José Luis Cuerda: "Sóc un home complex. Tant faig un gran drama com una comèdia boja"

L'editorial Pepitas de calabaza, amb 'Amanece que no es poco' (i la reedició del diari que es va repartir en la seva estrena), l'ha encertada i ha fet feliços milers d'amanecistas. En les seves gairebé 300 pàgines, José Luis Cuerda ofereix al lector, a més del guió i fotogrames de la pel·lícula, vivències, records, anècdotes i pensaments que expliquen com va poder sortir del bancal una pel·lícula així. De tot això va parlant el cineasta des del 15 d'octubre, en una gira de presentació del llibre que ja ha tingut parades en ciutats com Madrid, Logronyo o Bilbao, i que inclourà Barcelona el 26 de novembre.

Si us lleveu al matí i obriu el Twitter de José Luis Cuerda (59.000 seguidors) hi trobareu coses com: "El primer nu femení que vaig veure en la meva vida va ser el de la meva àvia Filomena, i em va semblar una desorganització" o "Als milionaris ni els passa pel cap que es moriran". Si en lloc de Twitter, obriu el seu recent llibre, Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado, hi llegireu històries mínimes com "La insaciable de Wichita, llamada así por ser de Wichita" o "El sol, en un comunicado oficial, asegura que puede lucir hasta el 24 de febrero de 2014. Que después la cosa queda en manos de Bruselas". I començareu el dia amb un somriure lúcid, que no és poca cosa.

Dins de l'absurd, de la greguería, del riure obert o la crítica tancada, dins de la intenció encertada, aquest home, nascut fa 66 anys a Albacete, tira al blanc sense violència, encara que a vegades la raó actuï com una arma blanca. I té raó. I sentit. I compleix un doble propòsit: reflexionar rient, riure reflexionant. Li ve de lluny i confirma un fet: Cuerda és bo per a la salut mental. I només d'una ment com la seva, i d'una voluntat cinèfila amagada en cada pla, va poder sorgir Amanece, que no es poco, una pel·lícula que va néixer agafada a un bancal, que va desconcertar en el seu moment, que va ser adorada i detestada a parts iguals, i que avui és un film de culte, amb clubs de fans, frases que són lèxic comú i imatges per a la història. Aquests dies es compleix el 25 aniversari de la seva estrena. I el caldo de l'homenatge es cou amb un llibre fet, segons l'autor, "amb materials d'enderroc, dubtes, incerteses, vacil·lacions i fins i tot sarcasmes sobre el tema, i si fos el cas, rialletes, curiositats i altres elements"; la reedició del diari que es va repartir en l'estrena (Diario de primeras horas de la mañana, universal y del mundo), i una gira amb projeccions en cines de tot Espanya. Tornem a aquest poble on tots són contingents i només l'alcalde és necessari; la Guàrdia Civil s'encarrega amb cura que tots els borratxos beguin fins a l'ebrietat absoluta; s'elegeixen, per rigorosa votació, els càrrecs d'alcalde, capellà, mestre, puta, dona homenot i adúlteres; surten homes dels bancals; se celebren flashbacks a la plaça del poble, els pagesos plagien Faulkner, les lliçons escolars es canten a ple pulmó i el sol surt per on li dóna la gana.

Fa 25 anys, una cloïssa en mal estat li va impedir assistir a l'estrena. ¿S'està traient l'espineta? 

Un sopar a Salamanca, sí, amb una amiga. A ella no li va passar res, i la dolenta em va tocar a mi. Em vaig tirar un parell de mesos fotut. Per tant, sí, em trec l'espineta perquè, a més, això és com una estrena: la majoria de la gent ha vist Amanece, que no es poco només per televisió. I alguns, ni tan sols això.

¿I què li diria a algú que la va a veure per primera vegada? 

"Si veus que no l'entens, riu quan riguin els altres". Així no es nota [riu].

'Dominical' proposa a Cuerda (mordaç, irònic, guanyador de dos Goya al millor guió per 'La lengua de las mariposas' i 'Los girasoles ciegos', per les quals també va optar al de millor director; productor de 'Tesis', 'Abre los ojos' i 'Los otros.'..) una trobada amb enyorança. Una entrevista estranya, rarota, que diria ell, en què les primeres preguntes (marcades amb asteriscos) seran frases que el director va idear per als personatges d''Amanece'…, amanides amb puntades d'actualitat. Si ell va posar en aquestes tessitures les seves criatures, posem-lo nosaltres a ell en les mateixes. A veure per on surt.

Li volia parlar de Dostoievski*. 

Si em dius això, m'obro de ment, em deixo penetrar per la teva saviesa sobre Dostoievski i qualsevol altra cosa, per a mi serà aprendre. Borges deia una cosa semblant: "Llegida la novel·la russa, un és capaç de comprendre tot el que passa en aquesta vida". És clar que una cosa és comprendre-ho i una altra estar-hi d'acord.

Com plagiar Faulkner*. 

Això no s'ha de fer. Més que res perquè es nota molt. Si fos plagiar José María Pemán, doncs es nota menys, perquè a Pemán t'hi pots acostar amb certa facilitat. Però Faulkner és una altra cosa. I alguns, que n'hi ha, que l'han volgut plagiar o, diguem-ne, acostar-s'hi, no hi arriben, no hi arriben.

I després hi ha el tema del lliure albir, que és un tema molt bonic*.

Un tema molt bonic que la jerarquia no aprecia com es mereix, o l'aprecia tant que te'l prohibeix gairebé sempre. Ara ja ni tan sols és un tema de lliure albir: és el que apareix als matins, que qualsevol dia faran que aparegui al contrari, veurà. Perquè a més, si ho fan en diferit, es nota menys.

Però ¿què cony passa aquí? ¿és que són fantasmes o són tots uns fills de puta?*

¡Ai, déu meu, quin compromís! ¡Quina decisió! Podríem dir que hi ha molt fil de puta transvestit en fantasma per dissimular. O potser no són tants, però es fan notar. Algú ha repartit malament les cartes, i li ha donat asos a qui no es mereix ni sotes. Només es mereixen el tres de bastos: un per picar-los al cap, un altre per picar-los al centre del cos, i un altre per picar-los als peus i que no caminin gaire ni arribin gaire lluny.

¿Ha pensat en si li agradaria ser un intel·lectual? Total, no hi té res a perdre*.

Exacte, no s'hi perd res. I, els que conec, no enganxen ni un mal constipat a l'hivern. Mira Baroja, que es posava l'abric, la bufanda i la boina i feia gust veure'l. La gent que més admiro, en creació literària, són perifèrics: Josep Pla, Pío Baroja, Álvaro Cunqueiro. I no estic repartint per ser políticament correcte. Són la gent amb qui jo disfruto. Els seus llibres els obro en qualsevol moment i he de tallar per menjar perquè, si no, seguiria sense parar. Aquests són el que jo considero intel·lectuals. I algun d'ells ni tan sols s'acostava al que poguessin ser les meves idees d'esquerres, però admiro el seu tarannà i la seva capacitat imaginativa.

¿Aquest alcalde ens toca les ‘pilotes'?*

Sí. Sí. No és que les toqui, és que les colpeja. El copejament i el tacte, o el tacto torpe, que deien els capellans quan et preguntaven si t'havies masturbat. Que jo pensava, "home, torpes, torpes…". Bé, tant és, deixem-ho.

Això podria haver sigut una llegenda. O una epopeia si ens ajuntem uns quants*.

Qui no admet que arribi a epopeia és un tal Montoro, crec que es diu. Deu ser el "montoro" d'Osborne, perquè hi està posant un parell de pilotes [riu]. El que no sé és per què hi ha els altres ministeris, si és que no fan falta, fan el que diu ell. ¡Tot ho governa ell! I a més, sempre amb les mateixes estisores, que són les de retallar. Si agafés fill i agulla i es posés a recosir una mica… Però, hi insisteixo, no entenc l'existència del Ministeri de Sanitat o el de Cultura o Educació. ¡Si els està destrossant! Les subvencions les donen als diaris que els agraden, que els donen molta publicitat institucional. ¡Jo vull Montoro de cap màxim de tot! I que pagui les operacions del Rei i que no deixi que s'operi gaire, que li digui: "Mira, que ja t'han operat una vegada, sap greu. Només tens dret que t'operin una vegada". La Seguretat Social que ell pot haver pagat no li dóna per més. Jo he pagat durant 40 anys i ara, quan m'he de comprar medicines, les he de pagar una altra vegada. Però escolti, ¡si jo ja les vaig pagar per endavant! Això no és repagament, és repajoleo.

¿I com aguanta vostè aquest sense déu?*

Doncs malament. En aquesta frase de "Déu totpoderós i bondat infinita", per exemple, s'haurien de canviar els adjectius. S'ha de tenir mala idea per defensar i pregonar això i deixar que la cosa vagi com va. Però el llenguatge ara està molt depreciat, s'usen paraules per encobrir contextos, no per expressar-los. En fi, ho aguanto malament, no direu que no sóc bocamoll.

Evidentment a Twitter s'esplaia. 

No en tinguis cap dubte. I encara sort, perquè si no treus aquestes coses se t'enverinen el fetge i la bilis. Per una altra part, ¿què fan al BOE, per exemple? Escriure tuits. I les declaracions de Cospedal, ¿no són un tuit continu? O que un individu comparegui davant els periodistes a través d'una pantalla de plasma… Després diuen que jo sóc surrealista. Això sí que és surrealisme, surrealisme fet ofensa. Estem vivint una època curiosa. No és supervivència, és subvivència. ¡Ui!, mira quina cara fa l'editor, deu pensar que estic parlant del que em dóna la gana [riu]. ¿Aquí hem vingut a parlar d'Umbral, o què?

Vinga. Parlem del seu llibre. En una de les primeres pàgines escriu: "Mala cosa si un, en el terreny de la creació, ha de començar a explicar el que ha fet, per què ho ha fet o per què ho ha deixat de fer". No obstant, s'ha donat el gran gust de fer-ho. ¿Per què? 

Doncs perquè 'Amanece que no es poco' és un artefacte que té excrescències, buits, espines, adherències que potser val la pena explicar. Aquesta pel·lícula té fanàtics, gent que s'ha vist enganxada per algun lloc del seu cos que no esperava.

Molta gent, fins i tot molts ‘amanecistas', segueixen pensant que 'Amanece...' és pur surrealisme. Però a vostè no el convenç el terme... 

És que el que faig és enfrontar-me a la realitat, barallar-m'hi, retòrcer-li el coll, els testicles si es posen a mà, bufetejar-la, deixar que em bufetegi, saber que alguna cosa n'estic caçant i em quedo amb això, i que alguna cosa de mi s'està quedant ella; aprenent que la realitat no és realista, sinó que la realitat inclou els somnis, els anhels, els desitjos, les frustracions... I aquest magma, tot aquest 'ajomataero', com es diria a Albacete, és el que dóna vida a 'Amanece... ' Vaig pensar que tot això convenia explicar-ho i és el que hi ha en aquest llibre, del qual aconsello la lectura [riu] perquè ens està sentint l'editor i perquè crec que s'ho poden passar molt bé llegint-lo.

'Amanece...' havia de ser una sèrie, 'Ab urbs condita'. Expliqui'ns-ho. 

Era un projecte en què tot se subscrivia a la mediterraneïtat. Per exemple, un personatge era a Barcelona, girava a la cantonada i de sobte era a Gènova. I d'aquí passava a Marsella. Tenia un concepte platònic del món, dividit en cercles concèntrics, per una banda els polítics, per una altra els filòsofs… Això em permetia adquirir una perspectiva per sobre de la realitat, de forma que quan jo m'hi fiqués, en podia sortir alguna cosa fecunda. A 'Total' [pel·lícula que va escriure i va dirigir el 1983], que és la mare dels ous audiovisual d''Amanece que no es poco' i d''Así en el cielo como en la Tierra', jo començava, gens innocentment, amb Agustín González mirant a càmera, perquè l'espectador veiés que es dirigia a ell, i assenyalant un poblet de Sòria, i deia: "Londres". Que veiem que no és Londres, és clar. Però ell ho deia molt segur. I després assenyalava una ovella i deia: "Ovella". I vèiem que sí, que era veritat. Això ho vaig fer per anunciar a l'espectador que allò aniria de la constatació del més comprovable en la realitat a la interpretació que cadascú en fem. I d'aquí ve 'Amanece que no es poco': hi ha una realitat que un pot o vol veure i després hi ha maneres d'abordar-la des de fora, encara que el que estigui fora sigui un mateix i te l'hagis de carregar.

Carregar-te'l a riallades, de passada. 

Si he de riure de mi mateix, sóc el primer, i això és el que aprofito, la part risible que hi afegeix el que és humà, un mitjà d'expressió i de recepció fantàstic. I un filtre. Perquè, que jo sàpiga, fora del component humà l'única que riu és la hiena, però no li fem cas. Potser les assutzenes també riuen. Això m'ho acabo d'inventar.

¿I per què no es va arribar a fer la sèrie?

Perquè no vaig complir. L'encàrrec, que m'havia fet Gonzalo Vallejo Pérez de Ayala, amic i llavors cap de TVE, era que fes una sèrie a l'estil de Crónicas de un pueblo, però amb els personatges de Total, amb aquella mena d'humor. I jo li vaig presentar això del món platònic i és clar, era impossible. Pel tema pressupostari, però també perquè era un disbarat [riu].

¿Quan es va transformar en pel·lícula?

Tres o quatre anys després, uns productors, benefactors de la meva humanitat, em van donar llum verda per fer una cosa semblant a Total, passant-se per alt algunes crítiques demolidores que havien escrit d'ella. A més, ja havia estrenat [amb èxit] El bosque animado, per tant diguem que podia fer el que em donés la gana. Em vaig dir: ara o mai.

I 25 anys després d'aquella decisió i segons una enquesta de la Seminci, 'Amanece, que no es poco' és el film espanyol preferit del públic dels últims 60 anys. 

I no en tinc cap dubte. Aquí has d'escriure que ric i que tinc tots els dubtes [riu].

Quan es va estrenar, molts no la van entendre.

Sí, és veritat. Vaig estar en un festival de cine espanyol a Tolosa perquè projectaven algunes de les meves pel·lícules. Al sortir de veure 'El bosque animado', la gent m'abraçava. Quan van sortir de veure 'Amanece, que no es poco' els havies de veure les cares [riu]. Em miraven i somreien comprensivament, com pensant "mare meva, d'un any a l'altre, ¡que tonto que es va tornar aquest home!" [riu]. Ara, amb aquesta enquesta, sembla que es decanta la cosa per la banda que sóc intel·ligent, però no es preocupi, que a la mínima em critiquen una altra vegada.

Sobre aquestes crítiques va dir: "Es veuen amb més facilitat els experiments formals que els conceptuals. I el que està més ben repartit pel món és la mandra.

Tots en tenim. I així, o era un geni o era un tonto". ¿Segueix passant el mateix? ¿Hi ha molta mandra? 

Cada vegada més. La civilització actual s'assenta en un trípode, que és un terme molt cinematogràfic. Les tres potes són l'aparença, la percussió i la reiteració. Importa un rave el que siguem de veritat, l'únic que es percep de nosaltres és el que aparentem. Si algú opina de mi dirà "és un home gras, amb barba, calb i amb mala llet, o molt graciós", però a qui de veritat li importa com sigui o com deixi de ser és només a la meva família i als meus amics. Després ve la percussió, és a dir, el titular: el que interessa és alguna cosa que et defineixi en poques paraules. Per exemple, quan vaig publicar el llibre Si amaestras una cabra..., hi va haver gent en alguns mitjans que no sabien on ubicar-lo, ¡fins i tot n'hi va haver que el van incloure a la secció d'economia! Doncs podrien crear una secció que es digui "cosicas" i el fiquen allà, amb La Bíblia i amb 'Camino', d'Escrivá de Balaguer, que són "cosicas". I l'últim és la reiteració: tots els que ens dediquem a escriure pensem que el que fem val la pena, i això és un atreviment realment escandalós, i pensem que les coses s'han de repetir molt, quan la reiteració és insultant. És el que està passant ara: pensen que som gilipolles, si no, no es legislaria el que es legisla i sobretot no es faria per decret llei, que és el més agressiu que es pot fer. Vivim en un món del qual puc afirmar que no sóc gens contemporani, i me n'alegro molt. Si no m'agafo a una cosa més sòlida que el que és contemporani, millor ho deixo.

Un tuit seu: "La meva infància m'acull amb generositat quan la necessito". ¿D'aquí surt tot? 

No en dubti. Coincideixo amb Rilke: "La pàtria de cadascú és la seva infància". Jo sóc deutor de les primeres sensacions que vaig tenir, de les primeres perplexitats. En la meva infància em vaig passar un any al llit amb una pleuresia, amb un pare jugador de pòquer i una mare que anava pel passadís llarguíssim de casa dient "Ai, si hagués sabut el que m'esperava…" [riu]. De tant en tant, a més de la infància, recorro a la conformitat amb mi mateix.

¿És veritat que ha tingut sempre la sensació de ser més vell que el seu pare? 

És que això m'ho feia veure ell. Recordo una matinada en què el meu pare, que venia del Círculo de Bellas Artes de jugar a pòquer, se'm va asseure als peus del llit, em va despertar i em va dir: "Que m'han dit que hi ha petroli a Burgos. ¿Anem a la Borsa?". I jo li vaig dir… "Però pare, jo no en sé res d'això d'invertir…". "Una mica més que jo sí que en deus saber", em va dir. I ens en vam anar a la Borsa. Hi vam estar una hora, no vam entendre res i ens en vam anar, amb les mans a les butxaques i xiulant, a prendre un cafè amb xurros. Sí, ell confiava molt en mi i deia que jo valia molt per donar consells [riu]. Però després m'explicava unes coses… Un dia em va deixar perplex. "José Luis –em va dir– convence't, l'únic que volen les dones és que te'n vagis al llit amb elles". I jo vaig pensar: "Primer, això no és conversa amb un pare. I segon, quina seguretat té aquest home que a mi em passa això. ¡Et deu passar a tu! ¡A mi no, ja m'agradaria!". Bé, ell s'havia quedat viudo quan em va fer aquestes confessions...

El seu pare era jugador de pòquer, però, segons explica al llibre, a la fitxa de l'escola vostè hi va posar que era "agricultor" i després "agricultor propietari", que sonava millor. 

Sí, sí, era jugador. El pis del passeig de La Habana, per exemple, el va guanyar en una partida al Círculo de Bellas Artes. I, és clar, quan al col·le em van preguntar quin ofici tenia, jo hi vaig posar això d'"agricultor propietari" i el capellà em va preguntar que què era això. Vaig tornar a casa i li vaig preguntar al meu pare, i ell, suposo que cansat ja, em va deixar anar "tu digues que sóc requetè". I així ho vaig fer. I el capellà em va dir "¿però tu ets tonto o què?".

Segurament, aquell capellà no coneixia els avantatges de deformar la realitat, a diferència de vostè. 

Jo l'únic que veia de la realitat és que era fotuda, i perdó per l'adjectiu. Als escolapis, jo estava a la classe de pagament, i després hi havia els gratuïts, que entraven per una altra porta. Els donaven un got amb unes pólvores blanques que era llet en pols enviada pels americans. A l'aixeta que hi havia allà l'omplien, se'l bevien, però en deixaven un culet, i el tornaven a omplir, i així unes quantes vegades, fins que el que bevien era aigua blanquinosa. I es feien la il·lusió que es bevien dos o tres gots de llet. I aquí ja vaig pensar: "Alguna cosa no funciona en aquest món quan aquests nens que estan morts de gana s'estan convencent que estan bevent tres gots de llet... quan això no és llet". I això que en aquella època hi havia una consideració més beneficiosa de la caritat. Però era una societat complexa, feta pols. La meva comprensió del món ve per una informació molt variada i, a vegades, la memòria emmagatzema molt a pesar seu les coses que et fan mal.

¿Aquesta memòria ens fa covards o valents? 

Jo sé que sóc capaç de mostrar covardia, i també valentia: si a la facultat enganxava un cartell convocant a una manifestació i venia algú d'extrema dreta i m'exigia que tragués allò immediatament, jo li deia que si no hi estava d'acord, enganxés un altre cartell al costat del meu demanant a la gent que no anés a la manifestació. Però en altres ocasions em donaven un paquet de pamflets per repartir i els llençava a les escombraries mort de por. Per tant, bé, em puc manifestar com a covard o com a valent. El que sí que sé és que ningú té dret a convertir-me en covard. I això estem vivint ara. Estan convertint en covarda una societat civil que està acollonida perquè s'hi està jugant la supervivència. I perquè et converteixen en pobre, en necessitat, i a fer això no hi té dret ningú. No es pot dir que existeix una societat callada. No. Existeix una societat emmudida. I això m'indigna.

Perdoni el gir còmic, però… ¿també va ser covardia anar al seminari només per no haver-se de declarar a la seva veïna Rosa Mari?

Bé, això em feia més vergonya que por, perquè donava per fet que em diria que no volia establir relacions amb mi [riu].

¿I fer 'Amanece, que no es poco' va ser valent? ¿Com ho recorda? 

¡Espantós! [riu]. En el rodatge em vaig adonar que era un projecte que sobrepassava les possibilitats de pressupost que teníem. Unes condicions que jo havia acceptat, no és que no ho sabés abans de començar. Però em vaig trobar que havia de moure una massa contínua d'actors, amb incomoditats geogràfiques, pujant i baixant muntanyes… Els rodatges a la naturalesa són terribles. Quan vaig fer La lengua de las mariposas, Fernando Fernán Gómez va esclatar un dia cridant [Cuerda l'imita amb veu ronca...]: "¡M'havien dit que això era un rodatge amb nens i el que és és la selva!". El d'Amanece... va ser un rodatge molt més difícil. Hi va haver dies en què vaig arribar a rodar més de 28 plans. Per exemple, tots els musicals a l'escola, que són un munt de plans, els vam fer en una sola jornada, quan els americans hi dedicarien com a mínim una setmana. Recordo que acabava esgotat tots els dies.

No em digui que no va riure ni una miqueta. 

Molt, sí, però més fora de càmera que rodant. Recordo amb molt carinyo els dinars i els sopars amb tot l'equip, en especial un sopar en un restaurant on feien unes costelles de be meravelloses, rostides amb llenya de sarment. En un moment donat, Ovidi Montllor em va dir: "José Luis, ¿t'importa que et digui quantes te n'has menjat? ¡És que són 17!". I li vaig dir: "Doncs seran 19, què hi farem".

Molta gent es pregunta per què no ha tornat a fer pel·lícules així.

Sí, sí, és un dubte sobretot per part dels crítics. Doncs… perquè ara mateix no em surt. Jo sóc així, un home molt complex, et puc fer un gran drama o una comèdia esbojarrada. Normalment els directors fan o només drames o només comèdies. Doncs quin avorriment. Si mecanitzes el riure ja vas fotut. Com si no tinguessis moments seriosos. Jo, per exemple, sóc molt ploraner. Ploro amb una facilitat exemplar. En tots els rodatges me'n vaig un dia plorant a l'hotel, perquè el que he fet no m'agrada gens, per qualsevol cosa. Recordo un dia espantós, en el rodatge de La lengua de las mariposas, que s'estava fent tard i encara ens quedaven per rodar un parell de plans, i em vaig acostar a Fernán Gómez i li vaig dir que se n'anés ja a dinar. Em va posar la mà a l'espatlla i em va dir: "José Luis, estic rodant molt a gust amb tu". I encara se'm fa un nus a la gola recordant-ho [és veritat, li brillen els ulls]. Em va alegrar el dia, però me'n vaig haver d'anar corrent dissimuladament a una habitació per fer una ploradeta i després tornar dient que tenia una mica d'al·lèrgia.

Em permetrà acabar plagiant, no Faulkner, sinó el personatge de Gabino Diego a ‘Amanece...' [interpreta un estudiant americà, amb molt accent]: "Habla usted un pijo de bien, really". 

¡Ui!, com vam riure. Em va dir "¿com em vas agafar per parlar amb accent americà si mai m'havies sentit parlar així?". I li vaig dir, "doncs perquè per malament que et sortís, també valia". És el que té de bo aquesta pel·lícula: fas un pla cutre i tant és.

Gràcies a aquest rodatge va compartir vida i feina amb alguns dels millors actors espanyols: Manuel Alexandre, José Sazatornil, Rafael Alonso, Antonio Resines i, evidentment, Luis Ciges. 

Sí, sí. Amb Ciges vaig viure estones inoblidables. M'explicava mil anècdotes, reia moltíssim. Durant la guerra mundial, se'n va anar a Rússia amb la División Azul. Em va explicar que una nit estava de vigilància mirant fixament l'horitzó, molt atent per si apareixia l'enemic, i es va començar a fer de dia i es va adonar que ¡estava assegut davant d'una tàpia! [riu].

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

'Amaneció y no fue poco...' 

Just. I això és el que ens passa a nosaltres, que pensem que estem mirant l'horitzó i en realitat estem mirant una tàpia [riu]. Mira, ¡aquest és un bon tuit!