"Em vaig criar en una família humil però feliç a Sants"

Cap als als anys 60, un veí de Sants es passejava amb un tigre pels carrers i places del barri.«Es deia Vicenç Fabré. Va ser regidor i tot un personatge. Practicava la lluita lliure i havia viatjat a l'Índia. El meu pare el va conèixer i m'explicava que passejava el tigre, que havia portat d'un altre país, amb morrió i corretja, com si fos un gos, amb tota normalitat»,explica Roger Esteller. Però, a Google, Esteller és el primer nom que figura amb el sobrenom de Tigre de Sants.«Me'l va posar el periodista i amic Lluís Canut, després de fer un sorprenent mat en un partit de play-offcontra l'Estudiantes»,explica l'exaler d'elit.

Tenia 18 anys quan va fer aquella jugada i avui, 22 anys després,el Tigre de Sants continua passejant pel barri, perquè així és com continuen saludant Roger Esteller comerciants, veïns, amics i coneguts de Sants. «Tots els divendres vinc a dinar amb la meva mare, que encara viu aquí, com el meu germà», explica el que va ser veí del barri fins als 25 anys. Llavors, es reunia amb els amics, en bars del veïnat com el Max (Sants, 135).

Record entranyable

«Cada vegada que torno al barri, m'acompanya el record del meu pare. Hi penso cada dia de la vida, sense excepció des que va morir fa 15 anys. En aquests carrers, a l'escola on venia a veure'm jugar; als bars com el de la rambla de Badal, el Jaume, que ja no existeix, on esmorzàvem els dissabtes... En aquests llocs el seu record es fa present amb molta més força. Ens hi podíem menjar uns ous ferrats amb sobrassada i cigrons o bacallà amb samfaina. I també recordo els esmorzars al Bartolí, quan anava a ajudar-lo, amb 14 o 15 anys, en el negoci d'arts gràfiques que va muntar al carrer de Bethencourt»,rememora l'exjugador del Barça.

Roger Esteller ha estat 37 vegades internacional amb la selecció espanyola i guanyador de dues lligues ACB, dues Copes del Rei i una Copa Korac, una Lliga Catalana amb el Lleida, una lliga i una copa a França i una medalla de plata amb la selecció a l'Europeu de bàsquet.«La Copa d'Europa és l'únic títol que em falta al palmarès», puntualitza.«No obstant, a casa ningú havia pensat mai que arribaria a ser un esportista d'elit», precisa Esteller. «El meu pare ens va obligar a fer esport, però va ser més aviat per evitar que estiguéssim molt de temps al carrer. En Jordi, el meu germà, va triar el futbol i va jugar en equips regionals fins als 30 anys. Va acabar la carrera de Farmàcia i avui és responsable del departament de qualitat del laboratori Reig Jofré», detalla l'esportista.

«Jo vaig començar Turisme però no ho vaig poder acabar perquè als 17 anys ja jugava de manera professional, primer amb els júniors del Barça i, al cap de poc temps, al primer equip»,relata. «Quan vaig entrar al vestidor i em vaig veure al costat d'Epi, Nacho Solozábal... no sabia si posar-me a demanar-los autògrafs o fer-me fotos amb ells. Eren els meus ídols, i a partir de llavors, els meus companys»,recorda amb enyorança.

«El Barça em va venir a buscar al col·legi. Tenia 14 anys i, després d'un primer any, ho vaig deixar. No m'ho passava bé. El meu pare ho va entendre perquè sempre ens havia dit 'jugueu per disfrutar'. Vaig estar un any al grup IFA, i vam quedar subcampions d'Espanya i el Barça em va voler recuperar. Els vaig dir que sí i, amb 16 anys, el responsable del planter em va oferir unes 100.000 pessetes de l'època», explica.«Però jo no volia cobrar, perquè sabia que si els exàmens em coincidien amb els entrenaments, no podria fer-los. Si no cobrava, tindria llibertat per escollir. A casa van recolzar la meva decisió, i això que tampoc anàvem sobrats econòmicament», precisa.

Un veí a la tele

Ser esportista professional no havia estat mai un projecte, per ell.«Per mi la normalitat és el més important, i és el que intento inculcar ara als meus fills(Jael, de 12 anys, i Noah, de 10)».

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

«Quan vaig començar a sortir a la tele, amb el Barça, al barri és clar que se n'alegraven, però no vaig deixar de ser mai el de sempre i ningú em va demanar autògrafs, cosa que no passava quan sortia de Sants», declara Esteller.«Si oblides d'on véns, és impossible que sàpigues on vols anar, i jo tinc clar d'on vinc. Em vaig criar en una família humil, però molt feliç. A Sants ho tenia pràcticament tot. Aquell era el meu món», recorda.

Avui Roger Esteller presideix l'associació de veterans del Barça de bàsquet, és propietari d'un Chiquiparc a Bellvitge i també mànager de Novaelite Sports Performance Innovation,«un centre d'optimització del rendiment esportiu»,descriu l'exjugador de bàsquet, que confessa que sí que va haver de sortir de Sants per buscar calçat del número 48 quan va arribar a fer 1,91 d'alçada .