¿Encara no seguiu aquesta il·lustradora?

La “rock star de la il·lustració”, li diuen. Paula Bonet. Vila-real, 33 anys. És il·lustradora, exprofessora de literatura i sap com travessar un riu en cotxe. Primera lliçó de supervivència davant de finals del camí sobtats. 

“Un s’hi ha d’endinsar a poc a poc, seguint la seva llera fins a arribar aproximadament al centre. Des d’aquesta posició, s’ha de girar el volant en sentit contrari al de les aigües i, lentament, avançar fins a l’altra riba dibuixant una ve baixa”. 

L’autoajuda es completa amb dues il·lustracions: un home amb fil vermell; una dona amb una cadena quilomètrica de ves baixes al pit.

Paula Bonet va aprendre a travessar un riu a Islàndia. I, parant al voral de la carretera principal, va anar escrivint com la van travessar a ella fent ves baixes. En total, en l’últim any, la il·lustradora ha girat full a 40 finals no feliços. Els ha posat tapa dura a 'Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End' (Lunwerg). Bonet firma dibuixos i textos, i fins i tot una llista de Spotify per acompanyar la lectura. Més que relats il·lustrats, són il·lustracions relatades. Històries reconeixibles que s’intueixen d’un cop d’ull. I un es deixa abduir sense resistir-se, encara que sàpiga que en qualsevol moment el lligaran a una taula d’experiments.

Són històries minimalistes que tenen com a protagonistes inicials abstractes, com en els sumaris de les trames. Els danys col·laterals de G., M., F. Tots basats en trames reals. “Hi ha fets reals que van passar fa bastant temps i que segurament el pas del temps ha distorsionat en el meu cap –es justifica l’autora–. Aquesta és la meva versió dels fets. Potser F. [riu ] ho explicaria d’una altra manera”.

Contes d'antifades

Hi ha idees que es repeteixen. La tornada del fracàs sentimental: “Les ganes de rebolcar-te en el fang”. Encara que aquests contes d’antifades al final deixen regust d’anissos. Perquè és un llibre de finals, però també de principis. “Sí. Generalment els finals són una mutació cap a una altra cosa”, assenteix.

Aquí, un dels seus finals de doble tall: 

“Sempre que necessitava parlar amb G. li escrivia un SMS que sabia que no enviaria. Però necessitava urgentment enviar-lo de la mateixa manera que necessitava urgentment escriure’l. Així que buscava en els contactes del meu telèfon mòbil un nom que no fos el seu. Una vegada vaig rebre ràpidament la resposta de M. al missatge que anava dirigit a G. ‘Això és el que sempre havia pensat sobre nosaltres i mai em vaig atrevir a dir’, va contestar”.

Llegir el llibre de Bonet vindria a ser com caure en una coctelera: t’embolcalla, et sacseja, et canvia. Acabes sent una altra cosa, una persona amb ingredients extra.

¿Que què fer quan a la pantalla apareix The End? “S’ha de mirar enrere i intentar ser una mica objectiva amb la història que s’està acabant. Quedar-te amb les coses bones i aprendre de les dolentes. I llavors començar una història nova”. Una altra pel·lícula. 

Paula Bonet ara està “en el principi d’una pel·lícula”. A la cuneta sentimental hi ha deixat fins i tot un “home cactus”. Va ser una de les poques il·lustracions que va fer públiques durant l’elaboració del llibre: el dibuix d’una dona amb un cactus al pit i una sola frase: “Una vegada vaig conèixer l’home cactus”. L’home cactus es va reconèixer i li va trucar. “Sí, sí –recorda Bonet–. I ens vam prendre un vi”, riu. “Hi ha més gent que es pensa que és l’home cactus. Potser és que hi ha molts homes que tenen complex d’home cactus”.

Dibuixos que desencadenen furor col·leccionista

Paula Bonet sembla acabada de sortir d’una de les seves il·lustracions. Desprèn bellesa de còmic. Galtes rosades de pin-up i el somriure mig reprimit de qui amaga algun superpoder. Aquella aura de misteri quotidià d’Amélie. Veu dolça, tracte amable. Sap greu portar-li la contrària. 

Si li dius “rock star de la il·lustració”, ella afegirà d’una tirada els noms d’almenys cinc il·lustradors més amb “moltíssima repercussió”. A pesar seu, té estatus de “fenomen viral”. S’encongeix al sentir-ho. “Això fa molta por”, diu enrojolada.

“Tothom vol el cartell del conill blanc”, va córrer de titular a titular fa cinc mesos. “¡Era una llebre!”, insisteix resignada la seva autora. És l’únic tema que li fa arronsar les celles. “Jo estic convençuda que es va treure de context. Perquè la paraula conill ja… [riu] té moltes connotacions”. 

El cartell que va desencadenar furor col·leccionista anunciava un festival de migmetratges a València. La imatge que va multiplicar els fans: una de les dones marca Bonet amb una llebre onírica al cap i rellotge estil Alícia al país de les meravelles. Se’n van enganxar 3.000 pòsters que gairebé no hi va haver temps de veure. Tal com es penjaven, els arrencaven. “No m’ho vaig prendre gens bé –explica Bonet–, perquè la gent no parlava del festival. Fins i tot els mitjans parlaven més del fet que s’arrenquessin uns cartells que del contingut del festival. No t’has de quedar en l’anècdota”. 

Les seves dones de grafit i aquarel·la ara tenen més de 170.000 m’agrada a Face­book, més de 40.000 followers a Instagram, més de 7.000 seguidors a Twitter. Fins i tot són molts els que se les tatuen. “El primer tatuatge va ser el que més em va afectar –recorda Bonet–. Encara no sé quin tros de cos era. Crec que era el braç d’un ianqui enoooorme. Em va impressionar molt perquè es va tatuar un dibuix que és un autoretrat”, riu.

Dones reals

A les seves belleses les etiqueten com a “nimfes”. “No són nimfes”, replica la seva creadora. “Són dones reals”. Reals però amb aura onírica. “Sí però no –torna a replicar–. Perquè també són molt terrenals. Miren l’espectador. Els actes que realitzen són molt quotidians. Una nimfa no es menja un iogurt” (és com apareix en una de les seves il·lustracions).

Paradoxa Bonet: la castellonenca dibuixa dones amb mans d’home. “Tinc les mans bastant grosses i destrossades –se les mira–. Són mans d’home. Quan treballava amb aiguarràs eren les mans del meu avi, que és fuster”, riu.

Segona paradoxa: “Mai m’he considerat gaire femenina”, confessa. “Jo crec… Això ja és psicoanàlisi [riu]. Crec que m’he vist més femenina des que he començat a dibuixar”.

Es dóna per fet que Bonet no és dona de mitges tintes. “No”, riu. Es passa el 99% de la seva vida amb restes de pintura a les mans. Dibuixa 10-11 hores 6-7 dies a la setmana. “Però molt feliç, ¿eh?”. Per a ella un foli en blanc és: “Una cosa que antecedeix moltes hores de plaer”. Fins i tot la seva pell té un aire pictòric. “Al mínim cop em surt un blau intens”, riu. Respecta més els seus dibuixos que a si mateixa. “Jo m’esborraria bastant –somriu–. Sóc molt exigent”. 

"M'agrada veure-li una part d'art a la vida quotidiana"

Paula Bonet va començar a pintar alguna cosa en la vida amb 4 anys. Seriosament, amb 9. Llicenciada en Belles Arts amb un peu en el món literari. Va ser professora de castellà a Secundària durant 4 anys, encara que és igual de literària a fora dels instituts. Se’n va anar a Mèxic DF només per buscar Cesárea Tinajero després de llegir 'Los detectives salvajes de Bolaño', i va viatjar a Nova York exclusivament per culpa de Paul Auster. “M’agrada veure-li una part d’art a la vida quotidiana”. “La literatura és l’art que més plaer m’ha donat mai –confessa–, que més consumeixo, que més m’inspira i també al qual tinc més respecte. Per això l’acostament que hi he fet ha estat d’aquesta manera: amb molt de respecte, amb un peu darrere de l’altre”. Ella pot dir amb la boca gran que els seus relats estan a l’altura. Ocupen una muntanya de papers de més d’un metre. “Cada setmana imprimia els textos, els revisava, els deixava reposar –recorda–. Els he anat acumulant i és una muntanya així [les seves mans aguanten una muntanya invisible de la panxa a la barbeta]”. 

"Per a mi això és una carrera de fons"

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Bonet va començar a fer les il·lustracions que l’han fet famosa fa només 4 anys. “Per atzar”, assegura. “Jo vinc de la pintura a l’oli. Vaig començar a dibuixar de forma paral·lela al meu projecte pictòric. Era una cosa com molt íntima. No tenia cap pretensió”. Fins que va penjar els dibuixos a Facebook. En dos mesos li van trucar del Bestiari il.lustrat (TV-3). Setmanes després, l’estaven convidant a dibuixar a la llibreria Shakes­peare & Company de París (on James Joyce va portar el seu 'Ulisses') mentre tocaven Baden Baden i Moriarty. “Encara recordo estar a l’institut demanant al cap d’estudis dos dies”.

Fa dos anys que va deixar de mossegar-se les ungles. Fa dos anys, va deixar les classes i es va traslladar de València a Barcelona. “Vaig venir i em vaig arriscar. I ho tornaria a fer amb els ulls tancats”. La resta ja és història amb restes de cartells arrencats. En total, 10 anys li ha costat viure de les seves il·lustracions. “He servit dinars en un menjador escolar, vaig treballar en una agència de publicitat... M’ha costat molt. I fins i tot treballant en dos llocs hi havia vegades que no arribava”. Conclusió: ara no s’ho acaba de creure. “No, perquè per a mi això és una carrera de fons. I encara que ara se’m reconegui el treball, no penso que hagi arribat enlloc. Penso que estic corrent i vull seguir corrent. No vull fer un esprint i ofegar-me”. Peus a terra, cap fred. “Ja em deixo portar bastant quan dibuixo”.