Daniel Sánchez Arévalo: "Jo volia ser Gordon Gekko"

Ho ha tornat a fer. Furgar, remenar, tirar sal a les ferides fraternes i combatre la coïssor amb riallades. Daniel Sánchez Arévalo (Madrid, 1970) va començar a regirar aquests assumptes en curts que eren cops de destral (va guanyar premis en festivals de tot el món amb '¡Gol!', 'Profilaxis', 'Exprés', 'Física II', 'La culpa del alpinista'); ho va continuar fent en el seu rotund debut en el llarg, 'Azuloscurocasinegro', i en les posteriors 'Gordos' i 'Primos'; i amb 'La gran familia española' ha disfrutat de valent. Encara que el seu pare [el dibuixant i pintor José Ramón Sánchez] no estigui tan content.

  ¿Què li ha dit? 

"Bé, fill, molt bé, però ja està. Ja n'hi ha prou. Has tret tota la merda familiar que havies de treure. És hora que toquis altres temes". Això m'ha dit.

¿I li farà cas? 

Doncs... no [riu]. Si és que a mi el que m'interessa, des de sempre, és el més pròxim. La família, els amics. Aquest és el nostre microcosmos, d'on sorgeixen les emocions més exacerbades. Tots som sensibles al patiment dels altres, però quan aquest patiment prové del teu entorn més pròxim, llavors tot canvia, es torna més intens. Per tant, no, no crec que canviï aquests temes per uns altres.

A 'La gran familia española', Sánchez Arévalo ha col·locat la càmera i les seves intencions en una casa rural just el dia en què Espanya juga la final del Mundial de futbol i cinc germans celebren el casament del més petit. Al voltant d'aquest nucli entren i surten una núvia embarassadíssima, convidats 'on the rocks', una pantalla immensa pendent d'Iniesta i un pare amb el cor 'partío', literalment: just abans del “sí, vull” té una angina de pit.

El microcosmos explota. 

Posar obstacles als personatges... M'encanta. El contratemps del pare serveix perquè l'equilibri entre els germans salti pels aires i s'hagin de replantejar el que els envolta, indagar en les seves misèries. I sense perdre de vista el partit.

Tots fora de joc. 

Sí, però també units pel que estava passant. Recordo que durant el Mundial de Sud-àfrica em vaig quedar enganxat a aquella sensació de catarsi col·lectiva, tots sentint que ho podíem aconseguir.

¿Podem pensar en gran també amb el cine espanyol? 

Ho hauríem de fer. Si hi ha una cosa que el nostre cine té en comú amb la selecció de futbol és precisament la desimboltura i la pèrdua de complexos. Ara hi ha cineastes com Amenábar i J. A. Bayona molt preparats, amb ganes de menjar-se el món, i que encaren projectes enormes. 

I respecte a la comèdia americana, ¿podem competir? 

És veritat que hi ha una nova generació, amb actors com Seth Rogen o Jonah Hill, que han agafat molt bé el relleu de la gran comèdia americana, donant-li a més un punt gamberro molt efectiu. Però aquí hi ha gent com Borja Cobeaga ['Pagafantas'] o Javier Ruiz Caldera ['Promoción fantasma', 'Tres bodas más'] que estan a un nivell molt alt, amb una sofisticació pròxima a l'americana, però traslladada al nostre humor. És important no perdre la nostra identitat.

Però el seu és un humor diferent, sempre barrejat amb el drama. ¿Ho fa per acostar-se o per agafar distància? 

Em passa des de sempre, a l'escriure vaig en contra del que demana la situació. Si és dramàtica, tendeixo a l'humor; si és divertida, giro al drama, a l'emoció. No és premeditat ni conscient. Em surt així. En les meves pel·lícules intento condensar el que entenc que és la vida, en què hi ha moments de riure molt i altres que no tenen gens de gràcia. Això ho fa molt bé Alexander Payne [Election, Entre copes, Los descendientes], les seves pel·lícules tenen una llum especial, no arribes a saber si estàs veient un drama o una comèdia... És exactament al que jo aspiro.

També busca la intimitat. A vegades hi ha mirades entre els personatges que et fan sentir gairebé com un intrús. 

Sí, les meves pel·lícules, al final, estan en els primers plans. La trama està al servei dels personatges, són els que porten l'acció. Quan escric busco el seu conflicte intern, què els passa per dins, per què fan el que fan. I tot això requereix un viatge a l'interior de si mateixos per poder treure-ho. M'agrada estar molt a sobre dels actors, a tots els nivells, quan assagem, quan rodem. I rodo de moltes maneres, em cobreixo molt bé, però al final el nucli de tot està en les mirades.  

Quan 'escriu' aquestes mirades, ¿ja sap quins ulls tindran? Perquè acostuma a repetir amb molts dels seus actors: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Quim Gutiérrez [tots han rebut un Goya per treballs amb Sánchez Arévalo: De la Torre en va obtenir un al millor actor de repartiment per 'Azuloscuro...'; Quim, el de millor actor revelació per la mateixa pel·lícula; i Raúl Arévalo en té un al millor actor de repartiment per 'Gordos']... ¿Pensa en ells quan elabora el guió? 

Sí, completament. Quan vaig escriure el monòleg inicial de 'Primos', el de l'església, ho vaig fer pensant en Quim, ningú ho podia fer millor. A l'escriure'l, ja l'estava veient dir cada frase. I a La gran familia española també em va passar: sabia que Antonio de la Torre seria el germà gran, i que Quim interpretaria el germà que torna a la casa familiar després d'una absència prolongada. Ens coneixem tant que a penes els he de dirigir. Em tenen calat. Saben perfectament per on vull anar. Per tant, sí, escric per a ells i rodo amb ells, però és que també vaig a sopar i de marxa amb ells.

Li agrada treballar en família. 

No ho puc evitar. Necessito fer pinya, sentir que estic envoltat de la meva família, i això en un rodatge són l'equip tècnic i els actors, també els nous, aquells amb els quals no he treballat mai: són ells els que em treuen de la meva zona de confort, em fan treballar de manera diferent. Amb tots intento treballar en absència de conflicte, no crec que cridar funcioni.

Els va obligar a veure 'Set núvies per a set germans' [és la pel·lícula preferida dels germans de 'La gran familia española'; de fet, els noms dels seus protagonistes són els mateixos i algunes de les escenes del clàssic dirigit per Stanley Donen el 1954 s'hi intercalen al llarg de tot el film]. 

Sí, sí [riu]. És la pel·lícula que més vegades he vist en una sala de cine. Crec que van ser més de 20 vegades. Hi anàvem tota la família. El meu pare és extremadament cinèfil: des que tinc ús de raó estic ficat en un cine, veient bàsicament clàssics del cine americà, des de Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd i els germans Marx fins a tot el cine dels 60 i 70. Tinc un gran bagatge cultural, però també molt mala memòria. Hi ha pel·lícules que vaig veure al seu dia i ara les puc veure com si fos la primera vegada [riu]. Em passa fins i tot amb les sèries. Començo a veure un episodi de Juego de tronos i m'he de repassar el de la setmana abans perquè no me'n recordo de res: “Ah, és veritat, que mataven aquest”... Bé, sempre estan matant algú [riu].

En qualsevol cas, aquest bagatge cultural et queda adherit. 

Sobretot perquè els meus pares ens el van donar als meus germans i a mi de forma natural, mai imposat. La millor manera d'aprendre. 

Llavors ¿com és que va apostar pels números? Està llicenciat en Empresarials. ¡Volia ser Gordon Gekko! Un tauró de borsa. Fins que un dia em vaig asseure a escriure.

¿Per què? Estudiar Empresarials va ser, en realitat, pura rebel·lió contra un entorn familiar artístic: el meu pare dibuixant, la meva mare actriu [Carmen Arévalo, amb un petit paper a La gran familia...], la meva germana ballarina, el meu germà productor de televisió... Però m'avorria mortalment en la carrera i suposo que, d'alguna forma, tot el que havia mamat des de petit va començar a sortir sol, fàcil.

¿Com va començar? 

Amb relats curts. Els passava al meu pare, als meus germans, els agradaven. Un dia el meu germà, que treballava com a productor a Antena 3, va entrar a la meva habitació, on em passava el dia escrivint, i em va dir: “¿Per què no escrius alguna cosa que et doni per viure?”. Ni m'entrava al cap. ¿Com què? “Un guió per a una sèrie, per exemple”, em va dir. En aquella època, a mi només me n'agradava una, Farmacia de guardia. En vaig escriure un capítol, va arribar a Mercero, li va agradar i em va contractar. Vaig tenir molta sort.

En aquella època els guionistes estaven ben pagats. 

¡900.000 pessetes per un guió de mitja hora! Jo flipava. A mi, que ho feia perquè m'agradava, perquè disfrutava… Quan vaig saber el que pagaven, bé, vaig saber que aquest era el meu ofici. I vaig estar 7 anys així, escrivint guions per a Farmacia de guardia, Abogados, Hospital central... No em podia creure que es pogués viure d'això.

¿Per què va parar, doncs? 

Sentia que tenia una llacuna immensa de formació, perquè jo escrivia per intuïció, però no tenia ni idea de les normes bàsiques de guió. I vaig fer el camí invers: vaig parar de treballar i em vaig començar a formar. Em van donar una beca per fer un màster de cine a Nova York i allà vaig conèixer totes les disciplines, a part de guió: producció, direcció... Vaig agafar una càmera per primera vegada. I ja no l'he deixat anar. Em vaig quedar enganxat a aquesta sensació de controlar tot el procés creatiu. Vaig sentir que això de portar aquella llavor, aquella idea al teu cap, fins a les últimes conseqüències, era increïble. Una droga.

¿La tornada va ser traumàtica? 

Una mica sí. Vaig venir amb el guió d''Azuloscuro'... acabat, amb ganes que li agradés a algun director. Perquè jo no el volia dirigir, no estava preparat. Tinc la ment molt cartesiana, molt de ciències, els salts al buit em fan vertigen.

Va fer salts curts, doncs. 

És clar. Vaig començar a dirigir curtmetratges que havia escrit, i em van començar a premiar. Això em va col·locar en un altre costat: de sobte, els productors s'interessaven. M'animaven a fer el meu primer llarg, però jo sentia que havia d'aprendre més. En vaig fer un parell més i quan em vaig sentir preparat, m'hi vaig llançar. I sempre he pensat que 'Azuloscuro'...va sortir tan bé [a més de guardons en festivals com Venècia, Màlaga, Estocolm o Tolosa, va obtenir sis nominacions i 3 premis Goya, entre ells, el de millor director novell] perquè no em vaig precipitar. Crec que això és una cosa que la gent d'avui no entén: l'important que és formar-se, no tenir pressa. Ara es fa una cosa ràpidament, es penja a internet i s'espera que tingui milions de visites. Però ¿per a què? Els meus primers curts, els que vaig fer a Nova York, no els ha vist ningú.

I des d'aquells primers curts fins ara, ¿què és el que ha après? 

A deixar més el guionista a casa. La meva faceta com a director ha anat guanyant terreny, fent-se el seu lloc. Com que provinc de l'escriptura, sóc molt obsessiu amb el guió i això és un procés molt íntim que està molt bé, però s'ha d'acabar aquí, entendre que és una part més del procés i que després hi ha una altra part fonamental, que és treballar amb els actors i donar vida al que has escrit. Sobretot, millorar-ho. Una de les coses de les quals em sento més orgullós és que crec que totes les meves pel·lícules són millors que el guió. El cas contrari em semblaria una catàstrofe.

Esborri la paraula 'crisi' i imagini's un pressupost il·limitat. ¿Què faria? ¿Amb qui? 

Déu meu, quina angoixa [riu]. Mmm... Un western fronterer. Amb Javier Bardem, Antonio de la Torre, Ricardo Darín i el millor actor del món: Philip Seymour Hoffman. Ah, no, espera. Tinc un altre somni: rodar una pel·lícula amb Sean Penn i Raúl Arévalo, com a pare i fill. ¡Són com dues gotes d'aigua! El personatge de Raúl descobriria que té un pare americà i se'n va a coneixe'l. Tot giraria al voltant de conflictes familiars...

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ja hi som. 

Ja ho he dit. No faré cas del meu pare [riu].