edat m'hi vaig implicar. Emprenyant però aprenent i estant a tot arreu. Vaig participar en l'organització de les activitats infantils. De fet, el meu primer sou el vaig guanyar als 7 anys fent de capgròs al poble de Bellpuig. Ara segueixo participant-hi activament i cada any repartim un llibret amb fotos antigues del barri.

—I encara li sobra temps per ser el senglar de l'Arca de Noè...

—Actualment sóc el president d'honor d'aquesta entitat cultural, històrica i satírica que el 1927 van crear Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo i que és hereva de la bohèmia parisenca a Barcelona. ¿I per què sóc el senglar? Doncs pel meu cognom. Aquest tipus de porc és el que menja més alzines a la muntanya. Amb l'Arca de Noè i els amics de Sant Antoni Abat hem recuperat la festa dels Tres Tombs de Barcelona i l'Home dels Nassos.

—¿Com es pot realitzar aquesta activitat cultural i alhora fer botifarres?

—Doncs dormint molt poques hores i administrant molt bé el temps. Em molesta molt perdre el temps. El 70% de productes que venc es fan aquí a la casa i els caps de setmana, per exemple, a les set del matí ja em toca fer la crònica cultural a RAC-1. Això sí, per a la família sempre em guardo una estona.

—Sent nét del fundador de la primera escola de formació taurina catalana, ¿com porta la prohibició dels toros a Catalunya?

—Em sap molt greu perquè els toros formen part de la nostra història ens agradi o no. Considero que és una festa pròpia del poble i que és aquest el que ha de decidir si la recolza o no. És una tradició que hauria des­aparegut sola.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—La seva botiga no té porta...

—Perquè vull que sigui la casa de ­tothom. Més que una cansaladeria, això és un centre social. Jo sóc el primer a voler sortir al carrer. Per Sant Jordi, sense anar més lluny, poso una taula aquí fora i venc llibrets de llom. I, per Nadal, la botiga sembla la Rambla. La meva botiga forma part de mi i també vull que sigui del barri. De fet, jo vaig néixer a l'habitació de dalt, on ara hi ha el meu despatx.