Tom Hanks: "Jo no sóc un líder de res"

El 8 d’abril del 2009, el 'Maersk Alabama', un vaixell de càrrega nord-americà que feia la ruta Oman-Kenya, va ser abordat per quatre pirates somalis. Després d’una actuació increïblement valenta i ràpida, la tripulació va aconseguir controlar i reduir el líder dels pirates, i els van retornar al mar en un bot salvavides amb, en principi, un únic botí de 30.000 dòlars. Però en un gir inesperat, que qualsevol guionista de cine hauria volgut imaginar, els pirates es van emportar el capità de l’'Alabama': Richard Phillips. Quatre dies amb les seves nits va haver de passar l’experimentat marí amb els seus segrestadors al sufocant bot salvavides amb què ells intentaven arribar a la costa de Somàlia. El quart dia, del 12 d’abril, el capità Phillips va ser rescatat per la Marina i les forces especials de l’Exèrcit nord-americà, novament en una seqüència que ni els millors cineastes d’acció haurien somiat. 

Mentrestant, als EUA, els mitjans de comunicació explicaven la notícia al minut a milers de ciutadans interessats. Entre ells, un actor, Tom Hanks (Concord, Califòrnia, 1956), àvid buscador d’històries reals per a la seva carrera, convençut de la màxima popular que assegura que la realitat sempre supera la ficció.

“Em fascina això que anomenem entreteniment de no-ficció”, diu l’actor, realment fascinat. “Sóc de la mena de persones que llegeixen els diaris, les revistes, veuen una història real i pensen: ‘Això és millor que qualsevol pel·lícula’. I aquesta del capità Phillips estava tan ben explicada que ja semblava un guió directe per al cine”.

'A captain’s duty: somali pirates, Navy Seals, and dangerous days at sea [el deure d’un capità: pirates somalis, Navy Seals i dies perillosos al mar]' era el títol d’aquest 'guió', de la crònica que l’autèntic capità Phillips va escriure sobre la seva terrible experiència quan les aigües en terra ferma es van calmar i l’atenció mediàtica va disminuir, i que ara el director Paul Greengrass i Tom Hanks han portat al cine. “Jo vaig llegir el llibre abans que el guió [que firma Billy Ray]”, recorda Hanks. “Era molt clar i molt directe sobretot el que va passar, però quan l’has de passar a la pantalla gran descobreixes que hi ha una sèrie d’elements gens agradables que comporten fer una pel·lícula comercial”.

Rodar la veritat, un repte

Per resumir una mica, aquests elements serien: rodar durant setmanes en un vaixell de càrrega, “estranyament glamurós”, ancorat en alta mar amb un heterogeni grup de protagonistes (cadascun dels 20 membres de la tripulació havia de tenir la seva funció, personalitat) i uns suggerents antagonistes, els pirates amb unes motivacions òbvies i no tant. Tot amb uns sobris 50 milions de dòlars, un pressupost especialment ajustat per a una producció d’aquestes aspiracions. “Hem vist unes quantes versions de ficció sobre què passa quan un vaixell, un avió o fins i tot la Casa Blanca són atacats i segrestats”, explica per, a continuació, alabar el treball del seu director, Paul Greengrass. “Precisament perquè aquesta història estava treta d’uns titulars tan actuals, crec que és un dels desafiaments més grans a què un cineasta pot fer front”.

¿Fins a quin punt ha de ser i pot ser real una pel·lícula basada en fets reals? La resposta de Greengrass, director amb experiència en el documental i que en ficció ha firmat pel·lícules tan reals com ara Bloody Sunday o United 93, és òbvia: “El meu instint em porta a estar com més a prop millor de la realitat. El més complicat aquí va ser, per exemple, comprimir aquests llargs cinc dies en dues hores”. Sense perdre gens de la tensió i l’angoixa que va suposar per a Richard Phi­llips, per descomptat.

Jo me’n vaig anar a veure’l a casa seva, a Vermont, un parell de vegades”, rememora Hanks. “I el primer que li vaig dir va ser que això era una pel·lícula, que jo diria coses i faria coses que ell probablement ni hauria dit ni fet, però que si ho fèiem bé, estaríem capturant l’essència i la naturalesa del que va passar”. La veritat, com diu Greengrass. 

El punt de vista dels pirates

Una veritat que passava per aportar el punt de vista que no sortia al llibre del capità Phillips: el dels pirates. Quan el guionista, Billy Ray, es va posar a investigar, va topar amb l’autèntica realitat: els somalis viuen amb una mitjana de 400 euros a l’any i el 64% de la població està armada. “Hi ha d’haver alguna cosa més que ser pescador i segrestar gent”, li diu el Phillips de Tom Hanks a Muse, el seu raptor. Això mateix pensava Hanks, que hi devia haver alguna cosa més i que aquests corsaris del segle XXI no eren més que “nois dolents, sicaris amb armes automàtiques”. Però Greengrass i el que va investigar per al seu personatge li van obrir els ulls. “Tan aviat com vam començar a parlar del projecte, Paul em va dir: ‘És cert, però la indústria pesquera internacional ha esgotat les seves aigües, els humils pescadors somalis amb les seves petites xarxes no poden competir amb aquests vaixells enormes”. I continua. “El país està ensorrat, controlat per la corrupció, la violència i la fam. Alguns d’aquests pirates no tenen por, perquè ¿quina opció tenen?”. No gaires. Aquesta és la tesi del film i del que passa. Encara que Richard Phillips sí que cregui que en tenen. “Aquesta és la part romàntica de la pel·lícula: són pirates perquè la pesca s’ha acabat. No, són pirates perquè han pres una decisió, perquè és la manera més fàcil de viure, de fer diners… però hi ha altres maneres. I la conclusió és que a ells no els importa ningú més. Ells mateixos són l’únic que els importa, i han pres una decisió conscient de dedicar-se a això i paguen per això”.

Barkhad Abdi, el somali que interpreta Muse, el capità pirata, sí que va tenir una opció. Més aviat va tenir la sort de tenir aquesta opció. Quan va esclatar la guerra, el seu pare, que treballava al Iemen, els va treure de Somàlia i d’allà van acabar als EUA, a Minneapolis, entre una de les comunitats més grans de somalis del país, on el va trobar Greengrass, que se’l va emportar directament al rodatge, sense presentar-lo a Tom Hanks. “La idea de Paul era que ells eren aquelles petites figures llunyanes, i de sobte eren com aranyes corrent pel vaixell. I les senties cada vegada més a prop i més a prop, disparant les seves pistoles. I quan per fi entren al pont de comandament, vam veure que realment existien. Eren increïblement prims, les persones més primes que he vist mai, i feien por amb els seus grans caps, i onejant les seves armes a la teva cara”, recorda. “Se’m van eriçar els pèls de la nuca. Va ser molt, molt emocional i visceral. Em vaig quedar verdaderament petrificat”.

Una idea molt intel·ligent

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Va ser una idea molt intel·ligent per part de Greengrass, encara que sabia que comptava amb l’actor que sap interpretar millor el no heroi, l’home moralment irreprotxable. “Ningú és capaç de capturar millor que ell la humanitat i la normalitat en circumstàncies extraordinàries”, explica el director. “És, literalment, el millor actor per demostrar un profund coneixement del que significa no ser especial”. De Forrest Gump a Philadelphia, de Salvar al soldado Ryan a Apol·lo 13, de Nàufrag al Woody de Toy Story i ara al capità Phillips. Hanks ha desenvolupat en els seus més de 30 anys de carrera, quan va començar a la sèrie Amigos del alma, una habilitat especial per atraure i interpretar personatges extraordinàriament normals que troben solucions a les crisis més inesperades. No obstant, s’espolsa els afalacs de Greengrass amb un cop d’humilitat. Si hi ha res que li agradi poc és que el tractin d’estrella del cine, perquè mai havia volgut ser-ho. La seva aspiració, quan va començar al teatre a l’institut i quan va tornar aquest any als escenaris en la seva aclamada estrena a Broadway (Lucky guy, amb nominació als premis Tony inclosa), era i encara és: “Seguir treballant, treballar regularment”. I afegeix. “Jo no sóc un líder de res, no tinc cap qualitat que em converteixi en una persona especial. Només interpreto gent així a les pel·lícules. Així doncs, suposo que robo alguns aspectes dels meus personatges per incorporar a la meva vida real una part de la meva vida falsa”.

El pragmatisme de Richard Phillips és la part amb què s’ha quedat aquesta vegada. “M’impressiona molt com va actuar durant i després d’una situació així d’extraordinària de la qual gairebé no sobreviu”, explica. “¿I saps què està fent ara? Segueix treballant al mar. És un marí mercant orgullós de ser-ho”. L’ofici, potser el que més respecta i admira Tom Hanks. “Com jo –diu Phillips–, crec que Tom aprecia i agraeix la feina que té, perquè a més sap que es pot acabar en qualsevol moment, especialment en aquesta economia”. I, per això, als seus 57 anys, l’actor, amb una vida personal estable després de 25 de matrimoni amb l’actriu Rita Wilson, pare de quatre fills, avi de dues nétes, continua buscant el desafiament, el costat extraordinari en la seva carrera. Per això va acceptar el repte de passar setmanes a alta mar, “amb l’estómac a la boca”, per acabar ensorrat en una escena final que Greengrass va decidir sobre la marxa. Per això, es va llançar als braços de Broadway aquest any, per interpretar un periodista de successos que la seva amiga Nora Ephron havia escrit per a ell abans de morir. Per això, abans que s’acabi el 2013, l’any en què oblidarem els seus últims revessos a la taquilla (Tan fuerte, tan cerca; El atlas de las nubes; Larry Crowne), serà el primer actor que donarà vida a Walt Disney. Serà a Saving Mr. Banks, un film sobre com el creador de Mickey Mouse va aconseguir portar al cine Mary Poppins. Una altra història de les que li agraden, més enllà de la ficció.