50 anys del Museu Picasso de Barcelona

A Barcelona és on va començar tot. "Allà és on vaig entendre fins on podia arribar”. La frase, pronunciada per Pablo Picasso (1881-1973), resumeix “el vell matrimoni d'amor”, així el va definir el 1982 la seva viuda ­Jacqueline Roque, que el pintor i la ciutat van mantenir al llarg dels anys. Aquí és on es va instal·lar la seva família quan ell encara no havia complert els 14 i aquí van morir el seu pare, la seva mare i la seva germana. A Barcelona va començar els seus estudis de pintura, va conèixer alguns dels seus millors amics --Jaume Sabartés, Ramon Raventós, Manuel Pallarès, Joan Vidal Ventosa--, va connectar amb artistes avançats al seu temps --Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Joaquim Mir-- i va pintar alguna de les seves millors obres de l'època blava --'La vida', sense anar més lluny--. I aquí va decidir que volia que hi hagués el seu museu: el Museu Picasso de Barcelona. El primer centre monogràfic dedicat al pintor. L'únic creat en vida del geni i per exprés desig seu. I l'únic que el va tenir com a mecenes i comissari: ell va decidir quines obres volia que s'hi exposessin i les va donar. Un museu de referència a nivell internacional que dissabte que ve compleix 50 anys i que mai va rebre la visita del seu impulsor.

Picasso va prometre no tornar a Espanya mentre Franco estigués viu i, fidel a la seva promesa, no ho va fer ni per enterrar la seva mare ni la seva germana, ni per inaugurar el museu que ell havia pensat. Un museu que, per evitar problemes amb el sector més dur del franquisme, va obrir les portes el 9 de març de 1963 amb el nom de Palacio Berenguer de Aguilar-Colección Jaime Sabartés.

ANÈCDOTES, VOLUNTATS I COMPLICITATS

Però la seva gestació va començar molt abans i és una història plena d'anècdotes, voluntats i complicitats que va involucrar personatges coneguts i anònims de la societat civil barcelonina. “Una història molt bonica i fascinant en què va participar molta gent. Però això va ser fa 50 anys i hi ha diverses generacions a les quals hem de recordar el que va passar. Per això vaig pensar que era pertinent fer una mirada introspectiva i explicar: ¿qui som?, ¿com vam néixer?, ¿què hem fet? i ¿què és el que ens identifica?”.

Així explica Bernardo Laniado-Romero, director del museu, les tres exposicions programades durant el 2013 que parlaran del centre (gènesi, col·lecció i exposicions) i així justifica l'absència de grans festes per commemorar l'aniversari. Una sobrietat a què el Picasso ja està habituat. El 1963, va obrir discretament per no aixecar polseguera entre els més afins a la dictadura. I el 1970, el museu va créixer amb l'annexió del Palau del Baró de Castellet i l'arribada de 921 obres donades per Picasso, però tampoc hi va haver festa grossa. Es va haver d'anul·lar. El pintor, en protesta contra el procés de Burgos, es va negar a qualsevol solemnitat i a la presència d'autoritats. Una vegada més, el museu va inaugurar amb austeritat i discreció.

EL 'GUERNICA' I L'HORROR DE LA GUERRA CIVIL

Les posicions de Picasso i el franquisme no podien estar més allunyades. L'artista era un dels personatges més odiats per la dictadura: no només havia militat al Partit Comunista Francès, sinó que a més havia immortalitzat l'horror del feixisme i la guerra civil al 'Guernica'. I, no obstant, va ser un adscrit al règim el que va permetre la creació del museu: Josep Maria de Porcioles. Aquest, llavors alcalde de Barcelona, va saber veure la importància que el projecte podia tenir per a la ciutat, i no es va acoquinar davant els sectors més radicals del règim.

El 27 de juliol de 1960 va presentar al ple de l'ajuntament una moció que instava a la creació del Museu Picasso. Va ser aprovada per unanimitat. Abans, Miquel i Joan Gaspar, propietaris de la Sala Gaspar, i Gustau i Anna Maria Gili, uns dels editors més importants de llibres il·lustrats de Picasso, tots amics del geni, havien creat el clima propici per plantejar la creació del museu. Jaume Sabartés, secretari personal del pintor, havia donat a la ciutat la col·lecció de picassos atresorada al llarg d'anys de servei a l'artista, i el notari Raimon Noguera, assessor del geni i amic de Porcioles, havia convençut l'alcalde.

La primera elecció de Sabartés no va ser Barcelona sinó Màlaga, ciutat natal de Picasso, però va ser el mateix artista qui el va convèncer perquè es decantés per la capital catalana. Sabartés, escultor, escriptor i poeta ocasional, coneixia el pintor des que tots dos van coincidir a La Llotja, i el 1935 es va convertir en el seu ajudant més pròxim, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, el 1968. Picasso, a més de teles, li donava sistemàticament una còpia dedicada i firmada de cada un dels gravats que feia, de manera que el nombre de peces que el secretari va reunir va ser considerable. Sabartés pensava entregar-les després de la seva mort, però els Gaspar el van convèncer perquè les donés en vida. El secretari només hi va posar una condició: reservar-se el dret de vendre algun dels treballs si ho necessitava per raons econòmiques. Dret que mai va exercir, ja que Picasso i Jacqueline es van ocupar del seu amic fins a la seva mort. El secret del museu és que va agradar a Picasso i s'hi va implicar. Tant que el 1962, mentre es portaven a terme les obres de rehabilitació del Palau Berenguer d'Aguilar, futura seu del centre, Picasso va fer portar a Cannes, on residia, una maqueta del projecte. Aquesta va arribar de la mà dels Gaspar.

La col·lecció Sabartés va possibilitar la creació del centre, però el museu va obrir amb més fons. A la donació del secretari de Picasso s'hi van sumar 22 peces firmades per l'artista provinents de la col·lecció Plandiura, adquirida per l'ajuntament i la Generalitat el 1932; el llegat de dibuixos del col·leccionista Garriga i Roig, i 'L'Arlequí' i 'La Minotauromaquia', donats per Picasso a la ciutat el 1919 i el 1938, respectivament. El mateix 1963, Dalí va regalar el llibre de 'Les Metamorfosis d'Ovidi' i Gala va cedir l'únic collage cubista que té el museu. Però no van passar gaires anys més fins a l'arribada de la primera de les dues grans donacions que Picasso va realitzar al centre: la sèrie sencera de 'Las Meninas', la reinterpretació que el malagueny va fer de l'obra de Velázquez en 58 llenços pintats durant quatre mesos el 1957. Picasso, escarmentat amb el que havia passat amb altres de les seves variacions, com 'Les dones d'Alger' de Delacroix, que van acabar escampades per diferents col·leccions, les va mantenir sempre unides, no les va vendre mai i les va donar a Barcelona, amb l'expressa condició que no se separessin. Va ser el maig del 1968 i ho va fer en memòria de Sabartés, mort al febrer. Las Meninas no van arribar soles. Anaven acompanyades del 'Retrat blau' de Jaume Sabartés i la promesa de seguir donant al museu una còpia dels seus gravats com havia fet amb Sabartés.

PORTAR 'LAS MENINAS' DE FRANÇA; TASCA COMPLICADA

No va ser fàcil treure 'Las Meninas' de França. Elvira Farreras, dona de Joan Gaspar, ho explica a les seves memòries: “Van poder arribar a Barcelona de miracle. El Govern francès no hi va posar cap inconvenient perquè estava vivint la tensió que desembocaria en el maig del 68. Després van tancar les fronteres per les vagues. Si els francesos haguessin estat més diligents, Las Meninas potser encara serien a Cannes”. El cas és que Joan Ainaud de Lasarte, llavors director general dels Museus d'Art de Barcelona, va rebre el dia 2 de maig una trucada de Picasso anunciant-li la donació i instant-lo a desplaçar-se ràpidament a Cannes per recollir-les. “Vaig fer una sèrie de gestions per al transport, que no es presentava gens fàcil perquè estàvem en plena revolta dels estudiants a París. Els avions no volien agafar la càrrega i els camions tampoc. No em va quedar cap més remei que enrotllar amb les meves pròpies mans la tela gran, posar-la en una caixa estreta i, després de portar a terme totes les formalitats necessàries de cara a les autoritats franceses de la duana de Niça, on vam portar les caixes en un capitonat, preparar la marxa cap a Barcelona en tren, emportant-me les pintures sota el meu propi risc com a equipatge, ja que teníem la sensació que qualsevol retard podia tenir conseqüències imprevisibles”, explica a Homenatge de Catalunya a Picasso. Finalment el 9 de maig al matí 'Las Meninas' van arribar a l'estació de França i van ser traslladades al museu.

Però encara faltava una segona donació de Picasso, i aquesta va arribar per sorpresa el 1970, quan l'artista va regalar a la ciutat 921 olis i dibuixos de la seva època infantil i juvenil custodiats al pis que havia tingut la seva mare al passeig de Gràcia, llavors en mans dels seus nebots. Quan el notari Raimon Noguera li va plantejar, per petició de l'alcalde, la possibilitat de cedir a Barcelona la tela 'El passeig de Colom', on es pot veure l'estàtua del navegant que hi ha al final de la Rambla, Picasso va respondre: “Calla, home, calla. Tot va a Barcelona”. L'arribada de la col·lecció al museu va provocar el seu engrandiment amb l'annexió de l'edifici adjacent, el Baró de Castellet, adquirit anys abans pel consistori pensant ja en una possible ampliació. Va ser l'últim regal del geni a la ciutat , tot i que tenia la intenció de ser més generós, tant en obra feta com en obra de nova creació: parlava de realitzar relleus de bronze per a les portes del centre. Però per fer-ho posava una condició: més espai. El museu només podia créixer cap al Palau Meca, ocupat per La Caixa. Les negociacions es van dilatar i Picasso va morir abans de la cessió de l'edifici.

NOVES APORTACIONS DESPRÉS DE LA SEVA MORT

Després de la seva mort, la seva viuda, Jacqueline, va seguir fent aportacions però des de la seva pròpia col·lecció, ja que els fons del pintor van passar en gran aportació a mans del Govern francès en concepte de dació pel pagament d'impostos de successió. Va ser el començament del Museu Picasso de París, que va prendre la corona de número u al de Barcelona, però, tot i així, el del carrer de Montcada segueix sent una referència mundial per a l'etapa formativa del pintor. Potser el centre de Barcelona no pot competir amb el de París en la importància de les obres que custodia, però sí que pot dir que és l'únic que existeix per la voluntat de Picasso: el 95% dels fons del museu són a la ciutat perquè ell va voler. És l'únic que té una sèrie sencera de les interpretacions que el pintor va fer als anys 50, 'Las Meninas'; i l'únic que recull tota l'etapa de formació d'un artista.

Per entendre per què Picasso va escollir Barcelona per crear el seu museu s'ha de conèixer el vincle de l'artista amb la ciutat. Una ciutat que li va obrir un món nou i li va donar la clau per franquejar la porta de la modernitat. Picasso va mantenir contactes amb Barcelona al llarg de tota la seva vida a partir dels amics de joventut, però els va estrènyer en la dècada dels 50, quan els Gili i els Gaspar van entrar en la seva vida introduïts per Sabartés i Vidal Ventosa. Picasso tenia un record profund de l'època passada a la ciutat. Entre altres anècdotes, la dona de Gaspar explica que l'artista solia dir: “A l'Enciclopèdia Britànica quan parlen de Picasso diuen: `Picasso, artista català nascut a Màlaga...'. Aquests saben el que diuen”. I també recorda la vegada que a l'aeroport de Niça, molt emocionat, els va dir: “I aviat, d'aquí una hora, vosaltres tornareu a veure el monument a Colom i jo m'he d'esperar que mori Franco”.

JORNADA DE PORTES OBERTES

La implicació de les famílies Gaspar i Gili va ser transcendental per al museu, perquè a més de ser els interlocutors de Picasso van contribuir a crear l'ambient propici a la ciutat per a l'acostament a l'obra del pintor. La Sala Gaspar va organitzar el 1956 la primera exposició de l'artista a Barcelona des del 1936. I allà es va celebrar també la famosa exposició de les cues del Nadal del 1960. I els Gili, a més de ser grans amics de Picasso 'van ser els únics aliens a la família que van poder entrar a la residència de Picasso el dia de la seva mort', van editar el 1958 la Tauromàquia a Espanya. Esdeveniments que van anar creant un ambient favorable per a la creació del museu.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Al llarg dels anys, el centre del carrer de Montcada ha anat rebent petites però grans donacions, com la de lord Amulree, un anglès sense cap relació amb el museu que el 1985 li va deixar en herència 'L'ofrena', i la de Montserrat Pla: la viuda de Rubió i Tudurí va cedir el 1990 un retrat que Picasso li va realitzar durant l'exili. I també ha anat adquirint peces. L'últim oli, 'Barraca de fira', es va comprar el 2005. En total, mig segle de trajectòria fins a arribar a les 4.249 obres actuals, als cinc edificis annexats i a una situació consolidada que permet encarar amb optimisme el pròxim mig segle. Al maig, el museu es constituirà en fundació, i això li donarà més autonomia. El següent repte serà “trencar les parets de l'edifici i arribar a tot el món a través d'un espai web que sigui sobretot font de coneixement i centre de referència picassià”, explica el director del museu, que no s'oblida del públic local, últimament allunyat del carrer de Montcada.

De moment, el 9 de març hi haurà jornada de portes obertes i cada un dels treballadors del museu explicarà una de les peces del centre: “Serem nosaltres els que rebrem els visitants i compartirem amb ells el que té d'especial la nostra col·lecció i per què significa tant”.