Joan Fontcuberta: "Jo mai m'he cregut la fotografia"

Joan Fontcuberta és aquellfotògraf que es va vestir d'astronauta encarnant el coronel Ivan Istotxnikov, un personatge de ficció inventat per ell que hauria pilotat la Soiuz 2 i hauria desaparegut durant una missió el 1968 (projecte Sputnik, 1997). El mateix que es va disfressar de popa ortodox expert en tota mena de miracles en un viatge a l'interior del monestir finlandès de Carèlia (projecte Karelia: milagros&co, 2002). O el mateix que va construir lírics paisatges muntanyosos formats amb el relleu d'una sèrie de claus (Securitas, 2001). Fontcuberta és probablement un dels fotògrafs que, amb un fi sentit de l'humor, més ha sembrat eldubte sobre la veracitat delmitjà fotogràfic.

¿Ens podem creure la fotografia? Jo no me l'he cregut mai. Igual que no m'he cregut mai les paraules. El que importa és el sentit amb què aquestes paraules han estat dites o la intenció amb què les imatges han estat fetes. Per tant, no ens sentim abatuts o entristits pel fet que, de sobte, les fotografies perdin aquell poder, aquell valor testimonial, aquella autoritat, aquell carisma que tenien”, sentencia Fontcuberta. “La clau no és si hem de creure la fotografia, és si hem decreure el fotògraf”, afegeix.

Reconeixement al seu treball

L'artista ha rebut recentment elpremi internacional de fotografiaHasselblad, considerat el Nobel de la fotografia. El jurat ha valorat els seus 30 anys de carrera posant en dubte la veritat del mitjà, la seva originalitat i la interdisciplinarietat de tots els seus projectes, que sempre desborden les galeries d'art. També s'ha valorat la seva feina “com a escriptor, professor i comissari, que ha servit d'inspiració a les noves generacions”. Aquest premi s'afegeix a altres premis que ja tenia al seu currículum: el Premio Nacional de Fotografía (1998) i el Nacional de Ensayo (2011). 

A més, és el comissari dedues grans exposicions a Barcelona. 'From here on. D'ara endavant. La postfotografia en l'era d'internet i la telefonia mòbil', a Arts Santa Mònica. I 'Obra-col·lecció. L'artista com a col·leccionista', a la Fundació Foto Colectania. Les dues mostres fan de la fotografia a internet l'autèntica protagonista i alberguen projectes que dibuixen una de les línies de pensament en què Fontcuberta i altres artistes treballen ara: lasobreabundància d'imatges i la construcció d'obres a partir de les fotos fetes per altres persones, moltes procedents de la xarxa.

"Excés d'imatges imparable"

“El que plantejo en aquestes mostres, com a proposta i hipòtesi però sense pontificar, és que hi ha unexcés d'imatges imparable. El que fan els artistes és plantejar-se una contenció simbòlica, parar de fer fotos i començar a treballar a partir del reciclatge”, explica. Com a mostra, els treballs de Penélope Umbrico, que ha format un mosaic gegant amb milers de fotos de postes de sol tretes de Flickr, o el mural amb imatges de centenars de penis tretes de la xarxa, obra de Frank Schallmaier.

“El que fan aquests artistes és un gest simbòlic, perquè aquestacontaminació d'imatges no pararà. Per una altra banda, aquesta massificació visual ens ha de fer pensar en el fet oposat, és a dir, en les imatges que encara falten i que no tenim. ¿Quines són? Les que han estat censurades, les que tècnicament no ha estat possible fer, les que s'han amagat, les que s'han perdut, les que ens han vetat o les que determinades instàncies polítiques no ens han deixat fer. Que hi hagi moltes fotos posa precisament l'èmfasi en aquelles que encara no hi són, i això les fa valuoses”, comenta l'artista, que dóna així una mica d'aire a aquells fotògrafs que creuen que ja queda poc per fer.

“Tot i el magma incommensurable d'imatges, encara hi ha molta feina per a unfotògraf convencional, en el sentit d'aquell que va a buscar visions de realitats del món, dels fets, que no s'incorporen a aquest imaginari universal”.

Encara que cap dels seus treballs apareix en les dues exposicions de les quals és comissari, Fontcuberta sap bé el que és treballar amb imatges fetes per altres. El llibre 'A través del espejo' (2010) recull el que ell anomena reflectogrames, fotos de gent autoretratant-se sobre una superfície reflectant, en què també es veu la càmera i que l'artista va agafar d'internet. “En tinc desenes de milers. Els meus amics fins i tot me n'envien”. “No m'interessa tant la foto individual com estudiar per què es fan aquesta mena d'imatges, quines tendències hi ha”. Les conclusions són diverses. Una, per exemple, és que quan una parella es fa una foto davant del mirall és l'home qui aguanta la càmera. “La màquina de fotos segueix sent un objecte masculí”, diu.

L'etern dubte dels drets d'autor

A ell i a altres que treballen amb imatges agafades de la xarxa els van ploure (i els plouen) les crítiques. ¿On queden els drets d'autor? 'S'ha de demanar permís? “Quan havia de presentar elsreflectogramesen una sala sempre em deien que tindria problemes, que algú protestaria. Però tinc resposta per a totes les preguntes. Són imatges que he tret de webs públiques, d'accés lliure. No he pagat mai per aquestes imatges ni he forçat accessos privats per aconseguir-les”, assegura. “No sóc un hackerazzi”, sentencia. Un hackerazzi és una persona que s'infiltra en dispositius electrònics aliens per robar fotos, especialment de famosos.

(Un incís: quan s'escolta Fontcuberta s'ha d'estar preparat per assimilar termes nous que, qui ho sap, potser algun dia seran al nostre diccionari. Hackerazzi és només un exemple. Un altre exemple és fotosaure, aquell que es resisteix a acceptar que la fotografia en l'era digital és alguna cosa més que un testimoni de la realitat, o fotògraf de sofà, aquesta nova generació de fotògrafs que s'asseuen còmodament a casa i naveguen per la xarxa per buscar material d'altres per crear els seus treballs).

Adopció d'imatges

“No m'agrada dir que m'apropio les imatges. El que faig ésadoptar-les. Adoptar ve del llatí ad-optare, escollir. En anglès, 'to choose'. No dic mai que sóc el pare de les imatges. Sóc elpare adoptiu. Dono a les imatges una segona vida. Ho he fet amb milers d'imatges”, diu. “Els artistes que treballem amb imatges d'altres no volem ser els pares, però és innegable que donem una nova oportunitat a les fotografies”, comentava en una trobada recent amb Joachim Schmidt, artista alemany amb qui comparteix les tasques de comissari de l'exposició From here on (juntament amb Martin Parr, Clément Cheroux i Eric Kessels).

En la mateixa línia, Schmidt sí que exposa treballs a les mostres, en concret una sèrie de llibres amb centenars de fotos que ha tret de Flickr i que ha agrupat per temàtiques. “Si algú em demana que retiri una foto d'un dels meus projectes, ho faig sense problemes. En tinc milers més per substituir-la”, deia Schmidt. “Si en un treball així haguessis d'anar demanant permís, no existiria el treball”, afegeix Fontcuberta. “Es tracta deveure tendències, què fa la gent, quina mena d'imatges produeix”. I això fa.

La mostra de Foto Colectania vol demostrar que “el col·leccionisme també s'ha convertit en un acte de creació”, explica el teòric. “Les imatges les hem d'entendre com uns ens mal·leables susceptibles de complir diferents funcions. Lafotografia, fins ara, l'hem entès com un text i, cada vegada més, en l'era digital, l'hem d'entendre com una paraula. Si trobem una paraula pel carrer, la podem utilitzar en molts contextos, en molts registres, la podem pronunciar d'una manera o d'una altra. El que està passant ara amb la fotografia és semblant: les imatges són tractades com a paraules amb les quals anem articulant missatges i modulem la veu segons com ens convé”, assegura l'artista.

L'evolució del vídeo

Fontcuberta també s'atreveix amb laimatge en moviment. “El vídeo està seguint el mateix camí que la fotografia. Les antigues fronteres entre mitjans comencen a evaporar-se. Avui, les càmeres que utilitzem, depèn del botó que pitgem, fan vídeo o fotos. La imatge fixa no és més que un fotograma, un moment congelat d'una seqüència videogràfica, i al revés, un vídeo no és més que una multiplicitat d'imatges presentades seqüencialment que produeixen la il·lusió del moviment”, explica. “A més, les imatges ens arriben amb metadades, textos, informació deposicionament geogràfic. Aviat latridimensionalitat, la il·lusió de volum i de relleu seran, per defecte, part de les imatges que fem”, diu.

“Avui s'ha de parlar d'unaimatge híbrida tècnicament, on hi ha components fotogràfics. Sempre he pensat que la fotografia és la metafísica de la cultura visual perquè el que ens interessa és el dispositiu de la càmera, la manera en què registrem la imatge, si és estàtica o en moviment, si és en pel·lícula o en un sensor de píxels. Tot això són elements que transmuten l'essència, l'estructura, el suport, però bàsicament hi ha uns principis ideològics que són els d'enfrontar-nos al món amb un aparell que ens permet negociar la nostra idea de realitat”. “Quan en aquesta exposició veiem que es fa aquest pas tan natural de la imatge fixa a la imatge en moviment o en 3D, a la instal·lació o al llibre, el que es posa de manifest és latransversalitat de la imatge avui”, explica.

Sense cap dubte, Fontcuberta és el teòric més destacat de la postfotografia, o de la fotografia 2.0. Per això és gairebé inevitable preguntar-li pel futur, per com serà la fotografia d'aquí 100 anys, o 150. “Per respondre a això jo recomanaria mirar moltes pel·lícules de ciència-ficció perquè donen indicis. Hi ha un filòsof francès, Gaston Bachelard, que diu que la realitat és allò que és possible que encara no ha passat. Allò que de forma del tot especulativa molts guionistes de Hollywood plasmen en grans produccions, no és tan absurd. 'Què serà la imatge? Probablement no serà tal com l'entenem ara, sinó que serà unaestimulació directa del nostre nervi òptic”.

Fotografia sense càmera

Per tant, 'no farà falta càmera per fer fotografies? “Cada vegada hi ha mésintervencions tecnològiques en el nostre organisme que ens van convertint a poc a poc en uns cíborgs. Per saber l'hora, mirem el rellotge; per trucar, fem servir el telèfon; per fer fotos, utilitzem la càmera. Cada vegada més aquests elements es condensen i s'integren al nostre cos. No és cap disbarat pensar, doncs, que la fotografia del futur la farem així [es toca el pols amb un dit]: pitjarem un tros de la pell que ens cobreix el crani i registrarem en una part de les neurones del nostre cervell les imatges que hem vist en aquell moment”.

Per als incrèduls, Fontcuberta té més exemples. “La pel·lícula Black mirror tracta de la nostra civilització en el futur i explica que els éssers humans tenim un implant al cervell que ens permet rebobinar episodis de la nostra vida i projectar-los sobre una paret. Això, que sembla absolutament de fantasia utòpica, pertany a l'àmbit d'unes investigacions que es fan en unes universitats japoneses. Ja es comença a experimentar amb la possibilitat de projectar externament l'activitat cerebral. Si això es desenvolupa i es perfecciona, estarem en els primers temps d'una màquina que podràprojectar els nostres somnis”, explica. “La idea és atractiva”.

'Ens hem d'espantar, doncs? “Quan es va inventar l'electricitat, la gent estava espantadíssima, o quan es va començar a tenir aigua corrent a les cases la gent també estava terroritzada perquè pensava que es podria ofegar o electrocutar. Tots els invents tenen el seu costat bo i el seu costat dolent. Tot té els seus perills. És com quan parlem d'internet. Evidentment té avantatges, però també permet un control de l'individu, una vigilància que no s'havia vist mai, unacensura. Hem de posar en una balança el que hi perdem i el que hi guanyem. Però una cosa és clara: són canvis inevitables. Encara que les pèrdues ho superin, ningú en aquests moments pot desmantellar internet. De la mateixa manera que quan aquests avanços que li explico arribin, ningú podrà desmantellar aquest tipus de tecnologia. No hi haurà retorn”, assegura.

Els cargols, protagonistes

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

En aquestunivers fotogràfic, científic i tecnològic en què tot va ràpid, el pròxim projecte que Joan Fontcuberta exposarà va, en canvi, molt lent. Els protagonistes són cargols. L'artista explica que viatja molt i que mira amb poca regularitat la bústia de casa seva (Fontcuberta viu als afores de Barcelona). “Se m'acumulen les cartes i, com que la bústia és a fora, elscargolsdel lloc on visc se les mengen”, explica. Davant d'aquesta evidència, el fotògraf ha retratat i ha gravat en vídeo els animals menjant-se i destruint les seves cartes i les nombroses invitacions a exposicions que rep. “Normalment la imatge parteix del blanc del paper i s'hi afegeix alguna cosa. En aquest cas és al revés: la imatge existeix (les meves cartes, les meves invitacions) però els cargols l'esborren amb la seva acció”, explica Fontcuberta. El resultat s'exposarà al mes de maig.

Quan se li demana el seufotògraf preferit, assegura que li agradaria dir-ne molts. Quan s'hi insisteix, comenta: “He fet classes d'història de la fotografia i veig el valor dels fotògrafs en funció de quin era el seu entorn i el moment històric en què van viure. Si hagués de triar, diria László Moholy-Nagy perquè, amb les seves particularitats, va ser un personatge pluridisciplinari que no va entendre mai la fotografia d'una forma tancada sinó al revés, en connexió amb tots els altres aspectes de la vida”. Com ell mateix.