Isabelle Huppert: "M'agrada explorar instints monstruosos"

Tots els països atresoren una o dues actrius pròpies que simbolitzen perfectament la imatge de la nació, que personifiquen les seves qualitats favorites. Ho va dir un diaShirley MacLaine, probablement per reclamar per a si mateixa la representació del caràcter ianqui --per què devia voler aquest honor és difícil d'imaginar--, però bé podria haver al·ludit aIsabelle Huppert. Com la seva pàtria, l'actriu francesa irradiaestil, unasensualitatdiscreta i elegant i, per sobre de tot, un inquietant misteri que, sense anar més lluny, intoxica qualsevol intent d'entrevistar-la. Perquè tant com per la seva condició d'icona nacional, Huppert és coneguda per la seva reputació d'os dur de rosegar per a la premsa.

“No crec que sigui possible definir el que fa bona una actriu. O ets bona o no ho ets. Punt”, resumeix contundent per començar la conversa al bar d'un luxós hotel berlinès mentre mira a través de la finestra. Els carrers nevats són fins i tot càlids comparats amb la seva mirada. “Tampoc hi ha explicació sobre com ens fem actors, almenys en general. El desig de ser-ho sorgeix del no-res”. És una dona menuda --poc més de metre i mig--, i la seva aparença és juvenil sense necessitat de col·làgens: els texans, la cara plena de pigues i la mitja melena pèl-roja converteixen la seva edat, 60 anys, en una incongruència. La seva actitud no denota amabilitat, sinó només educació, encara que també suggereix la sensació que el simple aleteig d'una mosca dins del seu angle de visió podria fer-li perdre els nervis. I, per si tot això no funcionés per si mateix a manera d'intimidació, no sobra recordar que, en el seu camí fins a convertir-se en una de les més grans actrius vives, Huppert s'ha dedicat a retratar la patologia, la perversitat i la sociopatia humanes amb més dedicació de la que qualsevol altre intèrpret s'atreviria a destinar.

Intentar encasellar una actriu tan valenta i poc convencional pot resultar imperdonable, però recordem que, amb el pas dels anys, l'hem vist enverinar els seus pares a 'Prostituta de día, señorita de noche' (Claude Chabrol, 1978), canviar el convent pel món del porno a 'Amateur' (Hal Hartley, 1994) i aniquilar una família a trets a 'La ceremonia' (Claude Chabrol, 1995). En una escena de 'La pianista' (Michael Haneke, 2001) es mutila els genitals i en una altra, de visita a un 'peep show', remena en una paperera per recuperar un clínex usat, que immediatament ensuma. “M'agrada explorar instints monstruosos”, admet. “Però la gent tendeix a creure erròniament que el que veuen a la pantalla sóc jo. Creuen que sóc una histèrica només perquè he interpretat dones histèriques, però no és cert”. Almenys, no ho és fora dels rodatges. “Reconec que quan estic treballant puc perdre els nervis fàcilment”.

Sobreviure a la bogeria

En tot cas, Huppert ha reconegut en més d'una ocasió que interpretar és per a ella una forma de sobreviure a la bogeria. “Però ¿què són la bogeria i el seny? ¿Algú ho sap? --matisa ara--. Vostè mateix pot tenir una vida aparentment normal i després ser un psicòpata. En tot cas, és veritat que donar vida a aquests personatges em proporciona certa catarsi”. ¿Això significa que el drama li serveix de teràpia? “No, els actors diuen això una vegada i una altra i no sé a què es refereixen. Perquè això significaria que els teus personatges et proporcionen respostes sobre tu mateix, i això és fals. No hi ha respostes”. ¿I és possible tornar a casa i disfrutar d'un sopar normal en família després d'haver rodat assassinats i mutilacions? “Sí --assegura encongint-se d'espatlles--. Si no, entre rodatge i rodatge hauria de viure en un psiquiàtric”.

Al llarg d'una carrera de quatre dècades, Isabelle Huppert ha acumulat dos premis interpretatius al Festival de Cannes --per 'Prostituta de día, señorita de noche' i 'La pianista'--, dos al de Venècia --per 'Un asunto de mujeres' (1988) i 'La ceremonia'-- i un altre al de Berlín --per '8 mujeres' (2002)--, i més nominacions que cap altra actriu al César, l'equivalent francès a l'Oscar. En total, ha interpretat més de 100 papers per a Claude Chabrol, Michael Cimino, Michael Haneke, Andrej Wajda, Jean-Luc Godard, Otto Preminger i molts més grans cineastes. El director, assegura, és el que la fa decidir si accepta o no un paper. “No m'importa ser un mer instrument. Amb cada interpretació aspiro a conèixer la meva ànima i estar més a prop de mi mateixa, i la millor manera de fer-ho és associar-se amb un director que aspira exactament al mateix. La pitjor situació que m'imagino és treballar per a un director que o bé sigui molt dolent o bé sigui un estúpid. Afortunadament, a mi no m'ha passat això gairebé mai”.

A diferència d'altres actrius franceses com Isabelle Adjani, Sophie Marceau, Juliette Binoche i Emmanuelle Béart, que han flirtejat obertament amb el cine americà, Huppert ha mantingut un saludable desdeny per Hollywood després de rodar-hi 'La porta del cel' (1980), un dels grans fracassos financers de la història. “Per a qualsevol actriu francesa és molt rar obrir-se pas als Estats Units, i de tota manera jo no he tingut mai aquesta ambició”. ¿I quina és la seva ambició? “Simplement, he d'actuar. No podria no actuar. Actuar no és el que faig, és el que sóc”. S'enorgulleix de no haver treballat mai només per diners, i en lloc d'això ha preferit buscar projectes estimulants amb alguns dels autors més iconoclastes del cine internacional.

"Vam rodar gairebé sense guió"

Aquest afany explorador queda clar amb les dues últimes pel·lícules de l'actriu que han arribat a Espanya. Només unes setmanes després que s'estrenés 'En otro país', la comèdia que va rodar a Corea per a Hong Sang-soo, ara ho fa 'Captiva', en què ha treballat per al filipí Brillante Mendoza, i que s'inspira en la història real d'un grup de turistes i missioners segrestats en un complex turístic filipí el 2001 pel grup terrorista islàmic Abu Saiaf, i en la seva precària supervivència davant les sangoneres, les ferotges tempestes i els atacs de l'Exèrcit. “No es tractava d'actuar, sinó de reaccionar”, explica la diva sobre el seu paper a la pel·lícula. “Vam rodar gairebé sense guió, sense saber a quin lloc ens portarien l'endemà, on o quan sentiríem els següents trets. Es tractava de sentir com sent un ostatge”. Assegura que per preparar el seu personatge va llegir 'No hay silencio que no termine', relat d'Ingrid Betancourt sobre el seu segrest per les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). “Tot i que són diferents països i contextos polítics, crec que hi ha similituds entre ella i el meu personatge, sobretot en la manera de relacionar-se amb aquells que suposadament són els seus enemics i també amb la naturalesa, que passa de ser hostil a ser acollidora en un instant”.

Sens dubte, és legítim preguntar-se quina falta li fa a aquestes altures a Huppert arribar tan lluny, físicament i psicològicament, per un paper. “Sempre m'ha agradat la idea de visitar llocs recòndits d'aquell país, i cada vegada m'agrada més --respon--. No ho faig per exotisme, perquè el més curiós és que no importa els quilòmetres que facis: segueixes estant a casa. El cine pertany a tots els països o, millor, és un país en si mateix”. A més, diu que sent la mateixa energia que al principi de la seva carrera. “Els papers que vaig interpretar al principi els podria interpretar ara, i viceversa. No crec que el meu talent o la meva personalitat hagin canviat dràsticament amb els anys”. Tampoc ho ha fet l'agressiu interès per mantenir privada la seva vida privada. És curiós que l'actriu confessi que, quan visita cases d'altres persones, lluita per resistir la temptació d'obrir els armaris i els calaixos dels seus amfitrions --”això és el que significa ser actriu: vols penetrar en els racons més amagats de les cases i les ments dels altres”--, perquè les portes del seu propi armari, metafòricament parlant, continuen tancades amb pany i forrellat.

Se sap, això sí, que és la petita de cinc germans entre els quals hi ha novel·listes, cineastes i més actrius; en els últims 30 anys ha estat casada amb l'escriptor i director Ronald Chammah i tenen una filla i dos fills en comú. Però Huppert no vol parlar d'això, i quan no vol parlar d'una cosa ho fa saber amb fermesa. Quan la conversa amenaça de desviar-se a aquest terreny, tendeix a assenyalar el seu disgust més amb gestos que amb paraules: la seva expressió de grandíssim avorriment és particularment bona. Així mateix, utilitza el silenci amb mestria, i aconsegueix que el seu interlocutor se senti increïblement incòmode. Com menys li agrada una pregunta, més llarga és la pausa.

“Sempre m'ha semblat que els mitjans de comunicació no són el lloc adequat per parlar de la meva vida privada i encara menys per fer confessions --argumenta--. Sé que hi ha persones que obtenen certa satisfacció narcisista quan es parla de les seves vides. Afortunadament, jo no tinc aquest problema, encara que sí que en tinc molts altres”. En tot cas, ¿no és cert grau de narcisisme essencial per a una actriu? “Sí, i jo el tinc, però molt ben amagat, i no me'l prenc gaire seriosament”.

"De petita pensava que no tenia cara"

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Però el problema d'esforçar-se tant per no dir res és que es pot confondre amb la necessitat d'amagar alguna cosa. “Suposo que això és el misteri”. 'Touché'. “Un cop dit això, jo no sóc Madonna. Poques vegades em reconeixen. Tinc una fesomia que es confon fàcilment entre la massa”. De petita, recorda, acostumava a pensar que no tenia cara. “Era tan pàl·lida i blanca, i amb totes aquestes pigues, que la meva cara estava completament difuminada. No em puc imaginar res més estrany que una actriu sense trets”. Des d'aleshores, precisament aquesta falta de definició s'ha convertit en la seva principal senya d'identitat. Huppert aconsegueix la màxima eloqüència a través d'alteracions a penes perceptibles de la seva expressió facial, o de la falta absoluta d'expressió, de manera que l'espectador sempre és conscient del seu món interior, que, assegura, “no és tan fàcil i segur i ordenat com pot semblar”.

Confessa, en tot cas, que no li importaria rodar algun dia una comèdia romàntica, però és conscient que “no podria evitar portar el personatge a un terreny tenebrós o fosc”. I, per explicar aquesta tendència natural, recorre a una faula: “Un escorpí li demana a un elefant que l'ajudi a travessar un riu. L'elefant replica: 'Només si em promets que no em picaràs'. L'escorpí li assegura: 'No, no et faré mal'. No obstant, a mig camí l'escorpí pica l'elefant. '¿Per què ho has fet?', pregunta l'elefant. I l'escorpí respon: 'És la meva naturalesa'. Jo dic el mateix”, afegeix Huppert amb un somriure pervers. “És la meva naturalesa”.