eixample
Cine després de les flames
Els Meliès reobren un cop superat l'incendi que va amenaçar al juny amb el tancament definitiu del local
La sala del carrer de Villarroel consolida la seva aposta pels films d'autor
L’ànima dels Meliès 8 Carlos Balagué en una de les dues sales dels cines, el dia de la reinauguració. /
El 2 de juny, un incendi cremava part dels cines Meliès.«Un curtcircuit a la cabina es va propagar de pressa i va fer malbé pràcticament tota la instal·lació». Ho recorda Carles Balagué, el propietari de les sales dedicades al cine clàssic, independent i d'autor, conceptes compartits i combinats en qualsevol ordre. Empresari però sobretot cineasta, viu el cine amb una gran intensitat. Per les seves sales han passat pel·lícules d'Elia Kazan, Federico Fellini, David Lynch, Orson Welles...
Quan es van incendiar els Meliès, encara estava recent el tancament a l'abril dels cines Casablanca Kaplan. Després d'uns últims anys dedicats a programar cine d'autor recent, el foc semblava ser el final dels Meliès.«Estava convençut que no tornaríem a obrir. L'incendi ens va enxampar enmig del tsunami econòmic», aclareix Balagué. Però treballant i amb un projecte, la sala va reobrir el 5 de gener amb pel·lícules comMelancolia, de Lars Von Trier, i parets amb intensa olor de pintura. Era la meta d'una carrera d'obstacles que va començar amb un fort desemborsament: diners obtinguts entre la companyia d'assegurances, un crèdit de la Generalitat i inversors privats.
Després de les flames, el local s'ha renovat i s'han comprat dos projectors digitals:«Teníem un handicap considerable, només els projectors valien uns 140.000 euros», aclareix el propietari. Però se'n manté un altre de 35 mil·límetres, que connectarà el present digital amb el llegat dels cines Meliès. Res de crispetes o 3D, un sistema car i amb què, segons Balagué,«molts han perdut fins i tot la camisa».
Notícies relacionadesI és que aquests cines del carrer Villarroel tenen la seva història. Balagué, veí de Gràcia, els va idear al seu barri, però problemes urbanístics i un passeig per la zona van propiciar que topés amb un local adequat. L'obertura va arribar el desembre del 1996, des d'aleshores han passat centenars de títols i alguna idea rebutjada, com una possible ampliació amb un local contigu.«No sortien els comptes, guanyàvem pocs espectadors», diu.
Balagué no ha apartat del tot la seva condició de director. Les seves quatre últimes pel·lícules van ser documentals, potser la més celebradaLa casita blanca(2002), que amb merescuda lògica va estar més d'un any a la cartellera dels Meliès. Ara treballa en un documental i una pel·lícula de ficció, projectes que«tinc una mica apartats, però que m'agradaria reprendre», puntualitza. I preguntat sobre quina pel·lícula li agradaria projectar respon queLa evasión, el cant de cigne cinematogràfic de Jacques Becker, el 1960. François Truffaut la va considerar una obra mestra. Va ser el mateix cineasta francès el que va dir:El cine de demà serà un acte d'amor». Una cosa molt semblant ha estat el passat, present i futur dels cines Meliès.
