Álex de la Iglesia: "M'agrada l'olor que fa el paper,fins i tot menjar-me'l"

“Felipe, ¿què fas? ¿Què passa?”. Un gos allargat, petit i magre no para de bordar. ¡Ah!, és clar, que es diu Felipe. ¿Quin nom és aquest per a un gos? Un moment. Per descomptat. Aquesta és la casa d’Álex de la Iglesia (en un cèntric barri madrileny). Felipe defensa el seu cau i amb els lladrucs avisa el director de cinema i escriptor (acaba de publicar la seva segona novel·la, 'Recuérdame que te odie', a l’editorial Planeta) que un intrús s’ha colat en el seu espai, un pis de sostres alts que sembla una porció del Gran Basar d’Istanbul. Andròmines infinites, horror al buit. La seva novel·la és precisament el motiu principal de l’entrevista. Encara que aprofita per explicar-nos (Álex, no Felipe), sota la mirada fulminant d’un esquelet dels de les antigues consultes de metge, que està a punt d’estrenar la seva primera pel·lícula com a productor, 'Musarañas', i que està escrivint-ne el guió d’una altra amb el seu inseparable Jorge Guerricaechevarría. De la resta (incloent-hi el film sobre Leo Messi), ni en parlem. Millor així, el futbol està per tot arreu.

La novel·la és una mica delirant. Un detectiu que perd els papers.

És un clàssic del misteri. Al principi, la idea era riure’m una mica del gènere actual de novel·la de misteri, que es basa en una espècie de contuberni històric estrany amb altes dosis de simbologia, en què està implicada la Divina Comèdia, o el Pentàgon, o grans personatges, llibres històrics… En fi, riure una mica d’això i del fet que el personatge creu que tot fa referència a tot. Tot el que l’envolta són pistes per trobar, no un assassí, sinó algú que ha desaparegut. Em semblava graciós que formés part de la seva neurosi i que, efectivament, tot estigués associat al seu crim, o no, o que fos la seva pròpia neurosi, la seva pròpia paranoia la que el fa veure que tot fa referència a tot… Que és una cosa que, per exemple, a mi em passa molt i que crec que, en general, passa molt en la societat actual: la gent té un punt de vista egocèntric, pensa que tot es refereix a un mateix.

Però vostè no és així.

Jo ho faig perquè sí que sóc així, perquè efectivament pateixo això. Si algú em diu “bon dia”, jo penso: “¡Ah!, ¿així que ahir va ser dolent?”. Arribes a aquest punt, però sí que en sóc conscient i intento lluitar contra això, i aquesta novel·la és per riure’m de mi i de totes les persones que som neuròtiques i vivim en un món de referències, en una espècie de món referencial obsessiu.

¿Una mena de teràpia medicinal?

Jo crec que l’art... millor esborra aquesta paraula, perdona, sona fatal. El treball creatiu té molt d’això, d’obsessiu i terapèutic. Hi ha una implicació moral, estètica. El que fem és un reflex de nosaltres mateixos, no el que intentem o somiem. El que fem no és res més que la nostra pròpia definició. Ens defineixen els nostres actes.

Jocs de rol, còmics, sang, cinema negre, absurd, sexe salvatge, ¿apareixen moltes de les seves, diguem-ne, passions, obsessions?

Home, m’agrada tot el que excita, i en aquest sentit m’agrada molt l’acció, que les coses es belluguin, i això genera, inevitablement, històries violentes. Per viure una vida tranquil·la ja està la realitat. I no només tranquil·la, la majoria de vegades també és avorrida. I, per tant, jo crec que el millor de narrar una història és poder viure coses increïbles, fins i tot perilloses, en un entorn molt còmode. T’ajeus al teu sofà i llegeixes les aventures, cadascuna en el seu estil, de Jules Verne, Louis-Ferdinand Céline, Henry Miller… Vius coses que no t’atreviries a viure, però les pots experimentar a través d’una història, d’una novel·la, i crec que aquest és el sentit de la creació i de la literatura. 

S’hi paladeja una certa animadversió cap al món digital...

Doncs està força amagada, no es nota gaire.

¿No es porta bé amb el ‘núvol’?

Que desapareguin totes les dades d’una novel·la també m’ha passat [va perdre 15.000 paraules de la novel·la]. En aquest sentit reconec que és una deficiència meva, sé que hauria de confiar en la tecnologia, en el núvol i en els servidors al món. Però em fa la sensació que existeix alguna cosa física, que no ens l’ocultin, que Google ho té tot en uns ordinadors molt grossos amagats en algun lloc de Califòrnia. De fet, he vist un documental en què es veuen quilòmetres i quilòmetres d’ordinadors en què hi ha tota la informació, la meva i la de tota la humanitat, ficada en uns servidors… No és tan virtual, tot això té un format físic, el que passa és que intentem d’una manera desesperada que tot això es converteixi en virtual. ¿Per què? Perquè així, potser, et sentis més alliberat, però al final acabes depenent més de les coses. A mi no m’agrada tenir tots els llibres en un iPad. Disculpeu-me, m’agrada tenir-los físicament, com una cosa orgànica. Perquè la meva relació amb la literatura és també física. M’agrada l’olor que fa el paper, fins i tot menjar-me el paper. De petit rosegava els tintins, tots els meus tintins tenen una mossegada de nen petit a dins, i m’agrada el gust de la cel·lulosa. És una cosa neuròtica, ho reconec, però m’agrada tenir-ho a les meves mans, tocar-ho. I, en aquest sentit, el personatge perd una novel·la al núvol. En l’anterior novel·la, perdia un portàtil a l’autobús.

És veritat, parla d’un còmic rosegat al llibre...

Em diverteix aquesta mena de personatges que segurament formen part d’una tribu

de persones enganxades a un seguit d’obsessions paral·leles que,

d’alguna manera, se sincronitzen com si fossin una espècie 

d’iCloud mental. Hi ha un seguit de pel·lícules, de llibres, de dibuixants de còmics, de jocs, d’estratègies mentals per evitar la realitat que seguim molts, i topem sempre contra el mateix mur.

¿Quin és aquest mur?

És trobar precisament la necessitat d’una Time Machine. El present no serà mai un objectiu ni una destinació perquè tu, en realitat, el que enyores és una cosa que has viscut prèviament. És una mena d’intent de recuperar la infància, allò de què parlava Savater amb tant d’encert. Fernando sempre és un escriptor que cito perquè em sembla que no només és un gran pensador, sinó que és un home que ha viscut amb les mateixes obsessions i amb els mateixos autors; a ell li agrada Spielberg i gaudeix amb Jurassic Park i no tenia por de dir-ho en un moment en què no parlava bé ningú de Spielberg. Ara tothom parla bé de tot perquè hem superat una sèrie de crisis intel·lectuals, i sembla que hi ha una mena de llibertat d’expressió occidental sobre qualsevol dèria. Però abans no, abans no podies dir en un entorn seriós que t’agradava Spielberg i, tot i això, Savater hi apostava d’una manera apassionada.

Les persones que tenen aquestes passions i obsessions en comú les anomenen ‘friquis’.

M’agrada molt la paraula freak, l’original, la que fa precisament referència a la pel·lícula de Tod Browning, o al paio estrany. No com ara, que es denomina friqui, que és una paraula que menyspreo perquè és la manera que tenen els que no comprenen aquesta cultura popular (perquè en realitat estem parlant de pulp) de definir les persones que ens agrada això, i no hi té res a veure, és tota una altra cosa. M’agrada el weird, el tipus estrany que normalment té obsessions marginals i alternatives, i llegeix coses marginals i alternatives, que no són compreses pels altres o que no són valorades positivament per una cultura, diguem-ne, establerta o tradicional, i aquest és el paio que em cau bé, el freak.

Llavors, ¿vostè és un ‘freak’?

Em considero una persona preocupada per un seguit d’autors i per un seguit de personatges que em resulten molt, molt entendridors. Reconec que m’agrada el cinema de John Carpenter, això sí que em defineix. M’agraden Assalt a la comissaria del districte 13 i les pel·lícules de Snake Plissken [1997: Rescate en Nueva York i 2013: rescate en L. A.]. M’agrada Golpe en la pequeña China, que és un film que podríem qualificar com a dolent [riu], però em resulta tan atractiu, tan divertit i tan entendridor que fa que em replantegi el concepte de dolent: ¿què és bo i què és dolent? Hi ha molta gent que, de cop i volta, diu una frase que per a mi és una de les més odioses que es poden dir mai: “Ostres, em va encantar la pel·lícula”, i després afegeix: “Però era una bestiesa, per passar l’estona”. I tu dius: “¿Com? Perdona, ¿m’expliques això?”. ¿Com pots gaudir d’alguna cosa i alhora considerar que no és bona?

L’avorreix la normalitat.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ara menys que mai. Crec que viure suposa una lluita constant contra tot el que és estàtic, contra asseure’s, contra el sofà, contra mirar la tele, contra una part de tu mateix. Crec que si m’aturés, em moriria, i faig un veritable esforç, algunes vegades fins i tot angoixant, perquè el meu present estigui sempre ple. Hi ha un horror vacui. És una manera de descansar curiosa: escric una novel·la per descansar d’un guió. És una mena de fugida.

El que es reflecteix a la novel·la, i en vostè mateix, és un agut sentit de l’humor. ¿La gent riu poc?

La gent riu poc i es diverteix poc perquè té por. I ara, a més, creiem que riure és pecat. Com pitjor és la situació, més hem de riure, perquè és una arma. Riure no és un mecanisme de defensa, és una arma poderosa; si rius, immediatament desarmes l’enemic. El que no pot suportar un exèrcit és que no li paris atenció, i encara més si te’n rius, generes confusió.