Andreu Martín: «Obrir la ciutat al mar és el millor canvi després de fer caure la muralla»

Tovalloles a l'espatlla i biquinis com a roba interior atorguen, ja en aquesta època de l'any, un aire vacacional al barri on resideix l'escriptor Andreu Martín.«Aquí tens la sensació de viure a Cadaqués»,afirma.«Jo esquivo la sorra, no sóc gaire de platja, però m'agrada aquest aire alegre que es respira al veure passar la gent que va a banyar-se»,afegeix.

El mar és un dels miralls en què Martín posa la seva mirada cada matí quan surt a comprar, a passejar o a prendre seient al xiringuito, amb el bolígraf a la mà. No li costa gaire posar fil a l'agulla als seus textos a qualsevol lloc.«Moltes vegades escric a l'autobús, en el trajecte cap al centre de la ciutat», confessa. «Un dia vaig coincidir amb Emili Teixidor i, al veure'm amb la llibreta a la mà, va exclamar: 'No em diguis que estàs escrivint!'», recorda el famós autor de novel·la negra.

El 'Flanagan' del barri

Andreu Martín, guionista de cine i còmics, coautor de la sèrie del detectiu juvenil Flanagan -juntament amb Jaume Ribera-, porta sempre a sobre la llibreta, perquè en el lloc menys pensat pot esprémer el seu temps per crear i atrapar idees. Moltes de les que donen joc en les seves novel·les policíaques han sorgit en llocs insospitats, com el cementiri del Poblenou que té tan a prop de casa.

«La façana principal està plena de simbologia maçònica. No hi ha creus, ni marededéus, només àngels»,explica.«Fins que no fas la visita guiada (www.cbsa.es)aquest cementiri és igual que qualsevol altre», assegura. L'observació d'estàtues com la que representa el petó de la mort, ens entretenen en la nostra passejada.

I de la mort, passem a la vida que l'obertura al mar va atorgar a la ciutat.«No agrairem mai prou a Maragall que obrís la ciutat al mar. És el millor canvi de Barcelona després de la caiguda de les muralles»,sentencia Martín.«Barcelona va renéixer i es va fer una ciutat digna del Mediterrani»,opina.«Maragall es va arriscar, se la va jugar perquè va actuar contra l'oposició de molts, també de la premsa», recorda un dels primers veïns que es va instal·lar a la Vila Olímpica.

«Ens van entregar els pisos i hi havia problemes. Es parlava d'especulació, deien que les nostres vivendes eren una merda»,assenyala.«I en aquell context, els veïns ens vam unir per defensar-nos com a col·lectiu de propietaris i habitants de la Vila Olímpica. Fèiem reunions i sopars. Les queixes ens van unir molt a tots. Senties que tenies un veí a tres travessies»,rememora Martín.

«Nosaltres volíem netejar els draps bruts a casa. Goteres i mals acabats eren el nostre problema, era la nostra la hipoteca. Ens vam adonar que fer molt de bombo de tots aquells errors afavoria l'oposició dels socialistes i, en canvi, perjudicava els propietaris», assegura aquest escriptor, que es considera part de la construcció d'un barri.«La idea d'un barri nou ens feia pensar que aquest tindria el caràcter que nosaltres volguéssim. Era la nostra responsabilitat que fos bonic o lamentable»,explica.

El que no tindria mai és la personalitat que un anunci de les promotores immobiliàries atorgava al barri marítim. «Hi sortia un home jove, guapo, amb esmòquing i una copa de cava. Aquí anem amb xandall»,corregeix.

Primer aniversari

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Quan ell i la seva dona van arribar al barri, la seva filla estava a punt de fer un any.«El dia de l'aniversari el vam celebrar al pati interior de la nostra illa de cases, i vam convidar els veïns a beure cava», explica.«És difícil anar a comprar el pa i no parar-te un parell de vegades a parlar amb els veïns. Sobretot, amb els de tota la vida. Això és poble, poble», assegura Martín, un home matiner.

«Poc després de les 7 del matí ja estic enviant un correu electrònic a unes 200 persones de tot el món. El que jo anomenola parida. És un acudit, una frase, o una reflexió. La gent respon, l'aprova o la critica. Fa 10 anys que ho faig i, entre els meus destinataris, també hi ha alguns veïns», assenyala.«Abans de les 10 procuro estar treballant. Al migdia descanso uns 30 o 45 minuts i m'hi torno a posar, fins a les set del vespre». Abans, quan Andreu Martín encara tenia el seu scottish terrier aprofitava les pauses per anar a passejar el gos.