Delafé y Las Flores Azules: pop a pedalades

A casa d'Oscar D'Aniello, un cinquè pis sense ascensor del barri barceloní de Ciutat Vella, els integrants deDelafé y Las Flores Azulesparlen del seu nou i sorprenent doble disc,'De ti sin mí / De mí sin ti'. I de l'emotiu documental'Ciao Pirla!',que completa el llançament. El seu domicili és precisament el punt de partida d'aquesta commovedora cinta que recull el viatge iniciàtic que ell va emprendre en bicicleta (¡1.369 quilòmetres en 12 dies!) per submergir les cendres del seu pare al llac de Como, al nord d'Itàlia. En aquesta mateixa sala de casa seva el músic va mostrar davant les càmeres fa diversos mesos els dos bitllets de tren que va comprar il·lusionat per anar-se'n amb el seu pare, abans que emmalaltís, a Desio (el poble natal del seu progenitor i on resideix part de la seva família). I a aquest paradisíac destí final “hi anirà ara en primera fila”, es consola al film D'Aniello quan col·loca l'urna a la cistella de la seva bicicleta. Porta els guants del seu pare, els que es posava per fer anar la cadira de rodes a l'hospital.

Durant tota la conversa, igual que en aquesta cinta dirigida pel col·lectiuLa Cafetera, la complicitat que manté ambHelena Miquelés constant. Inevitable. Mai han amagat, ni tampoc explicat, que a més de tàndem artístic van ser parella sentimental. Però al documental revelen que es van casar ¡vestits amb alegres malles de ciclista! (ella, amb unes enormes llunes vermelles, com una reina de la muntanya). Fins i tot rescaten imatges del moment [l'enllaç va tenir lloc a Sant Mateu, Barcelona, el 2008]. “El tema del casament va sortir durant el trajecte de manera natural xerrant amb Josep Hermida [un dels ciclistes professionals que l'escorten en alguns dels trams]. Si estàs fent una entrevista, no ho expliques --assegura el cantant i compositor--, però tractant-se d'un documental sí que té sentit”.

Despullar-se realment

D'Aniello admet que tenia por de preguntar-li a l'Helena si volia que una cosa tan privada sortís a la filmació. “Però tant a ella com als músics que també apareixen els vaig plantejar: '¿Us voleu ficar en això?, ¿ens despullem realment?'. I crec que ha quedat molt bé. La putada és que ara quan em trobo amb algú pel carrer resulta que sap moltes coses de la meva vida. I hi ha moments en què m'agradaria viure en una illa deserta. Hi ha un punt d'exhibicionisme, ho sé. Però és el que hem triat”.

L'Oscar reconeix, no obstant, que no sempre ho ha tingut així de clar. “Però em passa ràpid quan algú em truca i em diu: 'Gràcies, tio, he vist el documental i m'estic plantejant moltes coses. Se m'han mogut molts sentiments que tenia aquí, molt endins”, afegeix assenyalant-se el cor. “Llavors m'adono que he obrat bé. Perquè l'art consisteix precisament en això, a crear moviment”, assegura amb la mirada ennuvolada.

Helena Miquel:Quan vaig veure el primer muntatge, les imatges del casament, no em vaig poder reprimir i vaig dir: “No, no... Això és massa íntim, personal”. Sóc molt reservada. No hi veia sentit. Quin xoc. Però després em vaig adonar que tot encaixa.

Oscar D'Aniello: És que a més ara l'Helena té nòvio, ¿saps?

H. M.:No, no, però no és per això.

O. D'A.:Bé, d'acord. El cas és que tothom sabia que havíem sigut parella. A més, ha quedat tot molt ben argumentat i tancat. És un film que té un caràcter universal. Que parla de coses molt universals.

Durant tot aquest 'tour', travessant els Pirineus i els Alps, l'intèrpret filosofa: “És important tenir objectius i lluitar per ells. Recomano les quimeres, les aventures. Perseguir els somnis. L'impossible. Anar cap a mons desconeguts”. I, entre pedaleig i pedaleig, arriba a conclusions del tipus: “Tots els túnels s'acaben i després, pam, valores millor el que tens”.

O. D'A.:¿I hi ha res més universal que l'amor?

H. M.:Quan l'Oscar em va proposar casar-nos pujant la muntanya en bicicleta, li vaig contestar: “No, no. A mi el dia del casament que em pugin en cotxe”. Però ell, sempre tan poètic, em va replicar que és com una metàfora de la vida. “Puges una costa, arribes a la meta i a més tens premi: el casament”. I, naturalment, després de dir-me una cosa així no vaig tenir més remei que contestar-li: “És clar, doncs d'acord”.

A 'Ciao Pirla!', l'artista recorda que a l'escola cantava tan malament que sempre l'enviaven a l'última fila. “D'aquí va sorgir després la idea que jo em dediqués a frasejar al grup, mentre que l'Helena aporta la part més pop”. També relata que va serDavid Carabén, deMishima(banda amb què ell ha tocat la bateria), qui li va ensenyar que quan un puja a l'escenari el que ha de fer és “posar-hi molt morro”.

Però si hi ha un secundari estel·lar a la cinta és el seu oncleAdolfo D'Aniello, germà gran del seu pare. Amb tota naturalitat explica davant la càmera que quan aquest li va trucar per explicar-li la seva situació li va deixar anar: “Et toca morir a tu, perquè ets més vell”. I que ell li va contestar sense parpellejar: “Estic disponible”. Adolfo D'Aniello és músic professional. “També es dedica a fer conferències pel món sobre temes com la bellesa, la poesia”, aclareix l'Oscar durant l'entrevista a casa seva. I quina classe magistral que es marca al film per explicar com la música transforma les paraules en poesia. Aquesta és la seva dissertació: “Una cançó té text. Llavors, ¿què és la música? Perquè una paraula et diu alguna cosa, descriu alguna cosa. Llavors, ¿què és la música? La música funciona com a emoció de les paraules. És més que una descripció. Si jo dic 'got', aquí s'acaba. Però si jo et canto la paraula 'got', pot arribar a ser poesia”.

En aquesta escena, l'Oscar no dóna crèdit a les seves paraules. I aprofita per explicar-li com el seu discurs encaixa perfectament amb el concepte del seu nou àlbum: “És un disc doble. Dos discos, cadascun amb 11 cançons. Tots els textos de l'A i del B són els mateixos, en el mateix ordre. I cada cançó està interpretada vocalment i musicalment de manera diferent. Així, al final tenim un disc trist i un disc alegre amb les mateixes peces”. El seu oncle el mira complagut i li assegura que té sort de no haver estudiat música. “Hauria sigut ben greu que no haguessis fet res. En canvi --afegeix--, tu ets instintiu i segueixes la teva pròpia llei. Et coordines, saps on t'equivoques i com corregir-te. Però no ets un induït. No segueixes una escola. La teva creativitat no ha sigut frenada per la didàctica ni la teoria. El que saps és teu”.

Seu, i de l'Helena, la seva còmplice més fidel, que aclareix per aDominical com va anar la gènesi de l'últim treball de Delafé y Las Flores Azules.

Disc doble

H. M.:El germen d'aquest disc va venir amb l'exercici que ja vam fer amb el disc anterior. A la cançó 'Río para no llorar' ja vam provar aquest joc. Són sis minuts, amb una part de l'estrofa que l'Oscar rapeja amb una musicalitat molt enèrgica, però després la peça fa un canvi i la mateixa lletra interpretada per mi té una intenció totalment diferent. En aquest punt es va començar a gestar, encara que no en vam ser conscients. De fet, no ho vam ser fins que havíem compost la meitat d'aquest nou àlbum. I llavors ens ho vam marcar com a objectiu. Un disc amb 11 cançons decorades de 22 maneres. Que diferent que et pot arribar un mateix text, una mateixa paraula, segons com els envoltes, segons com els abordes. 

O. D'A.:La mateixa paraula 'pirla', que el meu pare tant utilitzava, vol dir una cosa així com 'idiota'. 'Ciao', a sobre, vol dir a la vegada 'hola' i 'adéu'. Per això em va agradar com a títol del documental: 'Ciao Pirla!'. Li passa el mateix que al disc: un mateix missatge pot generar un disc trist o alegre i vitalista.

H. M.:D'aquí ve la idea que el disc fos doble. Un d'intimista, perquè aquesta classe de música també ens agrada fer-la, i un altre de més vitalista, sí, més relacionat amb les nostres actuacions, amb la nostra senya d'identitat. D'alguna manera, el primer no l'hauríem pogut editar sol. Hauria suposat un canvi massa radical. Però així és la nostra manera de dir: “Ei, que també ens agrada aquest altre estil”.

O. D'A.:En aquest sentit, el productorPaco Locoha estat clau a l'hora d'animar-nos a fer aquest pas. I vull ressaltar que l'àlbum compta amb grans col·laboracions, com les deDani Vega, de Mishima,Nacho Vegas, Sr. ChinarroiEsteban Perles (Bigott). Per a mi, aquest treball és en realitat tot un projecte. I si inclou dos discos i un DVD és perquè ajuda a entendre tot això. En definitiva, per adonar-nos que un mateix esdeveniment en la teva vida el pots veure tranquil·lament de dues maneres: la part negativa i la positiva. Fins i tot un fet tan impactant com una pèrdua et pot ajudar a entendre l'important que és cuidar els que encara estan amb tu. El que no et mata et fa millor. Si et passa una cosa molt dolenta, et farà millorar, seràs més fort. Aquesta dualitat és molt important. No vam pretendre mai que el documental fos un melodrama. Es va anar fent de manera una mica inconscient. Però després vaig començar a pensar: “Estem tocant aigües molt pantanoses, quan el nostre objectiu no va ser mai fer res llagrimós”. Després de cinc mesos per fi vam trobar el to del que volíem transmetre. I ens vam adonar que desprèn amor. I això sí que és el que buscàvem: que destil·lés passió, que empenyés a córrer riscos. Que encomanés amor.

Fill en comú

I un amor etern és el que es professen l'Helena i l'Oscar quan se'ls veu a la cinta. I durant l'entrevista. “Mira, és que venim d'una relació de molt temps. Vam conviure durant sis anys, i suposo que és inevitable”, admet la cantant i actriu.

H. M.:Som afortunats perquè hem pogut superar les barreres i arribar a l'entesa. Som dues persones que han viscut unides, s'han separat i han aconseguit seguir treballant juntes en un projecte. En situacions així les opcions són o la ruptura o la confiança plena, la nostra opció. Ens estimem. Ens recolzem. Ens entenem. I això es nota.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

O. D'A.:Ens vam separar, però teníem un fill en comú: el grup. Un projecte que ens obligava a seguir veient-nos. Sense ell no tindríem la relació que tenim ara. És com una parella que es divorcia i pel bé del seu fill manté una relació preciosa. Hem tingut sort perquè hem sabut reconduir la situació. Ens vam separar i al cap d'un mes al meu pare li van detectar el càncer. Així que el dol de l'amor... Va ser com dir “bon vent i barca nova”. I ella, que sempre m'aporta molta estabilitat, em va dir: “Sóc aquí. Per al que vulguis. Aquí em tens”.

'De ti sin mí / De mí sin ti'. No es poden concebre l'un sense l'altre.