Alberto Vázquez-Figueroa: "Que els gihadistes em vinguin a buscar"

 

Alberto Vázquez-Figueroa (AVF) demana que li parlin per l’orella dreta. Va perdre l’esquerra quan era submarinista i se submergia amb el comandant Cousteau. El timpà es va enfonsar per sempre i ell ha d’inclinar mig cos per escoltar les paraules o esquivar les bales. La conversa amb AVF (Santa Cruz de Tenerife,1936) té ressonàncies mítiques, que comencen amb Cousteau i acaben amb la mossegada d’un ratpenat que va inspirar el Dràcula de Bram Stoker. “Si menjo all, començo a vomitar sang”. Per sort, demana pastes i te.

“Guerra, selva, deserts, invents, cine i dones”. Enumera els assumptes dels quals és mestre: “Tinc 90 llibres que demostren que no sé res de literatura”. Amb un humor a perdigonades, s’inhibeix de la resta. Potser els lectors joves –si n’hi ha– desconeixen les gestes d’aquest home de 77 anys, que es concentren en dues xifres: més de 90 llibres i acostant-se als 30 milions d’exemplars venuts. Tot sembla tan llunyà, aquestes tones de paper, com un viatge en el cavall de Miquel Strogoff.

Encara que no se n’ha anat mai –alguna crisi de fe llibresca recent–, AVF torna amb armes pesants. Dues novel·les, publicades en dues editorials. La primera, al març, a Martínez Roca: El último tuareg, amb extremistes islàmics i un retorn a aquell desert on van germinar les seves ficcions, aquell Tuareg fundacional. La segona, al maig, a Ediciones B: Medusa, sobre com la societat és esclava de la tecnologia i els seus amos. En aquesta obra, hi apareix un vell inventor, ¿Vázquez-Figueroa?, amb una idea revolu­cionària. La calla perquè, i aquesta notícia la va rebre fa poc, després d’entregar l’original, és possible que algú adquireixi i produeixi el disseny. Aquest serà l’enigma que ell anirà estirant durant l’entrevista.

He passat molta set amb la novel·la.

D’això es tracta, de fer la sensació de com és la vida al desert.

¿Sempre vol tornar al desert?

És on m’hi trobo més bé. M’hi vaig criar, hi vaig viure fins als 16 anys, passava temps amb els beduïns. Vaig conèixer els tuaregs, que són meravellosos. És la meva forma de vida, per dir-ho així.

Guerra civil, presó per al seu pare i els seus oncles, mort de la mare. Vostè va anar al desert a la força. ¿Què va aprendre de petit i que encara avui li sigui útil?

No hi havia escola. El meu oncle tenia una gran biblioteca. Jo volia ser com aquells que explicaven aquelles històries, que feien que un nen perdut al desert visqués mons fabulosos. Un dia, en un dels llibres, vaig trobar una foto de Machu-Picchu i vaig pensar: “Jo vull explicar aquesta història”. Al desert, quan els beduïns es reuneixen a la nit, el més important és el que explica històries. Ni el cap ni el guerrer. A mi em fascinaven, jo volia ser un narrador d’històries. En realitat sóc un narrador d’històries més que un escriptor.

Es troba incòmode en el paper d’escriptor.

M’interessava conèixer el món, tenia inquie­tud per moltes coses. De tal manera que he espatllat la meva carrera d’escriptor per ficar-me en altres coses, en el cine o ¡inventor! A perdre diners inventant coses. Aquest és l’esperit que hi ha i s’hi ha de ser fidel. Si no, ets un desgraciat. Si passes gana… I jo en vaig passar 25 anys des que vaig escriure el meu primer llibre fins que vaig tenir el meu primer èxit, que va ser Ébano. Escrivia, era submarinista, era corresponsal de guerra, era caçador a l’Àfrica. De sobte, un dia, va sortir Ébano i es va convertir en un èxit mundial. Podria no haver-ho sigut. Llavors van començar a tenir èxit llibres que ja havia publicat, totes aquelles coses a què ningú havia fet ni puto cas.

¿Per què? ¿Ho sap ara?

No ho pots descobrir mai. Com deu comprendre, els escric tots amb el mateix desig que siguin bons. Més de la meitat són una verdadera porqueria.

¿Per què els va escriure?

Perquè creia que serien bons.

¿Quan va saber que no ho eren?

Quan ja els havia acabat o quan ja els havia publicat o uns anys després. O veus que el que en aquell moment era bo, després ja no és bo. Això és com tot, com fer l’amor. Moltes vegades surt molt bé i altres surt molt malament. ¡I no per això deixes de fer-lo!

¿Creu que s’ha entretingut massa?

Sí. No puc ser més bon escriptor del que vaig ser escrivint Tuareg. Va sortir així ¡en un mes! Punt. La revista Der Spiegel va dir en una ocasió que era una de les quatre grans novel·les del segle XX. No vaig considerar mai que fos veritat.

¿‘El último tuareg’ és bo?

No ho sé. Massa fresc. Crec que té coses molt bones, personatges molt bons, la trama és important pel que passa, pel moment i per les circums-

tàncies. Si Mali es converteix en un país islamista extremista, és al costat del 50% de les reserves d’urani del món, de les reserves de gas d’Algèria, de les quals depenem molt; al costat del petroli de Nigèria. Mali és un punt clau al cor de l’Àfrica. No es pot deixar que això caigui en mans dels extremistes. Això és el que he volgut explicar, que després surti més bé, surti més malament…

¿S’ha d’acabar amb els gihadistes a trets, com a la novel·la?

Amb els gihadistes sí, com amb certs polítics també. M’han preguntat i he dit: “Aquest país, com que s’ha convertit en el país més corrupte d’Europa i un dels més corruptes del món, només se soluciona si es fa un escarment dur de veritat, dur amb els polítics, i certs banquers”.

¿Com és un escarment dur?

A vegades, una mica de violència, una violència limitada, i això no és una idea feixista, sinó al contrari, evita una violència màxima. A l’Àfrica hi havia moments en què havíem de matar un nombre determinat d’elefants. “Matar elefants, un animal tan bonic”. Miri, matar un nombre determinat d’elefants significa salvar-li la vida a 80 o 90 animals, nyus, impales, zebres, girafes, tan bonics i tan vius com ells. Un elefant menja i beu i destrossa per cent de normals. Hi ha un moment en què se n’ha de limitar el nombre. A Espanya hi ha persones que consumeixen no per 20, sinó per 10.000 a costa de la 

fam i la misèria del altres. Aquests paquiderms…

¿Amb la presó no n’hi ha prou?

No van mai a la presó. Si no els maten a cops de pancarta quan surten del jutjat, amb aquesta espècie o subespècie no s’acaba.

La set el ronda. Al desert, de petit. O d’adult, amb invents com aquesta planta dessaladora que fa anys i anys que intenta aixecar per produir energia barata.

Jo no faig mai res que sigui un invent. Jo no invento. La pressió natural existeix, ho vaig aprendre amb el senyor Cousteau com a submarinista. Les turbines existeixen. Les membranes existeixen. Tot existeix. S’ha d’unir. I això no seria un invent, això és sentit comú. I és més barat. Però a les elèctriques no els interessa. Si es fa, a Espanya s’equilibrarà la corba elèctrica nacional, i això representa milions d’euros d’estalvi anual.

Tornem al desert. Tuaregs contra tuaregs. Sempre s’ha parlat d’un poble noble…

En tot poble noble sempre hi ha uns mercenaris, una minoria. ¡Si a Espanya hi ha molts corruptes! Els tuaregs dolents d’aquesta novel·la són els que van ser mercenaris amb Gaddafi. Si hi hagués un grup d’assassins catalans, ¿què dirien? “Ens els hem de carregar, els hem de posar a la presó”. Al desert no pots dir “s’ha de posar aquell individu a la presó”. No hi ha presó, hi ha molts països, no els pots jutjar.

¿Què és ‘Medusa’?

Va sobre l’excessiu ús dels ordinadors i els telèfons. Però hi ha més coses. D’això n’hi parlaré després si apaga el casset.

Creia que havia deixat d’escriure, però no para de treure llibres. ¿Què va passar?

Estava més embolicat en les meves coses d’invents, estava bastant decebut per tot. Però al final t’adones… Si jo deixo tres dies d’escriure, em poso d’una mala llet horrorosa, em poso de mal humor, m’avorreixo, no sé què fer, veig pel·lícules, llegeixo. Quan escric, visc amb els personatges les 24 hores del dia. Escriure no és estar assegut en una taula, és quan te’n vas al llit pensant: “Ara, és clar, aquí”. Jo dormo sempre de costat. Si dormo del costat esquerre, penso en coses, el que he de fer, el que ha passat, el que no ha passat, el que sigui. Si em poso de l’altre costat és quan imagino coses.

¿Per què?

No ho sé.

¿Té a veure amb la sordesa?

No. Deu ser una cosa del cervell. Si em tombo a l’esquerra, penso coses, coses, coses. A la dreta, començo a imaginar coses que relaciono amb el que estic escrivint. Li he dit a la meva dona que no vull que m’enterrin boca amunt. Perquè si diuen que la mort és el son etern, ¡jo mai he aconseguit dormir boca amunt, ha, ha, ha! Dormo d’un costat o de l’altre. Ella diu: “T’hauré de comprar un taüt quadrat”.

Ha estat en caceres, en guerres, l’han ferit. ¿No li ha fet mai por morir?

Quan estàs en una batalla, en un lloc d’aquests, l’adrenalina, la força és tan gran... Si tens por, no tornes. La por la sents després. En una batalla, em van disparar un tret en una cama. No me’n vaig adonar fins que vaig arribar a l’hotel. “Et surt sang”.

¿Ara té por de la mort?

No, al contrari.

No em digui que en té ganes.

Sí. Per una qüestió: en aquest llibre del tuareg ataco molt els gihadistes. Una de les coses que m’agradaria és que els gihadistes vinguessin a matar-me. ¿Per què? Perquè ¿què m’espera d’ara endavant als 77 anys? Una decadència en tots els aspectes. Que els gihadistes em vinguin a buscar. Si em maten, serà com sempre he volgut, i sent qui sóc.

Que el matin com sempre ha volgut, ¿què vol dir?

Com algú que no va tenir... mmm…

¿Por?

Por. Perquè si ara jo tingués por, hauria deixat de ser qui vaig ser. Sóc un vell, amb la pell lletja i plena de taques, ¿i resulta que aquesta pell lletja m’importa més que quan era un home que lligava molt? Tinc un amic amb càncer que està patint totes les calamitats, altres amics vells, companys de carrera, més grans que jo, que ja no hi toquen. Jo no vull això. Vull acabar

com qui vaig ser.

¿Planeja alguna cosa?

No, el que surti. Tampoc em suïcidaré, això no. Que vingui la mort, que no em preocupa. El que em fa por és una malaltia greu, la invalidesa, quedar-te completament tonto, sense saber el que dius. Això em fa pànic.

Una vida plena. 

Home, és clar, molt bé. Senyoretes, senyores estupendes, ha, ha, ha.

L’apetència per l’aventura, l’apetència per les senyores o les senyoretes, ¿s’ha esfumat?

No és el mateix que abans, ha, ha, ha, però encara.

Si això ho llegeix la seva dona, s’enfadarà.

No, no. Hi està acostumada. No he sigut mai un home fidel. Sempre he tingut dues o tres dones al mateix temps.

¡Ara ja no!

Ara en tinc dues…

Ah, bé, ha abaixat el ritme.

Sí, he abaixat el ritme. “Mira, jo em passo la vida viatjant, amunt i avall”. ¿Com li pots dir: “Et seré fidel”? T’estic dient gilipolles si et dic que et seré fidel.

No n’hi ha gaires del seu estil.

És una manera de plantejar-se la vida. Vaig començar amb una vida diferent, em vaig criar al desert del Sàhara i vaig fer un batxillerat de broma, no vaig estudiar el batxillerat. Per aprovar llatí em vaig aprendre La guerra de les Gàl·lies. ¿Per què? Perquè em vaig adonar que sempre la posaven a l’examen. Era incapaç de traduir, però sí que podia aprendre-me-la de memòria.

Això és de pícars.

Si no ets pícar…

Va néixer perdent, però la seva vida ha sigut de guany.

De diners no, perquè els he perdut tots amb els invents, però, sí, és clar. He anat a tots els països del món, he estat casat dues vegades –la primera amb una maniquí, tinc dos fills amb ella–, en el món del cine s’han fet vint-i-tantes pel·lícules sobre els meus llibres. Si tu arribes, corresponsal de guerra, i potser demà et mataran i no lligues, és que ets gilipolles. S’ha de ser molt atrevit.

I els invents. ¿De quants parlem?

Milers.

¿Quants funcionen? 

Uns, sí; altres, no, però això no importa. ¿Quants polvos has fet en la teva vida? Milers. ¿Quants fills han nascut? ¡Pocs, gràcies a Déu! He perdut moltíssims diners, però si tens una idea d’una cosa que pot ser important per salvar vides o el que sigui, el que és divertit és fer-ho. Si no ho fas, ets un frustrat.

¿Però acabats-acabats?

Ja n’hi parlaré… després.

¿Què li ve de gust ara? ¿Cap on dirigeix l’energia?

Al mateix de sempre, però que alguna cosa surti bé. A inventar coses, a fer coses, a escriure coses que serveixin per a alguna cosa i que em diverteixin i em mantinguin la ment. Jo no tindré mai Alzheimer perquè no estic ni un minut sense deixar de pensar en coses.

¿Quants diners pot haver perdut? 

Milions d’euros. S’han perdut, es podrien haver guanyat. Potser ara, amb això, guanyaré milers de milions perquè és molt més senzill i més lògic i més barat… I si no surt, doncs no passa res. És la vida que he triat.

¿Els seus fills com ho viuen?

Sóc el seu pare, sempre ha sigut així.

¿Són dos fills o més?

Molts.

¿Quants?

Molts fills de dones diferents.

¿20?

Menys. Molts.

El va mossegar un ratpenat. [Ensenya dues dentades vermelles, volcàniques]. Semblen d’abans-ahir.

Encara fas així [pressiona les ferides] i a vegades en surt líquid. Si menjo all, començo a fer sang, a vomitar sang. L’únic que no he de fer mai és tastar l’all. Si no tasto l’all, no estic mai malalt de res.

Està parlant de vampirs.

Ve d’aquí. Bram Stoker [creador de Dràcula] coneixia el ratpenat vampir de l’Equador. Quan et mossega, si té ràbia, te la injecta. I, si no, tens la vida més llarga perquè et liqua la sang. Jo no sé què és ni la pròstata, ni el colesterol. Fa trenta-i-tants anys que no vaig al metge.

Potser és immortal.

No, però la zona on són aquests ratpenats vampir hematòfags és on van els científics a estudiar perquè és on la gent és més longeva. Els laboratoris Pfizer fa uns anys em van donar molts diners perquè fes una xerrada sobre això i em van treure sang. Ara trauran un producte que és com el Sintrom. Jo és com si tingués Sintrom per a tota la vida.

¿Cap problema amb la llum del sol?

Amb la llum, no.

I gràcies a la mossegada del ratpenat, ¿fins quan pot viure?

Ah, no ho sé. No s’ha de tenir por de la mort.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

El casset ja no recull més paraules. AVF treu un paper d’una butxaca de l’americana. El desplega amb un silenci dramàtic, amb la lentitud que requereixen els documents importants. Té un número de registre. Diversos dibuixos de l’objecte. No em permet revelar què és, però sí dir que qui s’hi ha interessat és el Ministeri de Foment i que és un aparell per a salvament marí. Medusa. Una novel·la que navega en la realitat. Asseguts, conspirant, comencem un llibre d’espies.