«Sarrià és una ciutat reconeixible en la immensa Barcelona»

Una esvelta figura de metre vuitanta que conserva ben dreta malgrat els 84 anys que té. Barret, abric i corbata dibuixen l'aspecte exterior de Josep Espar Ticó. El coratge ha escrit la vida d'aquest promotor cultual, veí de Sarrià, que fa poc més d'un any vèiem encadenat a l'entrada de l'estació de la Sagrera, el dia que la tuneladora de les obres de l'AVE iniciava el seu camí encarada cap a la Sagrada Família.

En el seu clam al cel contra tot risc per al temple d'Antoni Gaudí, Espar, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, va aconseguir aplegar experts de la Unesco al seu despatx de la Rambla de Catalunya, perquè avaluessin l'amenaça del tren.

Prenent cafè, en una de les cafeteries que Espar freqüenta, a la plaça que Sarrià va dedicar al musicòleg Joaquim Pena, l'agosarat veí reconeix que el caracteritza«el fet d'haver superat la covardia. I aixòha sigut gràcies a tenir conviccions profundes»,puntualitza.«Ja em ve del meu pare. Quan al 36 l'anaven a matar els rojos,va dir: 'Jo agafo els rosaris i me'ls poso a la mà'», explica Espar Ticó, que al quedar-se sense pare, va emigrar a Sant Sebastià amb la mare i els germans.

La llengua i els barris

El 2001, Josep Espar Ticó va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona pel seu impuls a la llengua i cultura catalanes, meta que encara avui l'ocupa. Espar és secretari general, a més de membre fundador, de l'Associació Conèixer Catalunya. Cada dia, des de Sarrià es desplaça fins al número 15 de la Rambla de Catalunya, l'edifici on el seu avi va obrir, el 1891, la pelleteria La Siberia, i en què Espar Ticó va treballar durant molts anys. Balaguer, capital de la comarca de la Noguera, ciutat natal del seu pare, va ser el lloc de residència de la família, després de l'exili a Sant Sebastià, i abans de tornar a Barcelona, el 40.

A Sarrià, Espar Ticó hi arribaria el 63, quan es va casar.«Sarrià és una ciutat reconeixible dins de la ciutat immensa que és Barcelona», descriu el veí de la zona alta de la ciutat.«És pacífica i vertebrada a través del carrer Major, la plaça i l'església. Malgrat haver estat absorbida per Barcelona, Sarrià continua conservant la seva personalitat pròpia», considera Josep Espar Ticó. I, ¿què defineix la personalitat sarrianenca?«A Sarrià el caracteritza la seva gent, una burgesia mitjana-alta. Encara avui és un barri amb moltes minyones i bastant catalanista», afirma l'impulsor del Tercer Congrés Catalanista, i que es va veure implicat en elsFets del Palau de la Música(1960). Aquell dia, va ser un dels protagonistes de l'homenatge al poeta Joan Maragall, en què es va interpretar el censurat Cant de la senyera, que va enfurir els policies de la secreta presents a la reunió«Com que sóc fort, em vaig desfer dels polis a cop de puny. I, quan vaig tenir els peus a la Via Laietana, no m'ho podia creure», recorda Espar d'aquell episodi que culminaria amb la detenció de l'expresident Jordi Pujol.

Jesuïtes i Teresianes

Els col·legis dels Jesuïtes i de les Teresianes de Sarrià vinculen Josep Espar Ticó a una època d'«un xup xup catalanista immens»,explica. Amb els Jesuïtes, la catequesi dominical a l'escola Montserrat Xavier, amb Joan Pelegrí, un dels fundadors de la revistaSerra d'Or, va ser clau en l'enfocament vital d'Espar com a acèrrim defensor de la cultura catalana.«Ens va fer una pedagogia que va començar per la història de Catalunya... Ens va convertir al catalanisme a tots els que vam passar per aquella catequesi. I, alguns, encara ens hi trobem»,assenyala.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

El missatge de Pelegrí va ser una de les llavors del grup Cristians Catalans que,«segons l'historiador Joan B. Culla, va ser una de les associacions religioses que va contribuir a fer el canvi d'una Catalunya que naufragava a reflotar gràcies a una obertura mental i un catalanisme sempre vius», assegura. Quan Espar parla d'obertura, pensa en el motor industrial de Catalunya i en els seus centres d'ensenyament de mires àmplies, com Esade. La seva admiració per Gaudí, també parla d'això,«per la seva coherència, la seva fe irreductible, el seu amor al país, la seva enorme imaginació i la seva projecció universal»,resumeix l'activista.

Amb 84 anys, ¿frustra no haver aconseguit la independència somiada?«Quan s'ha vist a prop el final de Catalunya, sí... El canvi seria la vida plena, però almenys ara tenim vida. Ens ha tocat viure al millor país del món i, un país sense un objectiu és molt avorrit. Jo prefereixo ser plenament català que tenir la independència», afirma Espar Ticó.«Encara que una cosa no treu l'altra», afegeix.