No hi ha regles per al triomf

El públic i la crítica són dos col·lectius inescrutables. Un cineasta pot estar convençut que la seva última obra arrasarà entre l’un i l’altra i trobar-se que la crítica la destrossa i el públic la ignora. O viceversa. Isabel Coixet, que va guanyar els tres premis grossos als Goya d’aquest any, ha passat per les dues situacions, i la segona, evidentment, resulta bastant més agradable que la primera.

Avui dia, segueixo sense entendre el fracàs de Nadie quiere la noche, pel·lícula que a mi em va semblar commovedora –sobretot el tram final, amb l’emotiu mà a mà entre Juliette Binoche i Rinko Kikuchi–, però que la crítica va massacrar al seu pas pel festival de Berlín, cosa que va afectar negativament les vendes internacionals, i que el públic va passar en massa de veure. Va ser un rodatge complicat i fatigós, sempre a la corda fluixa pels problemes econòmics del productor, Andrés Santana, sant baró que va acabar arruïnat, però Isabel confiava en la carrera comercial d’aquesta pel·lícula. 

En canvi, abans de rodar La llibreria, reconeixia no tenir la més mínima confiança que algú anés a veure-la quan s’estrenés: «¿A qui li importarà la història d’una pobra dona que s’entesta a muntar una llibreria en un poble anglès, a finals dels anys 50, i s’enfronta a la mesquinesa i a la fatxenderia dels seus veïns?». 

Sabia que tenia entre mans una bona història, però una d’aquestes bones històries que avui dia no troben el seu públic. I, no obstant, La llibreria va tocar una fibra sensible en molta gent, i així va tornar la seva autora als temps de Mi vida sin mí o La vida secreta de les paraules, després d’una sèrie d’encàrrecs molt ben resolts i una obra pròpia i autofinançada, Ayer no termina nunca, que tampoc va obtenir el nihil obstat de públic i crítica.

Em va agradar veure-la a la tele amb els seus cabezones, sobretot després d’haver sigut convenientment menystinguda als Gaudí per motius sobre els quals no fa falta estendre’s. Vaig recordar la frase de Scott Fitzgerald sobre el fet que no hi ha segons actes en la vida dels nord-americans i vaig comprovar que sí que n’hi ha en la dels hispanocatalans.

Evidentment, a Isabel li ha faltat temps per dir-me que només vals el que ha recaptat la teva última pel·lícula i que igual la pròxima no la veurà ni Déu i la crítica la crucificarà. És el que té la lucidesa extrema que la caracteritza. Però jo prefereixo pensar que està en el seu millor moment. Per segona vegada a la seva vida.

BCNegra es consolida

El conclave barceloní al voltant de la novel·la negra que va posar en marxa el gran Paco Camarasa sembla plenament consolidat amb el seu nou director, el novel·lista Carlos Zanón. Actualment, a Espanya, no queda pràcticament ni una editorial que no publiqui thrillers i les llistes de vendes van encapçalades per relats criminals, però hi va haver una època en què les coses eren molt diferents.

Recordo haver-li proposat al meu editor a Planeta, cap allà al plistocè, una col·lecció de novel·la negra –tenia fins i tot una llista de 20 llibres llegits en anglès i en francès– i haver rebut la resposta que les col·leccions especialitzades no funcionaven.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Després va atacar l’audaç Anik Lapointe des de RBA, inundant les llibreries de thrillers –ara ho segueix fent, encara que en menys quantitat, des de Salamandra–, altres empreses van seguir el seu exemple i, actualment, el gènere policial s’imposa a les llistes de vendes, mentre cada vegada hi ha més gent que reconeix llegir únicament thrillers (jo mateix m’he d’obligar a abandonar de tant en tant aquesta dieta).

James Ellroy es va emportar el Pepe Carvalho. A mi Ellroy em carrega per la seva autoimportància, per la seva ànsia d’escriure la gran novel·la americana en cada nou llibre, però estic en minoria, ja que té fans a cabassos. Però si tenim en compte que no li vaig veure mai la gràcia a Pepe Carvalho, penso que premi i premiat fan molt bona parella. El que no es conforma és perquè no vol.