Depeche Mode: "Tot depèn de nosaltres i ningú vindrà a salvar-nos"

Els autors d'èxits com 'Just can't get enough', 'People are people' i 'Enjoy the silence' han viatjat als orígens del blues rural per reforçar les arrels de la seva música electrònica. El seu nou disc,'Delta machine', aspira a reflectir els temps que corren. “Estem en un moment de canvi en el món, tot depèn de nosaltres i ningú vindrà a salvar-nos”, anuncia el cantant del grup,Dave Gahan.

Electrònica amb cara humana, techno-pop amb ànima, màquines per expressar emocions... Depeche Mode suma més de tres dècades convidant a conjugar aquest tipus d'equacions sintàctiques. Encara que són un fruit de l'onada del pop sintetitzat dels anys 80, el seu ascens a l'olimp només s'explica per la seva assumpció de posicions rockeres molt emocionals: èpica, suor i incidències clíniques derivades del consum de drogues (com l'aturada cardíaca que Gahan va patir el 1995).

Berlín evoca imatges suggerents en el relat de la música moderna, i és allà, en un elegant hotel pròxim a la cèntrica Friedrichstrasse, on Depeche Mode ha convocat la premsa internacional per parlar de la seva nova obra: 'Delta machine'. Un disc que sorprèn per la seva nuesa i essencialisme, que pren distàncies amb la immediatesa pop i busca inspiració en un univers estètic tan extemporani com el del blues. El títol ho resumeix amb nitidesa: l'alta tecnologia es fon amb la cruesa afroamericana del delta del Mississipí. O una cosa així.

Sí, Berlín és la ciutat on Depeche Mode va mesclar el seu tercer disc, 'Construction time again', fa exactament 30 anys. Alsestudis Hansa, al costat del vell mur, on David Bowie es va inspirar per compondre 'Heroes' i va concebre audaços àlbums de rock avantguardista amb Brian Eno i Iggy Pop; instal·lacions freqüentades més tard per Nick Cave i U2. La seva aura i la seva mística són irresistibles per a tot explorador, historiador o xafarder de la història del rock, però avui a Dave Gahan no li ve de gust mirar enrere i ventila la primera pregunta del periodista amb maneres disperses. S'ha de recordar aquella màxima: l'ídol pop és antinostàlgic per naturalesa. "La veritat, no hi ha cap missatge especial en el fet que hàgim escollit Berlín per promocionar aquest disc. Encara que és cert que fa anys vam passar molt temps aquí, i Alemanya sempre ha estat un bon país per a nosaltres".

Estrella carismàtica

Dave Gahan exerceix d'estrella carismàtica. Amable però distant. S'acomoda en una àmplia butaca majestàtica que domina el saló i indueix el periodista, per tant, a prendre seient en una de les dues butaques més modestes que queden vacants. Parla gairebé sense mirar als ulls de l'interlocutor; només s'hi encreua la mirada tres o quatre vegades en mitja hora. Llueix maneres aristocràtiques i resulta més aviat inquietant, si bé esquitxa l'entrevista amb un parell de sobtades riallades, sempre útils per destensar l'ambient. Pot ser un mètode de protecció: massa entrevistes plenes de preguntes sobre la seva antiga i dilatada drogoaddicció. És el 'self made man' redimit dels seus orígens turbulents: en la seva adolescència, Gahan va acabar tres vegades al tribunal de menors per robar cotxes i altres actes de vandalisme. L'excitava conduir automòbils del proïsme i burlar la policia, segons confessaria al biògraf Steve Malins.

Va ser a Gahan a qui se li va acudir el títol del disc, ja que els seus companys,Martin Gore (teclats i guitarra; compositor principal) iAndy Fletcher (guitarra), havien tirat la tovallola després de sotmetre's a infructuoses tempestes d'idees. "La influència del blues és molt fort en aquest disc. No és una obra de blues, però sí que conté ingredients del gènere, tant musicals com lírics. I vam fer servir màquines per gravar-lo. M'agrada la coincidència de les sigles, D. M. AAnton Corbijn també li va encantar".

Es refereix al fotògraf i realitzador de videoclips que ve treballant amb el grup des d''A question of time' (1986); còmplice estètic, en altres temps, d'U2, Metallica i Nirvana. Van viatjar amb ell a Nova Orleans per gravar imatges per a la campanya promocional i els vídeos que acompanyaran les seves cançons en els espectacles de la nova gira. "Anton ens va suggerir anar i visitar junts plantacions, pantans... Amb ell hem treballat colze a colze".

Els pioners del blues rural no solen ser tema de conversa d'una estrella pop, però Gahan els enarbora per dotar d'arrels un discurs genuïnament postmodern, travessant referents distants entre si i buscant, en el camí, aquell mite, l'autenticitat. "Muddy Waters, John Lee Hooker... D'aquí ve el bon rock'n'roll. Al llarg dels anys molts grups de rock han aconseguit portar aquesta passió del blues al seu terreny: els Rolling Stones, Led Zeppelin, Pink Floyd... Nosaltres ens hem nodrit també de Kraftwerk, però les seves màquines evoquen sentiments", explica Gahan amb la mirada perduda en les cornises neoclàssiques del saló. El tema el motiva. "Quan escolto John Lee Hooker encara em sona fresc. És minimalista i és directe, a vegades d'una manera una mica humorística. Aquelles sensacions també me les produeix Johnny Cash, que té una veu que és gran per si mateixa, i també Nick Cave, Mark Lanegan... i Billie Holiday". Remata amb una declaració de menyspreu pel 'mainstream' musical actual. "No escolto gaire pop. Sí, estic al corrent del nou disc de Sigur Rós i coses així, i el disfruto, però hi ha molta música dolenta que no vull escoltar. Sé el que m'agrada".

En contacte amb la realitat

Però escoltant aquest disc tortuós i espartà, de tempos microscòpics i tornades extremes, transmissor de certa angoixa filosòfica, es pot pensar que Depeche Mode ha refusat, potser instintivament, facturar una obra desenganxada del 'zeitgeist', l'esperit dels temps. ¿S'haurien sentit frívols si haguessin entregat un disc de pop relluent en aquests dies en què gairebé tot sembla trontollar a Occident? Convé formular la pregunta sense semblar rematadament ingenu. "El teu entorn sempre t'afecta --assegura Gahan--. Al llarg dels anys t'adones que com a artista has de ser obert tant al món com a les persones que t'envolten. Estem en un moment de canvi i és important tenir clar que tot depèn de nosaltres, que ningú vindrà a salvar-nos. La música ha de comunicar aquest missatge. Jo escolto els polítics i no veig que les seves paraules es converteixin en accions. Els moviments han de sortir de la gent. Crec que hi ha molt marge per a l'esperança".

Molt bé, però Gahan viu a Nova York, allunyat de les crisis de l'euro, del debat britànic sobre la Unió Europea, dels programes d'austeritat i de Xipre. Aquí premem una tecla semioculta, la dels seus orígens obrers. "Vaig créixer en una família treballadora, i el Regne Unit sempre ha estat un país governat pel classisme. Marquem moltes línies divisòries entre nosaltres. Hi havia aquesta idea que havies de conformar-te amb el teu paper en la societat i no tractar d'arribar més lluny. Jo vaig trencar amb aquells valors. Anglaterra sol sentir-se diferent dels altres països; a vegades, superior. Des de Nova York segueixo el que està passant a Europa perquè és una ciutat informada, amb una enorme barreja de comunitats i religions, i connectada al món. A més, el meu fill Jack, que té 25 anys, viu al Regne Unit i el visito amb freqüència".

Pretendre que Depeche Mode, una opulenta indústria del 'show business' en si mateixa, pugui sentir-se amenaçat per la crisi pot semblar innocent, però Gahan s'esforça per deixar clar que la banda mai dóna res per fet. "Sempre ens pregunten si hi haurà un següent disc, i si serà l'últim, i mai podem respondre. No sabem què passarà. Prenem cada projecte tal qual ve", subratlla.

50 anys complerts

Hi ha motius per pensar que, en el fons, no està sent protocol·lari ni cínic. Quan insinua que Depeche Mode no és un vehicle impermeable a les inclemències sap de què parla. Fins i tot el grup musical més prepotent pot patir tremolors inesperades quan el seu cantant s'ha de sotmetre a cures de desintoxicació o se li diagnostica un tumor, com li va passar a Gahan en ple 'Tour of the universe', fa quatre anys.

És ara quan adopta un posat vagament humil. "Estic bé, encara he d'anar a controls hospitalaris de tant en tant, però està tot en ordre, ja no hi ha rastres de càncer en el meu cos i em sento beneït per això. He après que sense salut no pots disfrutar de res, no importa qui siguis, i que has d'aprofitar el teu temps per passar-lo amb la teva família i els teus amics, i no malgastar-lo". Gahan va complir 50 anys l'any passat, una xifra que, en altres temps, en el món del pop i el rock, equivalia a tercera edat, però que ara té aspecte de difusa prolongació postjuvenil.

Pensem en Mick Jagger i Keith Richards, que aquest any faran els 70. "¡I tornaran a la carretera! Només puc dir una cosa: que Déu beneeixi els Rolling Stones. Alguns dels meus discos favorits de tots els temps són seus: 'Let it bleed', 'Beggars banquet', 'Sticky fingers', 'Exile on main street'... Àlbums que es mantenen vigents. Vaig veure els Stones en un petit teatre de Nova York, el Beacon, fa uns quants anys, quan filmaven una pel·lícula (es refereix al concert immortalitzat per Martin Scorsese a 'Shine a light', 2008). Em van invitar i hi vaig anar amb la meva dona, i em va impressionar veure que seguien sent pur rock'n'roll. Jagger és fabulós, ¡i Charlie Watts és El Ritme! No hi ha gaires bandes que ho facin millor que els Stones. ¡Per això segueixen allà!", celebra amb una sobtada riallada.

Longevitat artística i comercial

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Però, encara que els Stones, i Dylan, i McCartney, el superin en galons, Dave Gahan ha triturat els pronòstics de longevitat artística i comercial dels que van assistir als seus modestos inicis amb Depeche Mode, cap al 1980, quan el grup operava amb un parell de sintetitzadors barats. "He estat en el lloc oportú en el moment precís, i he treballat amb les persones correctes, amb el productor idoni... Depeche Mode és una gran família", assegura. Un clan amb una tropa de subalterns que sospiren davant un nou llançament i una nova gira: moltes boques s'alimenten d'aquestes campanyes de dominació mundial, circumstància que bé pot condicionar decisions artístiques. I parlem d'un món, el de la música pop, en què l'adjectiu "arriscat" sol utilitzar-se en un sentit elogiós.

¿Com es maneja la pressió de saber que moltes famílies depenen del fet que el disc i la gira siguin un èxit comercial? "Has de ser-ne conscient, però posar-ho a un costat, perquè quan fas música has de treballar les teves idees amb naturalitat i exposar-te sense por", apunta el cantant, que, com totes les figures del seu mateix estatus, és tan artista com home de negocis. El temps s'esgota i entra al saló l'amable responsable discogràfica, una angloasiàtica riallera, amb instruccions de liquidar l'entrevista. Gahan es posa a consultar el mòbil i es posa unes ulleres fosques: encara més rock star que abans. Si ens creuéssim mitja hora més tard pel carrer, segur que ni em reconeixeria. A fora està nevant.