Susana Koska: el càncer sense llaços roses

SUSANA KOSKA NO ÉS GAIRE ALTA. Al contrari: se la veu més aviat petitona i manejable. I bonica com una nina, amb la seva boina de quadros escocesos, els pantalons de pinces beix i unes elegantíssimes sabates oxford blanques i negres davant les quals és impossible no pensar en Tom Wolfe i Gay Talese. Encara que la percepció potser està distorsionada pel que s’espera trobar després de llegir el seu llibre, Tópico de cáncer (Ediciones B), en què explica la seva lluita sense quarter amb la maleïda malaltia: un gegant de més de tres metres amb la resistència del granit i la mala llet que supurava Zeus quan agafava el llamp. 

Doncs no. Perquè us en feu una idea, Susana Koska li arriba a la seva parella, el cantant Loquillo, per sota de l’espatlla. Però segurament és ell qui ha de mirar cap amunt per reflectir-se en els ulls d’aquesta dona que, després d’aprofundir en el Ravensbrück de Neus Català en el documental Mujeres en pie de guerra (2004) i en el seu personal en el llibre que acaba de publicar, s’ha doctorat en supervivència. 

“El tractament contra el càncer és una lluita entre la medicina i la malaltia en què el pacient és un camp de batalla, i sobreviu si pot amb una i amb l’altra. Perquè la medicina et deixa derrotat, també. Però es resisteix: fins i tot als camps de concentració resistia la gent. Aquesta va ser la gran lliçó de vida que em van donar Neus Català i la resta de milicianes amb les quals vaig treballar en el documental: si en surts viu, pots amb tot. I qui en sortia viu ho feia per pura ràbia. Perquè la teva obligació al camp era morir, i sobreviure era rebel·lar-se. Quan t’enfrontes a la quimioteràpia, la teva obligació, en canvi, és resistir: al càncer i a la medicina”.

KOSKA, JA HO VEIEU, NO SEGUEIX el discurs còmode, el que sembla més fàcil d’assumir per a tots, el que esquiva la mort i el dolor, que segueixen sent tabús en la nostra socie­tat. El que fa que la majoria de missatges sobre el càncer parlin de valorar les postes de sol i enfrontar-se a la malaltia amb un somriure, traient-ne la part positiva, intentant fer vida normal i ignorant el patiment que comporta. A Koska no li agraden els tòpics ni els camins fàcils, així que al seu llibre, com ja permet aventurar el títol, s’ha proposat desmuntar-los amb un descens als inferns que té molt de testimonial i autobiogràfic, impossible negar-ho, però molt més de literari. “Encara que els llibreters l’hagin posat als prestatges d’autoajuda –diu ella–, és un treball poètic que també es podria llegir com una novel·la”. 

Els que estiguin vivint el càncer, directament o indirectament, i necessitin exorcitzar a crits l’angoixa i la ràbia en lloc d’adornar-la amb llaços roses trobaran ajuda en les paraules de Koska. Els que vulguin entendre com s’enfronta un ésser humà al temor de la degradació i la mort, aprofundir en l’ànima humana com només permet fer la literatura, també. “Això és una odissea, és L’Odissea, perquè, el superem o no, és el moment més èpic de les nostres vides. El que passa és que la parafernàlia de l’hospital li pren tot el to de tragèdia grega. Però ho és: ets tu contra la mort”. I en aquest combat tan extraordinari, els llocs comuns hi sobren.

TÒPIC 1: EL CÀNCER NO FA MAL. “A mi em feia mal”, respon ella al llibre. Al cos i a l’ànima. Ja des del diagnòstic. “Quan van dictaminar que era càncer de mama i em van dir que m’aplicarien el protocol complet [quiròfan, químio i radioteràpia] vaig pensar que tenia dues opcions: tornar-me boja o fer un treball de camp amb mi mateixa, com havia fet en els meus documentals, i escriure el que estava passant. No només els coneguts vòmits-diarrees-alopècies, sinó què passa a tot el teu cos quan està rebent aquesta gran quantitat de drogues. Així que vaig obrir una carpeteta i li vaig posar Tópico de cáncer, i hi vaig anar posant coses”. Textos, enllaços amb informació, les fotos que dia a dia li anava fent el seu fill, una de les quals il·lustra la portada del llibre en què un dia es va transformar aquest material.

Abans que el llibre, no obstant, va ser el blog. Soy una larva, es diu. Un espai a través del qual canalitzar el seu disgust amb el món en un moment en què no tenia gaires ganes de parlar. “Crec que vaig anar emmudint a poc a poc, a mesura que avançava el tractament. Com els animalons, que, quan es posen malalts, van a un raconet i mengen i beuen només el que necessiten... No tenia paraules per explicar el que em passava. Ni ganes. ¿Què havia de fer? ¿Aplicar la dita al mal temps bona cara? ¡I una merda!”. Ja havia tingut les converses importants –amb la seva germana, que va patir un càncer abans que ella i “era aquella espatlla de ‘si jo ja ho sé, no et preocupis” que li feia tant bé; amb el seu fill, que es va haver d’enfrontar, com ella 20 anys abans, a sentir dir a la seva mare: “Tinc càncer, però no em moriré”–, així que era temps de llegir, molt i compulsivament, com sempre; de refugiar-se en la música, i d’escoltar-se més que parlar.

TÒPIC 2: EL CÀNCER JA NO ÉS MORTAL. “Alguns diuen: ah, això no és res, a la meva germana li va passar i ara està estupenda, la ciència ha avançat molt, no n’hi ha per tant”, escriu Koska al llibre. Pretenen ajudar, consolar, igual que els metges que, com la seva doctora “dels rissos d’or”, aborden la malaltia com si el pacient tingués “una grip”, però amb ella no funcionava. “Jo crec que traient importància al que passa no ajudes el malalt. Perquè això és el més important que li passarà en la vida. No és normal que t’hagis de veure cara a cara amb la possibilitat de morir. I això no es pot menystenir. El que hi hauria d’haver als hospitals és un departament de comunicació, on algú t’escoltés, on poder explicar com et sents de veritat... Perquè els metges tampoc avançaran si no escolten el pacient. I la majoria no ho fan”, denuncia Koska. 

La denúncia, de fet, és constant en la seva obra. De la nul·la empatia de moltíssims metges. De la seva incapacitat per obrir la ment a les teràpies alternatives. De la lleugeresa amb què, segons la seva opinió, es recepten fàrmacs i tractaments que curen. “Però com a l’edat mitjana: tallo, cremo, enverino”, resumeix. “Vull anar amb cura amb això i no pontificar, perquè no sóc metge, però la sensació és que s’aplica automàticament el protocol en tots els casos i no s’exploren altres formes de curació, ni es dóna temps al pacient perquè pensi si s’hi vol sotmetre, o si vol consultar una altra opinió abans de decidir-se. Després del diagnòstic, et deixen anar: ‘¿Quan vols començar?’. I ni tan sols disposes de temps per preparar-te amb una dieta que t’ajudi a suportar-lo millor, per exemple. No creuen en això. A mi una vegada un metge, a qui li vaig explicar que abans de l’estiu prenc betacarotè per protegir la meva pell del sol, em va deixar anar: ‘Jo no crec en les vitamines’. ‘¡Doncs jo no crec en la medicina i aquí estic, sense cabells, sense celles, sense una teta, abrasada i foradada com una jonqui! ¡I jo he de creure en vostè!’, em van agafar ganes de cridar-li”.

Però no ho va fer. No en aquell moment. “No els diem res. No ens plantem. Sentim que la nostra vida és a les seves mans”, sentencia. 

TÒPIC 3. SOM MOLTES. “Com en estèreo vaig sentint ‘a no sé qui també li va passar’, ‘la meva dona també va tenir un càncer’, ‘la meva mare també va tenir càncer’, una plaga. (...) Vaja, que sent tantes, sembla que fa menys llàstima i preocupa el mínim”, escriu Koska. I d’aquí ve la història de viure-ho amb positivitat, culpabilitzant, se suposa que sense voler, qui no és capaç de fer-ho. “Sí, qui no pot amb això, qui no ho veu amb alegria de viure. ‘No he deixat els meus compromisos professionals’, diuen algunes famoses que han tingut càncer. Doncs, tia, jo no em podia aixecar del llit. I tu no hauries d’anar fent aquestes declaracions, perquè hi ha molts malalts que treballen en oficines, per exemple, i que quan li diuen al cap que agafaran la baixa perquè no poden amb la seva ànima, a sobre han de sentir: ‘Doncs a Tal li passa el mateix que a tu i està a la tele”.

Ella sí que va parar, i es va recloure fugint de la gent i els seus sorolls, que la química li multiplicava al cap. “A més, vaig pensar que si m’havia passat això era perquè el cos m’estava demanant un break, que havia de parar, escoltar aquella alerta màxima. Jo crec que per curar-se també és important aprendre a mirar-se i buscar alternatives al pur tractament mèdic, que curin també la ment i l’esperit”. Ella va recórrer a una curandera vietnamita que la confortava tocant-li on li feia mal, abraçant-la si es posava a plorar, donant-li afecte. “Potser era fum, o efecte placebo, però això també alimenta, també cura. En aquest procés, s’ha d’aprendre a fer-se una larva, mirar cap endins i dir-se ‘bé, ja em convertiré en papallona, ara m’he de cuidar”, gairebé murmura abans de desplegar la corrosiva ironia que apareix en molts moments del llibre per lamentar: “Però, com que és tan normal que la gent tingui càncer, doncs se l’ha de viure amb frenesí. ¡Amb alegria! Posar-se un llaç rosa i sortir... Jo flipo, de veritat. Veig aquests anuncis i em segueixen sorprenent”.

TÒPIC 4: NINGÚ HO DIRIA, ESTÀ ESTUPENDA. El trending topic dels tòpics del càncer, defineix Koska. “T’has quedat com un figurí” pot ser la manera amable, o la manera cega, de descriure l’aparença d’“una dona de 46 amb l’estructura física d’una nena de 14 i les xacres d’una àvia de 80”, com es retrata l’autora en un moment del llibre. 

El canvi d’aspecte que provoca el tractament és un fet que s’ha d’assumir, i que condiciona la relació del malalt amb l’entorn. Es parla amb freqüència de visibilitzar la malaltia, però el llibre despulla la hipocresia d’aquesta afirmació: s’accepta la imatge social que es té del malalt de càncer, no la real. “Si jo hagués sortit al carrer com estava als cinc mesos de químio, li asseguro que algú m’hauria tapat. La gent vol veure una estampa molt determinada: la del mocador i el somriure. La dels anuncis d’Ausonia. La imatge d’una dona amb celles. I cauen. Les celles, les pestanyes... I la medicina fomenta aquesta imatge, perquè et diu: ‘Vés aquí a comprar-te una perruca, aquí a fer-te un maquillatge permanent de celles... En lloc de dir-te: ‘Vés aquí que et donaran marihuana i t’estalviaràs un munt de medicaments per no vomitar”. El respecte a l’“aspecte social”, com anomena Koska el procés de travestisme necessari per sortir al carrer, per sobre de tot.

TÒPIC 5: JA ESTÀ, JA T'HAN SORTIT ELS CABELLS. S’ha acabat la guerra bacteriològica, la radia­ció nuclear. S’ha acabat el calvari. I no. “Jo sempre havia pensat que amb la ràdio s’acabava tot, però després hi ha una postguerra terriblement llarga, que dura molts anys, i en què ja ningú et pregunta com estàs. ‘¡Bé, això ja s’ha acabat!’, et diuen. I tu penses: ‘Sí, sí, però les mans em segueixen fent mal i, encara que dieu que no em passa res, m’heu donat pastilles per a sis mesos’. Però calles, perquè tu tens la sort d’estar viva, quan tants s’han quedat pel camí”, resumeix Koska.

AVIAT FARÀ DOS ANYS que ella va deixar enrere la radioteràpia. En el camí fins aquí, fins a aquest llibre que el volia dedicar al càncer des que es va emportar la seva mare, s’ha hagut d’enfrontar a la fredor d’un tribunal mèdic que va dictaminar que podia tornar a l’activitat laboral, tot i que llavors estava sense feina (“Vaig flipar. Et llancen al buit sense tenir en compte que encara no tens prou energia per afrontar segons quines feines. Jo no em veia llavors fent 20 truites de patates. Ni m’hi veig ara”, assegura), i al repte de recuperar la màxima normalitat en la seva vida amb la seva parella, Loquillo, i el fill que tenen, Cayo. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Tots dos són homenatjats al llibre. El seu fill, obertament. “El meu fill m’al·lucina. C sí que pot amb tot. Una de les grans lliçons apreses ha sigut la seva, quina enteresa”, escriu Koska. La seva parella, d’una manera més subtil, en una escena que defineix, gairebé sense voler, el que és l’amor incondicional. “Em feia vergonya parlar d’ell, perquè tothom el coneix”, diu. I tothom, és clar, voldrà saber com va viure ell l’odissea. “I estava de gira, imagina’t. I molta gent deu pensar: ‘Buah, de gira’. Però, és clar, s’ha de menjar i pagar el lloguer... I segur que a ell li devia semblar atroç deixar aquell ésser allà sol, en mans d’un xaval de 13 anys. Però així funcionen les vides, i jo no m’he sentit menys estimada perquè no pogués estar aquí tota l’estona”, assegura amb rotunditat. 

I, llavors, després de sentir-la concloure que si el seu llibre serveix perquè alguns metges “es piquin i obrin la ment” i perquè els familiars dels malalts de càncer endevinin el que aquests callen ella estarà més que contenta, una la torna a mirar i veu que sí, que en realitat fa més de tres metres.