"El caliu humà de Sants compensava el gris franquista"

Ja és primavera i la roba d'estiu ocupa la primera línia als armaris. Però el dia de la cita amb Àngel Casas, fa un fred que pela. Abric i jersei de llana acompanyen el tomb del director de Barcelona Televisió pel Sants que el va veure néixer. La seva mare el va tenir en un segon pis a la plaça de Bonet i Muixí.

El fred envolta el recorregut i els records d'Àngel Casas. Amb aquests records va teixir la novel·laFred als peus(Quaderns Crema) publicada el 2002, i ambientada en aquell Sants de la seva infància i joventut.«Recordo la nevada de l'any 62, sortíem de la missa del gall i hi havia 30 centímetres de neu sobre la plaça», explica Casas.«El fred d'aquella època franquista era un fred lleig, el fred de la Barcelona humil, el fred dels pobres, el dels carrers amb les escombraries per recollir, un fred molt fomut en una atmosfera grisa i bastant claustrofòbica», considera. Aquest era el seu fred i el seu ambient fins que es va casar i se'n va anar a viure a l'Eixample, que va ser el primer destí del periodista fora del seu barri natal. «Encara que a Sants hi segueixo venint perquè aquí hi viuen quatre dels set germans que tinc», diu.

Diferent però igual

Tot el barri és diferent ara. Al solar on hi havia casa seva, hi ha una residència geriàtrica. Tampoc hi són les vaqueries que despatxaven llet, algunes fins i tot amb les vaques a mà.«D'aquestes, n'hi havia dues al barri, una de l'Ato i l'altra de Rania. Però a mi m'enviaven a una altra on no hi havia vaques»,explica Àngel Casas. A ell, el que més li agradava era anar a comprar el pa.«Te'l venien amb latorna, el tros que completava el pes exacte que demanaves», aclareix. Tornant cap a casa, des del carrer de Sants, 117 on encara avui elaboren i venen pa els Baltà, Casas es menjava aquella torna,«era calenta», diu.

«El barri de Sants no ha canviat en conjunt. L'estructura és la mateixa, l'únic que ha canviat són els usos», observa el periodista.«Quan jo vaig néixer, ja no hi havia descampats a Sants. Tot estava construït. Si no es tirava a terra alguna cosa, no es podia construir»,assenyala. Això va ser el que va passar amb un dels edificis de la plaça de Sants.«Era una fàbrica de botons i es va cremar. En aquell solar hi van aixecar el segon gratacel de Barcelona. Gratacel de l'època, amb 15 pisos, no pas més. El primer està situat a la plaça d'Urquinaona», precisa.

L'elevada construcció en aquell Sants fabril va ser tota una fita. Casas va viure les obres i l'incendi de la fàbrica.«Una de les coses que més recordo de Sants són els bombers. Sempre els senties»,diu.

Sirenes de bombers i xerrics de maniobres de tramvies que arribaven i sortien de les cotxeres, avui espai cultural, retraten el so de la infància de Casas. Les seves olors les propiciava el pa acabat de fer i la canyella.«Sota la cruïlla de Balmes i Pelai, i fins a la plaça de Catalunya, hi havia l'avinguda de la Llum, unes galeries subterrànies que ja no existeixen. Hi havia un lloc on preparaven una espècie de neules a les quals posaven canyella, i aquella olor es notava a tota la galeria»,rememora.

Viatge a l'alegria

Aquella avinguda de la Llum i grans magatzems com Can Jorba eren de les poques coses que Casas, la seva família i amics anaven a buscar fora de Sants.«A vegades, necessitaves fugir d'aquell ambient tan claustrofòbic. Anàvem a buscar l'alegria i la llum a Barcelona, sobretot per Nadal. Era tan grisa la quotidianitat, que quan arribava Nadal, les llums i les botigues, t'animaven»,expressa.«No recordo grans vacances, únicament la peregrinació de cinc dies a Montserrat organitzada pel Centre Catòlic de Sants, on fèiem teatre, bé, jo sobretot dirigia»,puntualitza. Avui, el mateix centre, el Sants Teatre del Centre segueix molt actiu amb classes i representacions, i encara van de peregrinació a Montserrat.

Poques vacances, però moltes hores de joc al carrer. Amb un tacó de sabata com a pilota, un banc de la plaça fent de porteria, i l'entrepà del berenar que la seva mare li llançava per la finestra. D'aquesta manera passaven tardes i dies sencers en aquell esdevenir humil en què«el caliu humà de la gent de Sants compensava el gris franquista»,afirma Casas.«Sóc dels que pensen que la pàtria és la infància i la primera joventut. Et marquen i et condicionen i jo sóc el que sóc perquè vaig viure tot allò»,sentencia. Alguna cosa que aflora quan passeja per tots aquests carrers que el van veure créixer.

Vídeo del tomb amb

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Àngel Casas a Sants,

a www.elperiodico.cat