Megan Maxwell: "La meva novel·la és molt més forta que 'Cinquanta ombres d'en Grey"

Megan Maxwellno es diu en realitatMegan Maxwell, sinó un nom més corrent que vol que quedi en secret. És una de les poques coses que amaga a les seves incondicionals lectores, perquè per la resta és exactament com es presenta davant d'elles: cordial, espontània, sense duplicitats ni arestes. Com les seves novel·les. N'han aparegut ni més ni menys que 14 en els quatre anys que fa que publica, des que el 2009 va aconseguir fer realitat el somni de veure el seu nom (el de guerra) a la portada d'un llibre.

"Feia una dotzena d'anys que escrivia i que enviava les meves novel·les a les editorials, però sempre em rebutjaven. Un dia, xafardejant a internet, vaig veure un curs sobrenovel·la romàntica,i vaig decidir apuntar-m'hi per descobrir què feia malament. L'exercici final era escriure els primers capítols d'una novel·la, però com que jo ja tenia pràctica, en vaig fer una de sencera. Al principi del curs el professor ens va preguntar quin tipus de novel·la romàntica escriuríem. En aquell moment estava molt en voga el'chick lit', 'Sexe a Nova York' i aquest tipus d'històries, i jo li vaig dir que aniria per aquí. 'Amb això mai publicaràs a Espanya, perquè aquí les reines són les americanes i les angleses', em va dir. A mi m'era igual, perquè, de fet, feia tant de temps que rebia nos que ja ho tenia assumit. Però quan va acabar el curs, el mateix professor em va cridar. Va resultar que treballava en una editorial petitona,La Máquina China,i volia publicar la meva novel·la. 'Que fort, si tu mateix em vas dir que ningú la voldria', em vaig sorprendre. 'És que això té molt de potencial', em va contestar. I fins avui”.

Megan Maxwell parla com escriu: amb un discurs torrencial, sincer i esquitxat d'expressions ireferències 'cañís'que l'ajuden a connectar amb la seva audiència. Les seves noies, les sevesGuerreras Maxwell,com es fan dir, l'adoren. “Són el 50% del meu èxit. Un 50% és el meu treball, però l'altre és com elles es mouen per mi”, agraeix. La fidelitat d'aquestes dones li ha fet vendre 65.000 exemplars dels dos volums que s'han publicat des del novembre de 'Pídeme lo que quieras',unasèrie eròticaamb què Maxwell incorpora aquest gènere als que cultivava fins al moment: la novel·la romàntica, la històrica i el 'chick lit'.

Campanya Coñazo

Però no només això: si el que estava concebut com una història tancada en dos llibres s'ha convertit entrilogiaés per la seva insistència. Pel conyàs que van arribar a ser. Literal. Així van batejar la campanya que van posar en marxa per aconseguir-ho: campanya Coñazo. Resultat: dimarts apareix el tercer volum,'Pídeme lo que quieras o déjame'.La seva contribució a l'escalfament global del planeta. 

“El meu llibre és molt més fort que'­Cinquanta ombres d'en Grey' --respon davant la inevitable pregunta sobre l'exitosa saga d'E. L. Jamesque ha propiciat una allau de títols en la mateixa línia--. Encara que no tenen res a veure. L'únic que poden tenir en comú és que tant en Grey com l'Eric [el seu protagonista masculí] són homes poderosos, però després en el tema del sexe Grey es decanta pel sado i la dominació, i aquí la Judith [la dona] deixa clar tota l'estona que de sado res. L'Eric va més pels trios i el sexe en grup. És que jo això que t'hagin de pegar per sentir plaer... doncs que no. En això m'identifico molt amb la Judith”.

En això i en unes quantes coses més. Com lamúsicaque li agrada, una presència constant a les pàgines del llibre.Malú, La Quinta EstaciónoAndy y Lucassón algunes de les referències que hi apareixen, i reflecteixen a la perfecció l'esperit de la seva prosa. “Quan escric, ho porto tot al meu terreny, al que sé que li agrada a la gent: llegir coses normals sense paraules rebuscades”, explica Maxwell. També comparteix amb la seva protagonista femenina l'ànim guerrer. “En qualsevol de les meves novel·les, les noies són explosives, perquè jo em nego a posar-hi una tia que sigui insípida. Avui dia no som així: tenim personalitat i sabem el que volem. Encara que siguin medievals, les doto de caràcter: m'agrada que sàpiguen lluitar amb l'espasa, que sàpiguen rastrejar... No m'agrada que sembli que les dones som tontes o desvalgudes”, explica amb vehemència.

Ens agrada que ens dominin

La filosofia entronca amb el nom de les seves seguidores, les Guerreras Maxwell. Les que són més acèrrimes llueixen al coll una medalla identificativa com la que també porta l'autora (hi hamarxandatgedel club: a més de les medalles, samarretes i tangues). Que entronqui també amb el contingut dels seus llibres ja és una mica más discutit. La conducta de l'Eric és qualificada molt sovint (massa sovint) de “possessiva” (amb tots els seus derivats), per a satisfacció de la Judith. “És que, en el fons, a les dones, en el terreny sexual, ens agrada que un home ens domini. Moltes dones m'han explicat que aquestes actituds, al llit, els exciten moltíssim. Fora de les quatre parets del dormitori no tolerarien que la seva parella els imposés res, però potser en aquell moment, en aquell context, no els importa”, argumenta.

De totes maneres, té molt clar que no pot agradar a tothom, i destaca que el 90% dels que li fan arribar la seva opinió la feliciten. “No es pot ni imaginar la quantitat de parelles que practiquen aquest tipus de sexe que s'han posat en contacte amb mi per donar-me les grà­cies per haver escrit una història d'amor bonica en un terreny que molta gent pensa que és brut”, assegura. ¿Heu sentit dir que les dones s'empassen pel·lícules porno senceres per veure si al final es casen? Doncs això. “He conjugat l'eròtica amb la romàntica. No he sabut fer una eròtica típica. De fet, n'he llegit algunes i m'avorreixen. Només pum-pum-pum-pum-pum. Jo he unit l'amor amb un tipus de fantasies que tohom té i ningú comenta”.

Fora tabús i pudors. “Encara n'hi ha moltíssims. Fa poc, una mare de l'escola dels meus fills em va dir: '¿A tu no et fa vergonya escriure això i que després ho llegim altres mares'. '¿A tu et fa vergonya llegir-ho?', li vaig contestar. 'No'. 'Doncs imagina't a mi escriure-ho'. Al meu marit li dic que ha d'anar amb la cara ben alta pel poble, ­perquè tothom pensarà que el tinc molt ben servit”, comenta rient. Megan Maxwell, que va néixer per casualitat a Nuremberg (el seu pare era un militar americà), viu aSevilla la Nueva, un poble madrileny on, fins fa ben poc, per a tots era “la mare del Jorge i la Sandra”. I del pastor alemany Drako i els gatets Romeo i Julieta, a la qual va recollir fa uns dies. “Molta gent no sap que sóc l'escriptora”, somriu.

La pregunta del milió

Així s'estalvia que al súper li facin “la pregunta del milió”: ¿d'on ha tret les fantasies que narra (de forma explícita però, això sí, sense cap paraula grollera)? “De la meva imaginació i d'internet. I de les xerrades entre rialles amb els amics: que si jo amb dues dones, jo amb una parella... La gent es deu pensar que estic tot el dia fotent-li i enclubs d'intercanvi. I no. Fixeu-vos, si em feia angúnia escriure sobre això era per la meva mare, i resulta que a ella és la novel·la que més li ha agradat de totes les meves”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I el seu criteri li importa no només perquè sigui la seva mare, sinó també perquè és una àvida lectora de novel·la romàntica. A ella li deu la vocació. “La recordo sempre amb un llibre a les mans. Tenia una col·lecció de romàntica sencera. Un dia, als 13 anys o així, vaig agafar una d'aquelles novel·les i em va semblar preciosa. Encara que ella sempre explica que li vaig dir: 'Si alguna vegada n'escric una, no serà com aquestes, en què les dones es desmaien perquè les mira un home'. I una tarda d'avorriment ho vaig fer, vaig començar a escriure. Li ensenyava les novel·les a la meva mare, a les meves amigues... Elles em van animar a publicar-les. Jo ho veia impossible, perquè creia que s'havia de tenir carrera i padrins. I jo ni una cosa ni l'altra... Però mai vaig deixar d'escriure”.

Combinant-ho amb la seva feina de secretària al principi, amb més dedicació quan va haver de deixar de treballar per una malaltia que va contraure el seu fill. “Ara està perfecte”, aclareix. Actualment, l'escriptura és el seu mitjà de vida, i li ocupa més temps que aquella feina d'oficina. “Nou o 10 hores diàries”, afirma. Que les aprofita: va trigar tres mesos a escriure la primera part de'Pídeme lo que quieras', i un cada una de les continuacions. “És el que acostumo a trigar, depèn del que m'hagi de documentar”. Ara treballa en l''spin off' d'un dels personatges de la trilogia. “Estic escrivint el llibre de Björn. L'editorial m'ha demanat més llibres en aquesta línia, i crec que anar desenvolupant la història dels secundaris és una bona manera de fer-ho”. ¡Vaja, tindrà la seva pròpia 'Comédie humaine!'. Megan riu. Balzac també.