Raimon Hilu: una gota de vida

Raymond Hilu va estar a punt de morir durant un bombardeig en la guerra del Líban del 1975. Tenia 14 anys. Un tros de metralla gairebé li rebenta el cap. Per fortuna, només li va arrencar un floc de cabell. Uns mil·límetres més avall i avui ningú sabria res d'aquest sorprenent doctor en medicina cel·lular que amb els seus coneixements ha alleujat l'existència de milers de pacients. El passat fa olor de pólvora, de miracle. El present, de vida, d'esperança.

Fosa en vermell per connectar els dos moments fonamentals en la història d'aquest metge que va tornar a néixer el mateix dia del seu aniversari. Un 'flashback' que ens transporta des de la gota de sang dipositada en un microscopi fins a aquella que solcava el front de l'adolescent que fugia de les bombes. La metàfora de la segona oportunitat: sobreviure a un bombardeig, sobreviure a una greu malaltia.

Clínica a Marbella

Un microscopi d'última generació i un ordinador connectats a una pantalla de plasma penjada de la paret són els tres elements que dominen el despatx de Raymond Hilu a la clínica Magna de Marbella. El pacient que va a una revisió es relaxa contemplant el preciós jardí amb una font al cor emmarcats pel finestral situat darrere el doctor. A l'esquerra, una llibreria adusta. Sobre els vademècums manen algunes fotos de la família. En una cantonada, la del seu fill Iván de petit, quan ja li ensenyava a fer anar el microscopi. Davant, una col·lecció de diplomes que certifiquen l'extens currículum d'aquest deixeble viatger de l'alemanya Johanna Budwig, set vegades candidata al Nobel de medicina.

Sam Benady, galerista septuagenari, estén la mà. Una infermera li extreu del dit índex una gota de sang que reparteix en quatre mostres que es dilueixen. La pantalla ageganta el que el doctor observa al microscopi. La imatge dels glòbuls blancs compon el llenç d'un univers desordenat, dominat per una gamma d'ocres. El diagnòstic és gairebé immediat. Els 30 anys d'experiència mèdica permeten a Hilu veure el que està a l'abast de molt pocs.

“Aquestes marques blanques descobreixen que tens diverticles, podrien desenvolupar un càncer de còlon en nou mesos”. Benady mussita: “M'ho esperava per com em sentia. M'has tret de situacions pitjors”. Fa 17 anys, Benady va anar a la consulta de Hilu convençut que es moriria. “Gairebé no podia caminar, no tenia forces per a res. Tenia llacunes en la memòria. A l'analitzar les meves cèl·lules, va descobrir que tenia un altíssim percentatge de mercuri a la sang. Cinquanta vegades més del normal”. Avui segueix viu.

Medicina de diagnòstic

“La cel·lular és una medicina de diagnòstic i tractament a mida del pacient. S'estudien les cèl·lules sota un microscopi d'uns 65.000 augments per poder valorar, detectar, localitzar els defectes cel·lulars que té el pacient, fins i tot trobar els orígens d'una malaltia. Una vegada definits, passo al tractament, busco la manera de reparar aquests defectes en el temps més curt possible i de la manera més efectiva possible provocant el mínim d'efectes secundaris. Intento fer-li un vestit a mida”.

El Líban, 7 de juliol del 1975. Eren les tres de la tarda a Abra, al nord de la ciutat de Sidó. L'harmonia mediterrània es va esquerdar amb el ressò d'un bombardeig. Al domicili dels Hilu se celebrava el 14è aniversari de Raymond. Va esclatar el pànic, van augmentar els crits, l'estrèpit dels vidres trencats. Les bombes queien cada vegada més a prop. Un tros de metralla va arrencar una part dels cabells a l'homenatjat. Raymond es posa la mà al cap encara avui i s'agafa la mata de cabells quan relata com els seus quatre germans Elie, Nourma, Nina, Raymonda, i els seus pares, Khalil i Salwa, el van empènyer per entrar al Chrysler 180 verd ampolla del pare i escapar-se per camins de terra.Van aconseguir arribar un subterrani on van estar uns 12 dies.

Aquell paisatge d'una infantesa breu es va convertir en un infern que gairebé va esborrar les tardes d'estiu entre oliveres, ametllers, llimoners, nespres i figueres, on jugava a carreres de burros i recollia pistatxos al costat del riu amb Nadia, la seva primera nòvia. O desafiant el seu avi a fer un pols. “El que va passar va ser determinant en la meva vida en tots els sentits, per la por que vaig passar i perquè m'ho vaig replantejar tot. Vaig tenir el suport de la meva família per anar-me'n del país quan acabés els estudis”, adverteix amb un somriure des del qual aclareix que de libanès n'hi queda poc. “El cognom, el nas gros i l'aspecte”. Una barba hirsuta, que s'afaita des dels 12 anys. El seu físic recorda molt el xa de Pèrsia, Reza Pahlevi. El podria interpretar per a una superproducció de Hollywood.

Sobreviure a les bombes

És un dels 20 milions de libanesos que viuen fora del país. De libanesos en som molts, però al Líban, uns quatre milions. Som molt viatgers, emprenedors, tenim facilitat per als idiomes, per comunicar-nos... En tots aquests anys he tornat a Abra quatre vegades. Quan hi vaig, disfruto de la família, però sens dubte prefereixo l'estil de vida d'aquí.

Van sobreviure a les bombes, van sortir del refugi i després ¿què?

Vam tornar a casa, vam recollir les coses i ens en vam anar a Kfarshlel, un poble allunyat de tot, d'on era la meva àvia. Jo provinc d'una família cristiana d'Abra, una barreja de musulmans i cristians. La barreja va ajudar a mantenir-nos. Casa nostra es va convertir en una llotja des d'on contemplàvem l'escenari de la guerra. Érem nens, pujàvem a la teulada de la casa per veure les coloraines de les explosions com si fossin focs artificials. Distingíem els sons de les bales, si anaven o venien. Vam aprendre a veure el rastre de color dels projectils.

¿De què fa olor aquest passat?

De pedra i espècies, les de la casa de la meva àvia, construïda el 1879. De l'oli de l'almàssera, del raïm trepitjat per fer el nostre propi vi.

¿I quan va abandonar el Líban?

A principis dels 80 ja havia acabat els meus estudis de medicina a la Universitat Americana de Beirut. Ser metge és la meta social més important al Líban. Em vaig proposar que no mataria mai, no entraria mai a l'Exèrcit i no faria el servei militar. He vist la mort de prop i busco la vida, salvar vides. D'aquí em sorgeix la dedicació a la medicina preventiva, tan poc estudiada i poc comuna. I en aquest camí em vaig posar.

Diverse vides en un mateix

Raymond Hilu és un d'aquells personatges extraordinaris que fan la sensació d'haver disfrutat de diverses vides. Mereix un llibre de no-ficció, una pel·lícula. Hilu explica que els seus avantpassats van tenir bones relacions amb els de Carlos Slim, l'empresari més ric del món, per la proximitat dels seus pobles, Kfarshlel, dels Hilu, i Jizzeen, dels Slim Helú.

Raymond va deixar el seu país i va viatjar a Espanya amb el somni de formar-se en oftalmologia. A Beirut va sentir que la clínica Barraquer de Barcelona era una referència mundial. Així que va aterrar a Madrid, li van robar la cartera amb els diners que li havia donat el seu pare. La mateixa policia de l'aeroport el va orientar i el va enviar al Vips del carrer de Velázquez, on treballaven diversos compatriotes. Al veure'l, el van convidar a sopar i li van donar diners per viatjar en tren a Barcelona, on el va acollir un ciutadà sirià amb qui el van posar en contacte aquells samaritans.

El llicenciat en Medicina no va arribar mai a la Barraquer. Va fer classes d'idiomes, va instal·lar els primers equips informàtics que arribaven als diaris de diferents ciutats. I va seguir entregat a la medicina preventiva. Un episodi curiós: abans d'abandonar Catalunya rumb als Estats Units, va viatjar a l'Empordà amb diversos metges. Durant un passeig per Figueres, des d'un balcó Salvador Dalí el va convidar a pujar. Volia conèixer aquell home de pell fosca. Hilu no sabia davant de qui es trobava, ni quines eren les seves intencions, i no es va voler emportar el quadro que li va oferir el surrealista devot de sant Sebastià. Riu quan narra l'anècdota davant dos elefants dalinians exposats a la galeria Sammer, a Puerto Banús, propietat del seu amic i pacient etern Sam Benady.

Han transcorregut dues dècades des que va iniciar l'especialització als EUA, país que compta amb 3.000 experts en l'univers cel·lular. Hilu es va diplomar d'una manera autodidacta com a domador de la malaltia de Lyme, molt estesa a Amèrica del Nord, causada per la mossegada d'una paparra que perfora els teixits. Fins a Espanya va portar tractaments amb cèl·lules mare, basats en l'autotrasplantament del pacient, per reparar genolls, malucs, cartílags... És un xapista del cos humà que viatja en tren d'alta velocitat de Màlaga a Barcelona cinc dies al mes i en avió a la consulta de Nova York o Monterrey diverses vegades a l'any.

¿Quin tipus de pacients atén?

Tenim pacients molt sans, molt malalts i intermedis, de tota mena. He tractat un nadó amb dos dies de vida i una dona de 110 anys. Atenc esportistes d'elit, pacients amb càncer, amb fibromiàlgia, pacients amb malalties estranyes, amb malalties que no s'han pogut diagnosticar, que no es troben bé i no hi ha res definit, però necessiten atenció mèdica. Abans del diagnòstic, el que importa és saber què és el que està fallant internament, quins són els defectes que fan que persona estigui malalta, i buscar la solució.

¿Què es veu en una gota de sang?

S'hi veu tot el que es reparteix i es recull, a través de la sang, en els diferents teixits i òrgans del cos. El que jo examino són totes les partícules que hi ha a la sang, que m'informen del que estan rebent i del que estan deixant anar aquests teixits. En una gota de sang podem veure el risc de malalties cardiovasculars, de càncers, amb anys d'antelació. Segons el que vegi puc determinar i detectar on hi ha els errors.

¿Vostè pot curar un càncer?

Ni curo el càncer ni cap altra malaltia. La medicina cel·lular preventiva és vàlida per corregir o reparar defectes cel·lulars. Hi ha diversos tractaments, com la hipotèrmia, que ajuden a reparar els defectes. La malaltia o el símptoma milloren o desapareixen. També apliquem la tècnica del Papimi, descàrregues elèctriques innòcues a 40.000 volts.

El poden acusar de xarlatà. El meu treball és científic, d'investigació, humanitari. No hi ha xerrameca, és un estudi de cèl·lules sota el microscopi i busca solucions per al pacient. No fem servir cap bola màgica.

La infermera torna al despatx del doctor per prendre una gota de sang a una dona d'uns 40 anys. Aferrada a la mà del seu marit, demana l'anonimat davant els periodistes. Ha esgotat les sessions de quimioteràpia i radioteràpia per frenar un devastador càncer de pulmó. El quadro que projecta el microscopi sobre la pantalla és inquietant, caòtic.

Glòbuls blancs de diferents mides, rastres d'una medul·la feble, i escassetat de glòbuls vermells, cristal·litzacions, acidosi metabòlica' va explicant a la parella. Tot molt complicat per a un profà, que només adverteix al llenç plasma una desesperació digna del Francis Bacon més inquiet.

Hilu explica amb tacte a la malalta que un tumor és “com una flama de foc que s'ha d'apagar”. És conscient que el cas és complicat. La dona ja ha fet quimioteràpia i radiologia. “S'ha d'intentar localitzar quin combustible alimenta la flama. Pot ser per una alimentació inadequada, per emocions, per contaminació, per càrrega genètica, pel que sigui, però s'ha de determinar. Coneixent l'enemic és més fàcil crear barreres i reduir l'impacte negatiu sobre la salut”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Fins quan aguantarà la dona amb ajuda de l'extintor Hilu?

Cinc mesos després d'aquella cita, ha millorat. Segons consta a la revista científica californiana Begel House, després de superar un tractament d'hipertèrmia oncològica disposa d'aquella segona oportunitat de seguir viva. La saviesa de Raymond Hilu la condensa l'osteòpata Quim Vicent: “Té una immensa capacitat de simplificar les coses, d'entendre la importància de mantenir una salut envejable i un secret: no preocupar-se ni discutir mai”.