Benicio del Toro: "Tot i ser alt, segueixo tenint actitud de baixet"

En les distàncies curtes, la primera impressió que Benicio del Toro ofereix és pura contradicció. A un costat hi ha el bon humor, l’actitud relaxada de qui no es pren a si mateix gaire seriosament i una parla pausada, plena de silencis i de frases que queden inacabades, suspeses en l’aire –a mesura que avanç la conversa, anirà quedant clar que parlar a poc a poc és la seva estratègia per parlar menys–. A l’altre, criden l’atenció aquesta mirada capaç de resultar increïblement intimidatòria i aquesta anatomia rotunda, molt més gran al natural del que sembla quan hi ha una pantalla pel mig. “Sí, molta gent em diu que sóc més alt en persona del que sembla a les pel·lícules”, reconeix. “Sembla que quan estic davant la càmera tinc la mania d’encorbar-me. O potser té a veure amb els meus anys de jugador de bàsquet. Llavors tenia assumit que era el més baix de l’equip, i potser ara, tot i ser alt, segueixo tenint actitud de baixet”.

Ja sigui per la poderosa anatomia o potser pels estereotips amb què els ha tocat carregar als hispans, el cas és que al principi de la seva carrera com a actor la majoria dels papers que li oferien a Del Toro eren narcotraficants, criminals i, en general, mala gent. És cert que ha plogut molt des d’aleshores –“estic més gras, però diria que també sóc més guapo, i vull creure que, sobretot, més bon actor”–, però malgrat això l’ètnia segueix sent factor essencial de la majoria de papers que li ofereixen. Si en la recent 'Salvajes' (2012) donava vida a un brutal goril·la mexicà i en una de les 

pel·lícules que estrenarà al llarg d’aquest any, 'Paradise lost', encarna el capo de la droga Pablo Escobar, en la que divendres que ve estrena al nostre país es fica en la pell d’un natiu americà.

Basada en els escrits del psicoanalista francès Georges Devereux, 'Jimmy P'. explora la relació que aquell va mantenir durant els anys 40 amb l’indi Blackfoot James Picard (Del Toro), que havia tornat de la segona guerra mundial patint una misteriosa forma de trastorn per estrès posttraumàtic que li provocava terribles mals de cap, ceguesa parcial i, segons els seus metges, brots d’esquizofrènia. “Quan em van oferir aquest paper vaig pensar: ‘¿Per què jo?’. Realment crec que un natiu americà podria haver-lo interpretat a la perfecció, i probablement millor que jo”, reconeix l’actor, conscient de la controvèrsia que es genera als Estats Units cada vegada que un actor no natiu dóna vida a un personatge indi, com recentment li va passar a Johnny Depp a causa del seu paper a 'El llanero solitario' (2013). “Però al cap i a la fi el cine és un negoci, i sembla que la meva presència en el repartiment, considerant que tinc una carrera i cert reconeixement, va ajudar a reunir els diners necessaris per fer la 

pel·lícula”.

Conmovedor retrat

Resulta impossible imaginar com hauria canviat 'Jimmy P'. si hagués estat protagonitzada per un actor natiu, però en tot cas Del Toro ofereix un commovedor retrat d’un home que lluita contra el seu passat i la seva pròpia biologia, i que aprèn a lidiar amb els seus dimonis. I, a més, la seva elecció per al paper té sentit per dos motius. Primer, perquè Benicio Montserrate del Toro Sánchez va néixer a Puerto Rico, illa originàriament poblada per amerindis i que, a causa de la colonització europea, l’esclavitud i la migració econòmica, avui és un autèntic gresol de cultures.

En segon lloc perquè, com a llatí, també ell ha viscut a la seva pròpia pell el que significa ser un 'outsider'. “Sí, al llarg de la meva vida jo també he experimentat el que significa estar en minoria, sentir que se’t passa per alt –lamenta–. Salvant les distàncies, és com ser un escanyolit a l’escola. Probablement, el tipus més alt i més fort de la classe intentarà abusar de tu, però per difícil que resulti has de fer tot el que sigui necessari per guanyar-te el respecte dels altres. De totes maneres, amb els natius americans és més complicat, perquè ells eren a la classe abans que ningú”. 

Infancia problemática

La infància a Puerto Rico va ser problemàtica, confessa. “Era un nen molt inquiet i nerviós. Crec que té a veure amb el fet que la mare sempre estava malalta”. Reconeix que la mort de la seva mare per culpa de l’hepatitis, quan ell només tenia 9 anys, va ser “una pèrdua demolidora. D’aquest dolor no et recuperes mai al llarg de la teva vida”, explica Del Toro, visiblement incòmode a l’endinsar-se en assumptes de la seva vida fora de la pantalla. És notòriament gelós de la seva vida privada, malgrat que se li coneixen relacions sentimentals amb companyes de professió com Valeria Golino, Claire Forlani, Heather Graham o, si fem cas als rumors, Scarlett Johansson –es diu que van tenir una trobada sexual urgent a l’ascensor del Chateau Marmont, el famós hotel de Hollywood–. En aquests dies, assegura centrar-se a cuidar la seva filla Delilah –fruit de la seva relació amb la filla de Rod Stewart, Kimberley— i dels seus dos gossos, un pastor australià i un santbernat.

“No va ser una vida fàcil”, recorda sobre aquells primers anys. Als 13 anys es va traslladar als Estats Units amb el seu pare i el seu germà Gustavo, i no va trigar a ser internat en una estricta escola catòlica de Pennsilvània, on els seus companys, principalment de classe mitjana, tenien tendència a considerar els porto-riquenys com una subespècie –el seu pobre domini de l’anglès no el va ajudar–. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat, per algun motiu que ara es confessa incapaç d’identificar, va optar per estudiar Economia. “Però allò no m’agradava”, reconeix. Als 19 anys es va apuntar a un curs de teatre. “Amb un sol minut de classe en vaig tenir prou per comprendre que allà estava el meu futur. Vaig sentir que per a mi actuar era una cosa natural, gairebé lògica”.

Durant molt temps no li va dir res al seu pare sobre aquesta nova passió. Va pensar que no ho entendria. “A Puerto Rico no hi ha cap cultura cinematogràfica. Allà els fills rarets solen dedicar-se a la música o a la boxa, però ningú al cine”. Mentre el patriarca pensava que els diners que invertia en l’educació del seu fill li garantirien un futur ple d’americanes i corbates i per tant una vida respectable, en comptes d’això el jove els va utilitzar per cultivar el seu talent interpretatiu a les ordres de Stella Adler, una de les llegendes del Mètode. “Quan se’n va assabentar no li va fer cap gràcia”, explica, resignat, Del Toro. Durant anys, pare i fill van passar llargs períodes de temps sense dirigir-se la paraula. “Afortunadament, tot això ha quedat enrere”.

El debut

La primera gran oportunitat li va arribar de la mà de James Bond. A 'Llicència per matar' (1989) va interpretar el malvat més jove de tota la història de la sèrie, un narco aficionat als ganivets anomenat Darío. “Una vegada vaig tornar a veure aquesta pel·lícula per accident i no m’ho podia creure. Era tan diferent, tan prim, una persona completament diferent”. Assegura que en aquell moment va prendre consciència que tenir una carrera com a actor significa evolucionar com a persona de cara al públic. “És a dir, jo marco els anys de la meva vida en funció de les pel·lícules que he fet. En altres paraules, les pel·lícules són la meva vida”.

Des d’aleshores, ha mostrat una habilitat especial per associar-se a personatges considerats de culte. Bons exemples són Fenster, un dels atracadors reconvertits en caps de turc de 'Sospitosos habituals' (1995), o Dr. Gonzo, l’impresentable advocat samoà de 'Por i fàstic a Las Vegas' (1998), adaptació de la novel·la homònima de Hunter S. Thompson, un paper per al qual es va engreixar 20 quilos.

Recordem una escena d’aquesta pel·lícula: Dr. Gonzo està dins d’una banyera, a mig vestir i brandant un ganivet entre llaunes de cervesa i trossos de pell de pomelo flotants, gemegant i cridant pels efectes de l’LSD, i demanant-li a Johnny Depp que llanci un radiocasset dins de l’aigua en el moment que l’himne lisèrgic 'White Rabbit', de Jefferson Airplane, arriba al seu clímax. “Hunter S. Thompson em va advertir que després de protagonitzar aquest paper no podria trobar feina durant molt temps, i tenia tota la raó”, recorda l’actor, que, després del fracàs de la pel·lícula a la taquilla, es va passar dos anys en blanc. “Potser la gent va pensar que jo era com el meu personatge: un borratxo, un drogoaddicte, una fastigosa bola de greix”.

Paper d'Oscar

Per fortuna per a ell, Steven Soderbergh no es va deixar influir per la mala publicitat i el 2000 el va contractar per interpretar un sicari mexicà reconvertit en policia honest a 'Traffic'. Moltes boques van callar de cop quan Del Toro va guanyar l’Oscar com a millor actor de repartiment l’any següent. El 2003 va tornar a ser nominat al guardó pel seu treball a '21 gramos', en la pell d’un fanàtic religiós.

L’estatueta “va ser bona per al negoci”, admet. “Em va permetre començar a agafar les regnes del meu destí com a actor. Sense ella m’hauria resultat una mica més difícil ser capaç de tirar endavant els projectes més difícils de la meva carrera, que en realitat són els que més m’importen”. Es refereix sens dubte a 'Che' (2008), díptic de quatre hores i mitja sobre la figura del líder revolucionari Ernesto Guevara, que Del Toro va produir i va protagonitzar, i que li va proporcionar un Goya al millor actor i un premi interpretatiu al Festival de Cannes. Va ser aquell exemple de minimalisme interpretatiu –durant bona part del metratge el veiem simplement caminant per la jungla, gairebé sense obrir la boca— que finalment va poder posar en pràctica el consell que Christopher Walken li havia donat durant el rodatge d’'Exceso de equipaje' (1997). “Em va dir: ‘Si durant l’escena no saps què fer, el millor és que no facis res’. Des d’aleshores compleixo aquesta màxima al peu de la lletra”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Durant el rodatge de 'Che', explica, també va aprendre a agafar-se els seus personatges com una oportunitat per fer introspecció i explorar-se a si mateix, cosa que sens dubte ha tornat a tenir ocasió de fer gràcies a Jimmy P. ¿Alguna troballa de relleu? “He perdut la por a conèixer el meu costat fosc”. És a dir, aquesta mirada intimidatòria no enganya: el revers tenebrós de Benicio del Toro existeix. “I aflora quan em topo amb gent condescendent, o que abusa dels altres, o falta al respecte, o menteix. Però això ens passa a tots, ¿no?”.

LA PELÍCULA

'Jimmy P'. és el primer film rodat als Estats Units per Arnaud Desplechin, un dels grans autors del cine francès. Assegura que va oferir el paper de James Picard a Del Toro després de veure’l a 'El juramento' (2000), en la pell d’un indígena amb problemes mentals.