Pedro Ruiz: "Tinc un excés de soledat"

Fa quatre mesos que va morir a Twitter. “Mort el Pedro --van dir-- s'ha acabat la retòrica”. “Saber-se mort és la manera més vigorosa de mostrar-se viu”, assegura ara l'exdifunt. “Perquè no tens por de res”. Pedro Ruiz ja no té por de res. “El que em feia més por ja m'ha passat: la mort de la meva mare” [va morir fa quatre anys. En va passar 12 i mig cuidant-la]. “No he fet res millor a la vida”, assegura. Per això vol que les seves cendres acabin en aigües del Garraf, com les de la seva mare. L'escriptor, poeta i actor ho subscriu al seu 'Testamento' (Ediciones B). Últims desitjos amb solapa. El seu llibre número 14, el primer que tindrà validesa notarial.

Mort el Pedro, toca fer-li l'autòpsia. Pedro Ruiz es tapa amb un llençol blanc. Aixeca el cap darrere els peus descalços, treu la llengua. Comença el temps mort.

--¿No som ningú?

--Ningú. Som una estoneta.

--¿Pedro Ruiz pot passar a millor vida?

--No ho sé. He tingut una bona vida. No he estat mai malalt. M'ha passat el mateix que a tothom: morts de pares, etcètera, etcètera. Però sóc un privilegiat. Si em queixés, n'hi hauria per afusellar-me.

--¿A qui li agradaria que li carreguessin el mort?

--A mi mateix. Sóc responsable de tots els meus errors. Jo no faig caca en 'playback'. És meva.

--¿Algun punyal clavat a l'esquena?

--Molts. Però tinc una esquena que es reprodueix, com els equinoderms. Almenys ho faig veure.

--¿Li fa mal?

--Sí, algun record. Però els de l'esquena no. Em fan mal els punyals del cor.

--¿N'hi han clavat gaires al cor?

--No, però els avatars de la vida condueixen... Jo mai he volgut tenir fills, i comprenc que les persones amb qui he compartit una estona vulguin tenir fills. Ja veurem què passa. Sóc ofensivament jove.

--65 anys. És l'edat de la jubilació.

--En el meu cas és la del bateig. És el moment de començar l'important.

--¿I què és l'important?

--Encara no ho sé. Ho estic buscant [riu].

--¿Projectes?

--Sobretot em vull matricular a destenir. En la senzillesa. No sé si en seré capaç i si trobaré algú amb qui fer-ho. Jo crec que el món material ens encadena.

--¿Vostè té moltes coses que l'encadenen?

--Més que la mitjana. Moltíssim més del que necessito.

--¿Es barallaran per la seva herència?

--No ho crec.

--El 1985, deia que podia viure de les rendes del banc.

--Sí, avui també.

--¿Morirà ric?

--Per dins, segur que sí. Infinitament. Rockefeller morirà pobre. Només serà el que té, però no tindrà el que és.

--Però vostè morirà ric per fora també.

--Jo sóc ric. Enormement ric. Perquè a la caixa forta del meu pit hi ha tresors molt bonics.

¿Alguna excentricitat en el seu testament, a part d¿un piano de cua blanc?

--Home, plantejar un hipotètic programa post mortem ja ho és, ¿no?

--'En mort i en directe' el vol anomenar.

--Sí.

--Tretze xous per parlar del que mai ha dit. ¿Tan gran és la seva caixa negra?

--No és gran, és densa. Tinc una vida molt poc sabuda. Molt publicada, però molt poc sabuda.

--Faci'n un avançament.

--Entrevistes amb quatre presidents del Govern en xerrades privades sucoses, per exemple. A mi tot el que està passant ara no em sorprèn gens.

--Així que les seves confessions esquitxaran.

--Però jo no hi seré [riu]. En qualsevol cas, si es portés a terme, no seria ni insolent ni ofensiu. Això no m'ho permeto ni després de mort.

--¿Quantes persones li guardaran dol?

--Espero que ningú. Si em guarden una miqueta al cor ja en tinc prou. Crec que això és un decorat. Que passem per aquí una estona. Crec que el nostre principal defecte és que ens donem massa importància.

--¿Vostè no es dóna importància?

--La de la supervivència. Perquè si no gallejo una mica i no m'emmidono, em toca molt el vent a la cara. Més que aquest ego del qual tant se¿m culpa (que crec que és mentida, jo tinc una gran autoestima, però ego no), practico un excés de defensa.

--¿I això com és?

--De tant protegir-te, et queda un gest aparentment sorrut.

--¿No té fusta de fantasma?

--No. Zero. Puc tenir excessos, però juro solemnement que no tinc res de farsant.

--Insisteix que l'han sotmès a “l'exili” professionalment. Deu anys sense haver trepitjat Televisió Espanyola no és una casualitat.

--Potser no agrada. Tant de temps seguit és molt difícil. A les televisions públiques, despenja el telèfon un polític i diu: “Pepita, sí. Manolita, no”. Això funciona així. Ignacio Corrales [director de TVE] em va venir a veure al teatre i estic en converses. Ja veurem si no li posen cap veto des de dalt.

--¿Vostè és d'esquerres o de dretes?

--Jo sóc de mi, de la meva mare. Tinc tendència més a l'esquerra, però no voto mai.

--Donarà els seus òrgans.

--Sí.

--Diu que els seus òrgans vitals, “incloent-hi el penis”, no presenten símptomes de deteriorament seriós.

--Avui m'he mirat al mirall i no m'he trobat res estrany.

--¿L'òrgan que té més desgastat?

--M'imagino que el que menys bé deu estar és l'aparell digestiu, per l'estrès.

--No ha tastat mai l'alcohol.

--Gens. I el meu pare era el xòfer del marquès de Riscal.

--Tampoc ha fumat.

--No. Però tampoc prenc salmó. Vull dir que no té mèrit. Ni tan sols sé on és la vareta de l'oli del cotxe.

--Ni té internet.

--No. Mantinc un Twitter per SMS, que la meva secretària em penja i després m'envia les respostes.

--¿Cap excés?

--Ara mateix el que tinc és un excés de soledat.

--¿Se'n penedeix?

--No, no me'n penedeixo. L'afronto, l'assumeixo. La soledat és una parella estable. La mitigaré. M'he tornat molt exigent. Tinc clar el que no m'agradarà.

--A saber.

--Al meu costat no hi haurà mai una persona capritxosa, ni que combregui amb el sistema. Crec que l'amor és estar bé amb algú quan no passa absolutament res.

--¿Quan li va va passar això per última vegada?

--Fa un parell d'anys en una qüestió interrupta per raons de distància de continent. I l'última vegada, a part d'aquest petit parèntesi que no sé si es reobrirà, va ser el conegut cas d'Inma del Moral.

--¡Han passat gairebé 13 anys!

--És clar. He estat dedicat al que he estat dedicat.

--A la seva mare.

--És que quan estàs permanentment al costat d'una situació com aquesta, és molt complicat moure's.

--Això deu desgastar.

--Però també omple. Tinc el cor molt ple d'haver fet el que crec que havia de fer.

--Segueix sent agnòstic.

--Sóc un agnòstic esperançat. Crec que venim de l'atzar i ens en anem al no-res. Si m'equivoco, hi sortiré guanyant.

--La seva religió, ha dit, és l'esport.

--La meva religió és la bondat. L'esport és la manera de suar la maldat.

--Vol que l'incinerin.

--Sí. Fa escalforeta.

--És conseqüent que vostè acabi en un polvo.

--Sí, sí. I a més sense saber amb qui. Això dirien els que em consideren un promiscu, que s'equivoquen de dalt a baix. Sóc tot al contrari.

--¿Quantes dones ploraran per vostè?

--Ho ignoro. Depèn del rímel que portin [somriu].

--¿Quantes dones sentiran la seva mort?

--Crec que ho sentiran algunes persones. Els recomano que no ho sentin més del compte i després es banyin al mar.

--¿Quantes dones han passat per la seva vida?

--No tinc memòria pública de la meva vida privada.

--Totes més altes que vostè.

--Però això és fàcil [riu]. M'agraden les dones altes perquè van parlant soles i jo no les escolto [riu].

--Als 90 deia que era “pitjor que Julio Iglesias”.¿En quin sentit?

--Cantant sóc millor.

--Sentimental.

--És una persona amb qui no em porto bé. No m'hi porto malament, però... Va aparèixer a la meva vida Vaitiare i van passar unes coses agradables. I hi ha gent que té gelosia retroactiva.

--Després de Vaitiare, ¿ha superat el rècord de Julio Iglesias?

---Jo tinc una vida molt solitària. Passo èpoques de soledat que no es creu ningú. Acabo tots els dies sol al cine. I per no parlar d'ara, entre els 24 i els 25 anys i mig, per exemple, vaig passar un any i mig sense estar amb cap dona. A mi l'instint no em pot. Ho juro.

--No tindrà tomba, però ja té epitafi.

--Sí. “Perdó. Gràcies i adéu”.

--Assumeix que li quedaran molts perdons per demanar.

--En persona segurament sí.

--¿És massa orgullós per demanar-los en vida?

--No. És que no tindré prou bicis per arribar a tot arreu. Perquè m'imagino que sense voler dic coses que fan mal.

--¿Què li retrauran al judici final?

--Per descomptat, la falta de puntualitat no ho crec.

--¿Quins pecats té?

--Puf. Gola, no. De luxúria, más aviat poca.

--¿Enveja?

--No, enveja, no. M'imagino que sóc excessiu, massa angoixant, molt exigent. Impacient, perquè tinc moltes coses per fer. I a vegades, encara que sigui per explosió, un punt colèric.

--Li han dit “pedant, pretensiós, vanitós, xulo, cregut, plasta”.

--Devien tenir raó.

--¿De veritat s'ho creu?

--Suposo que els que tiren les pedres no estan lliures de pedres.

--¿I vostè?

--Ho accepto, perquè no perdré ni un minut a desmentir-ho. Els xinesos diuen que per conèixer algú t'has de menjar cinc sacs d'arròs amb ell.

--¿I què es descobriria prenent cinc sacs d'arròs amb vostè?

--Que es poden trobar nois millors, suposo [riu].

--Desmenteixi una llegenda urbana.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

--Vull desmentir que jo sigui un lligon i un calent.

--¿Ja sap quina serà la seva última paraula?

--Si em contracten i faig aquells 13 programes, l'última paraula serà: “Continuarà”.