Andrés Calamaro: "El problema dels estúpids és que a sobre siguin mala gent"

“No cal que l'agafis amb força, però tampoc és una pipa de crac que t'explotarà. Agafa'l amb suavitat. És amarg, però ha sortit bo. No cal que te'l prenguis d'un trago. El pots disfrutar¿ A veure si t'agrada”. Andrés Calamaro es mostra generós aquest matí. Estem compartint mate amb ell, bevent de la mateixa bombilla. L'ha preparat manual­ment minuts abans de l'entrevista. El cantant transporta tots els estris allà on va: el recipient, l'herba, un escalfador d'aigua elèctric... Un pes considerable. “M'agrada prendre el mate quan em desperto, en dejú”, explica el músic, nascut a Buenos Aires (Argentina).

Fa només tres dies (el 22 d'agost) va fer 52 anys. Amb un tatuatge d'un toro en un braç i a l'altre el del nom de la seva única filla (Charo, de 6 anys), no pararà de beure l'excitant infusió en les pròximes quatre hores. El seu nou disc es diu 'Bohemio', amb brillants simples peces rock, on relata el seu “any a l'infern”. Una cosa abans de començar. Ometem en les seves respostes els abundants “¿oi?” i “¿no és cert?” amb què finalitza les reflexions i, sobretot, prescindim dels extensos silencis durant les respostes. Posem-ne només un exemple: “El món viu [sis segons de silenci] entre la intoxicació i la rehabilitació. I no només [s'escura la gola i sis segons més de silenci, i trago llarg de mate] parlo de substàncies. També parlo de l'àmbit econòmic, polític, social¿ [30 segons de silenci]. Un addicte al tabac [tres segons de silenci, i un altre gran trago de mate] si descobreix una altra cosa per fumar que no sigui tabac se sentirà alliberat, ¿oi? Vull dir, o sigui¿ [30 segons de silenci]. El perill de les addiccions és repetir massa vegades amb una mateixa substància, ¿oi? Això et pot portar a la perdició del fetge”.

L'altre dia va fer una escolta del seu nou disc, 'Bohemio', amb periodistes. Després va passar a saludar. Una reportera que no el coneixia va comentar: “¡Però si és molt amable i carinyós!”.

És veritat, per ­descomptat. No sé quins motius devia tenir per no pensar així.

Probablement el segueix a Twitter, on vostè sembla permanent cabrejat.

És que hi ha el tema dels animalistes animals. No tenen ni puta idea del que és l'art. No solament no han vist una corrida de toros en la seva vida. No, això no és el més greu, perquè com que les rebutgen té sentit que no les vegin. El tema és no saber, no tenir-ne ni puta idea. No han vist ni un quadro. ¡No han llegit ni 'El Petit Príncep'!

¿Però a vostè el compensa embrancar-se en debats amb gent que utilitza l'insult com a primera piulada?

És difícil parlar amb gent amb conceptes tan pobres. Però tot pot canviar: fins i tot el més tonto pot fer un gir karmàtic de 180 graus en la seva vida, ¿oi?

Així doncs, vostè està en una espècie de missió per culturitzar el poble per mitjà dels seus debats a Twitter.

I tant, hi ha una mica d'això.

Competeix, doncs, amb el Ministeri de Cultura.

Ni sé qui és el ministre de Cultura a Espanya. Però no crec que just a aquest Govern espanyol se li ocorri prohibir els toros. El camp, la ramaderia, la cultura¿ Haurien de rebre tota l'ajuda possible de l'Estat, si és que no han ficat tots els diners en sobres i els han robat.

¿Vostè a qui creu més, a Luis Bárcenas o a Mariano Rajoy?

Mai hauria votat el PP, però vaig pensar que el canvi de govern ens concediria als ciutadans d'Espanya [Calamaro té la doble nacionalitat: espanyola i argentina] uns mesos de primavera econòmica. Però va ser tot al contrari, ¿oi? Va ser directe a l'hivern.

Però no m'ha respost: ¿qui és més mentider, Bárcenas o Rajoy?

Jo crec que¿ el que parli menys. És clar, ¿oi? El que parla menys espera que la tempesta escampi aviat.

La cosa està procliu per fer un disc social, però 'Bohemio' no va per aquest camí.

Si l'hagués fet social li hauria posat Rapiña. La cosa està molt calenta. Però jo segueixo dubtant de si a la gent realment l'hi importa. Jo sé que hi ha molta gent que diu: “Me'n vull anar a qualsevol lloc on pugui treballar”. Si has estat treballant tota la vida i cobrant una nòmina i la deixes de cobrar és un bon ensurt. Jo ho entenc i ho respecto, i li envio una abraçada fraternal a aquesta gent. Però jo he viscut sempre d'una manera més mercenària. Els músics no sabem mai quina és la pròxima pesseta que guanyarem. No només els músics: passa en molts oficis, ¿oi?

Li confesso que m'he perdut. ¿Pot concretar?

No vull dir a la lleugera que ens importa tot un rave, perquè sé que hi ha gent que està patint molt vertigen. Però, no obstant, vull dir, m'agrada pensar que hi ha molta gent que no renuncia al seu estil de vida. Per exemple, m'he adonat que en les gires, aquest any, jo sé que hi ha gent que no pot afrontar el preu de dues entrades. [I en aquest punt, Andrés Calamaro canvia el fil de la conversa radicalment sense que hi hagi cap més pregunta]. Estem en un altre any fantàstic, vaig rearmar el grup, tenim una gira estupenda que dividim en dues parts¿

En les lletres del seu nou àlbum demana molt “perdó”. ¿Tant s'ha equivocat en l'últim any?

En el disc El Salmón hi havia una lletra que deia: “Ya pedí perdón mil veces pero tengo tinc mil más”. Bé, en aquest disc en consumo unes quantes vegades més. I me'n queden algunes per a l'àlbum següent.

¿Com és l'infern que ha passat l'últim any? Em va afectar molt la mort del nostre company més estimat i més admirat del rock a ­l'Argentina, Luis Alberto Spinetta [va morir el febrer del 2012]. Vaig patir molt. De jove vaig ser seguidor seu, després company i més tard amic. Va ser el meu heroi, va ser un exemple de músic ètic, harmònic, poètic. Ara em queda el record de l'última abraçada que ens vam fer [s'emociona a l'explicar això últim], que va ser a l'aeroport de Santiago de Xile.

¿Ha sigut la pèrdua que més li ha dolgut en la seva vida?

Per a mi va ser horrorós. Probablement ha sigut, com ho podria dir, com un high de consciència i de mortaldat equivocat. A això és al que em refereixo amb l'any accidentat. Va morir el meu amic, el meu company, el meu heroi. I vaig tenir un lapse de consciència equivocat. Vaig pensar: “¿Ens estem morint? ¡Que se'n vagi tot a la merda!”. Això va ser el que em va passar.

En aquest moment de fragilitat, que ja va patir en altres etapes, ¿corre perill Andrés Calamaro?

No, no corro perill. Sé que no estic arriscant la vida, però sí altres petites coses de la vida: la família, els amics, la connexió amb la societat, amb el temps¿

Aleshores s'aïlla...

El que passa és que l'aïllament i la creació artística combinen bastant bé, s'enriqueixen entre si, t'ajuden a estar més sol. Però em vaig recuperar bé.

La seva època més radical de desconnexió va ser el 1999, amb el disc 'Honestidad brutal'. De fet el seu germà Javier va dir, amb cert humor negre: “Estem preocupats per Andrés. Som una família molt petita i no ens podem permetre perdre'n un membre”.

[Riu] És veritat. Aquella va ser la meva etapa més dura. I va coincidir amb el final del mil·lenni, el final del segle. Era tot tan conceptual¿ Jo intentava aprofitar els últims dies del mil·lenni.

¿Va descobrir alguna nova droga en aquella època, o va recórrer a les clàssiques?

Bé¿ Era l'auge de les drogues sintètiques i en vaig provar algunes. Moltes ni tan sols sé com es diuen encara.

¿Quina relació té ara amb les substàncies?

Ara estic perfecte. Ja em veu, amb el mate des del matí. Em faig els porros més lleugers i si és possible me'ls fumo a la nit. “Quan vaig conèixer Andrés Calamaro, amb 17 anys, em va semblar molt intens i una mica egòlatra”. És una frase de Cachorro López, amic seu i productor de 'Bohemio'.

S'ha de tenir en compte que Cachorro venia de viure a Eivissa. A qualsevol que arribi a l'Argentina procedent d'Eivissa li semblarà que Buenos Aires és molt intens. Respecte a l'ego, crec que està sobreavaluat o devaluat. Un verdader psiquiatre o psicoanalista mai m'ha parlat de l'ego. No sé a què es refereix la gent quan parla de l'ego. ¿Potser a l'orgull? ¿O a la dignitat? Per més que et sentis el centre del món, la fragilitat humana és en la nostra consciència. Les pors i l'ego se'ns van curant mentre vivim. Es curen: o amb experiència lisèrgica o passant-t'ho malament o amb la mort d'éssers estimats. Però es curen.

¿A qui li donaria el premi Guinness de l'estupidesa?

El problema dels estúpids és que a més a més siguin mala gent. Un estúpid a seques no molesta a ningú. Tots obrem amb estupidesa alguna vegada. Potser una vegada al dia. [Calamaro frena la reflexió i pregunta: “Perdona, ¿puc anar al lavabo? És que un litre de mate...”].

Quan torna, al cap de tres minuts, agafa un altre fil: “Estava donant voltes a això de l'ego. Algú que parla en primera persona o que exposa les seves idees, ¿té problemes d'ego inflamat? Estem plens d'inseguretats i complexos, i alguns fins i tot d'experiències lisèrgiques. Va ser Mark Twain o Oscar Wilde qui va dir: 'La gent intel·ligent parla d'idees, i la gent comuna parla de coses'. La música és un bon punt de partida, perquè és una idea, i fantàstica”.

¿Què és el que més ha sacrificat per ser una estrella del rock?

No ho sé. Hauria d'haver sigut un millor pianista. Escriure cançons i cantar-les va passar per accident. Va ser la llei del mínim esforç. No vaig ser mai un gran estudiant de piano i m'he de conformar amb això. És així. Però no perdo la capacitat de sorpresa. Cada vegada que escric una lletra digna o una bona cançó senzilla, em sorprenc d'haver-ho tornat a aconseguir. Després, si la cançó em converteix en una estrella o em porta al fang depèn de la sort. Potser algú esperava de mi una altra classe d'artista o pianista.

¿Els seus pares?

No, no estic pensant en ells. Els meus pares em consideren un intel·lectual preocupat pel seu país i pel món en comptes d'una estrella del rock. I la meva mare, doncs amor de mare: està encantada amb tots els seus fills [Andrés Calamaro té un germà, Javier, també músic, i dos més només de part materna, fruit d'una relació anterior de la seva mare].

Crec que els seus pares són uns nonagenaris molt lúcids.

Sí. La meva mare té 92 anys i el meu pare 94. El meu pare és el savi de la família, l'intel·lectual. Va fundar un partit polític. És un lector i un escriptor permanent. Es va jubilar d'advocat tan aviat com va poder per dedicar-se a la intel·lectualitat. Fa un temps va tenir un accident cerebral i no se sent còmode llegint i escrivint.

¿Quina relació té amb la seva néta, la seva filla Charo [de 6 anys, fruit de la seva relació, ja trencada, amb l'actriu argentina Julieta Cardinali]?

Si algú com el meu pare segueix vivint sense llegir ni escriure, és per disfrutar de la meva mare, dels fills i dels néts. No li ha agradat mai la televisió, i és un tio orgullós i no vol sortir al carrer postrat en una cadira de rodes. Prefereix quedar-se a casa prenent mate i disfrutar de la seva família. I la meva mare està sencera. I segueix treballant als 92 anys. Ella és el que ara s'anomena nutricionista.

¿Com és Andrés Calamaro com a pare?

Bé, ara no visc amb la meva filla. Així doncs, hem de ser pacients tots dos. Ella està estudiat piano amb la mateixa professora que jo vaig tenir als 8 anys. Per això tenim un vincle més gran del que podem experimentar diàriament. No vivim a la mateixa casa, però¿ Està en aquella etapa en què li dic que toqui una mica el piano i em diu que no, o que digui alguna cosa en anglès i em respon que no¿

¿Com està la vida sentimental d'Andrés Calamaro?

Estupenda. Sóc molt feliç, estic enamorat. Després de molts anys de viure com un pirata, vaig pensar que ja em mereixia disfrutar de les coses quotidianes de la meva vida, i no estar sempre volent-me escapar de casa per viure una vida diferent. També ens mereixem tornar a casa. I que algú ens estigui esperant, sentir que estem en el millor lloc del món. Ens ho mereixem nosaltres i també aquell que ens acompanya.

Alerta: l''stone' Ronnie Wood també pensava això i des que en va fer 60 porta una vida sentimental molt agitada.

Bé, a Ronnie sempre li desitgem el millor. Va tenir un matrimoni molt llarg i va ser molt romàntic: sempre estava pintant retrats de la seva dona, Josephine, i dedicant-li cançons. Són coses que passen. Segons explica la història, Ronnie va tenir altres problemes compromesos, no solament amb el divorci de Josephine. Però ell diu que ara està millor i el creiem.

No obstant, Keith Richards fa molts anys que és fidel a la seva dona.

Keith Richards és fidel fins i tot a la seva panxa.

Si vostè li hagués de criticar alguna cosa a Bob Dylan, ¿què seria?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

És que fins i tot el vaig conèixer i va ser de poques paraules però molt amable. M'han explicat que a Los Angeles, a casa seva, té un gimnàs de boxa per preparar-se. És que cantar no és el mateix que parlar. La boxa entrena molt el fons, la resistència respiratòria. Quan va estar a Buenos Aires va anar al club de boxa més important d'allà, per practicar. I diuen que ha tornat al judaisme. Un no sap mai si creure-s'ho del tot. Amb Bob Dylan les coses són així¿

I amb Andrés Calamaro també¿