Diego el Cigala posa arrels

Diego el cigala es retroba amb les seves millors arrels flamenques. Ell, que sempre imposa una jondura doliente i profunda encara que es prodigui en gèneres aliens, sap que és un dels màxims exponents del cante actual. Per això, sense cap mena de pudor, titula el seu nou disc Vuelve el ­flamenco.

L’àlbum el va gravar en directe al Palau de la Música Catalana. “Barcelona va veure el Cigala en estat pur, sense additius ni colorants”, recorda exultant el can­taor, que ara està de gira recuperant aquells palos purs i tradicionals que va abordar en aquell memorable recital del 2012, recolzat per la inspirada guitarra de Diego del Morao (fill del gloriós Moraíto Chico) i l’enèrgic cajón d’Israel Suárez, Piraña.

En el mateix escenari modernista, Diego Ramón Jiménez Salazar, que és com es diu, va voler iniciar la gira de presentació del compacte, casualment just el dia en què Felip VI va ser proclamat rei d’Espanya. La coincidència històrica el porta a exclamar rient: “¡Habemus Papam!”. O com diria el meu estimat Gran Wyoming: “¡Habemus Mamam!”. Però es nega a parlar de política. “Si ho fes, acabaria en una masmorra amb grillons als peus i a les mans, com a la pel·lícula 12 anys d’esclavitud. No vull saber res de política. A més, ¡odio els polítics! Tots són el mateix: arrobá.com”, diu deixant anar una altra de les seves sonores rialles.

El Cigala És feliç i es mostra efusiu. Gesticula amb les seves cargolades mans. I riu molt. Només s’entristeix quan recorda els absents, o quan explica la seva manera de viure el flamenc. “El dia del Palau el públic no va venir a escoltar Lágrimas negras ni Romance de la luna tucumana. Va venir per veure’m cantar per soleá, tarantas, alegrías, martinete, fandangos, verdiales... I en aquell escenari, envoltat d’aquelles muses que atrauen els follets, es va produir la màgia. Aquell lament sacre. I vull aclarir que, encara que jo ho canalitzo tot sempre des del flamenc, davant un concert així el primer que s’acolloneix sóc jo. Per a mi, és una responsabilitat enorme. T’ho jugues tot a una carta. Però aquest és un disc que queda per a tota la vida. És curiós: s’ha hagut de morir Paco de Lucía perquè el fes”.

Al gran geni de les sis cordes li dedica Vuelve el flamenco. Paco de Lucía va comptar amb la seva esquinçada veu a l’àlbum Cositas buenas (2004), col·la­boració que el guitarrista li va tornar a Picasso en mis ojos (2005). “No dedicar-l’hi hauria sigut molt penós. És un disc de flamenc autèntic: amb les seves pors, les seves fatigues... Era el mínim que podia fer. Com l’enyoro. A ell i a Camarón, és clar. ¡La gresca que deuen estar armant junts a les altures! Hem perdut dos monstres del flamenc”, lamenta. No s’oblidi del mestre Morente, li diem. “No, no, és clar –respon–. Ell era un altre dels grans. Un altre avançat al seu temps. Un dels primers cantaores que es va posar a cantar a la poesia, a la literatura. A ell també l’estimava”, resumeix.

Un altre dels seus “amors correspostos”, s’afanya a recordar, va ser el Nobel de literatura Gabriel García Márquez. “En un mes i mig van marxar Paco i ell. Em trobo tan orfe... ¡Quina pena, el meu estimat Gabo! Em va venir a veure deu fer uns vuit mesos a l’Auditorio Nacional de Mèxic amb la seva dona, Mercedes, ben agafadet, tan enamorat d’ella com el primer dia, després de 52 anys de casats. I allà estava ell, com acabat d’arribar del seu Macondo. I em va dir: ‘Vinc a escoltar-te, a veure si puc seguir vivint una miqueta més’. ¡Com em va fer plorar! Amb la medicació i això, parlava amb dificultat. Després vam anar a sopar. Mercedes, que li feia de traductora, va deixar anar: ‘Diu que vol brindar per tu amb un bon vi’. Després, per darrere, li va demanar coca-cola al cambrer. Però Gabriel va agafar la copa, la va alçar, va beure i va dir: ‘¡Bon vi!’. Feia cinc anys que no sortia de casa. I aquell dia ho va fer. Per mi. ¡Imagini’s!”. Al Cigala el consola creure en la reencarnació. “Estem en la vida de pas. Segur. I ens espera un lloc més tranquil i, a la vegada, moltíssim més divertit [riu]. Si no, estem perduts”.

Mentre el trànsit no arriba, el músic ha buscat el seu paradís a la Terra. Viu en ple Carib, a la República Dominicana, des de l’agost del 2013. I l’argument que esgrimeix és: pel tracte que Espanya dóna a la cultura. “És que aquí no hi ha res. Només caca. Mira com està el país: més enllà de l’estiu gairebé no hi ha concerts. ¿I quants músics genials estan tocant per 200 pavos? El Govern ha acabat amb la cultura, la sanitat, l’educació... Els pares es maten perquè els seus fills estudiïn i no acabin tallant mortadel·la en una xarcuteria. I consti que estimo Espanya, ¿eh? Però n’estava tan fart que me’n vaig anar. Sóc un dels primers flamencs que feia 14 anys que anava a Mèxic, Colòmbia, l’Argentina... I ara ¡fins i tot tinc Nova York a només tres hores i mitja!”.

¿I Com és un dia qualsevol de la seva vida a l’illa caribenya? “Em llevo i vaig a El Brot, on em prenc un fantàstic suc de chinola i un sandvitx club cubà boníssim per esmorzar, faig la meva passejada amb el meu cotxet de golf, com Pere Picapedra amb el seu troncomòbil, que em porta a la platgeta… A la nit vaig al Picos Pardos a prendre unes copes… És un bar flamenquíssim. En lloc d’escoltar bachata i merengue, em poso la música que vull. A les deu ja sóc al llit. I a les set del matí ja tinc els ulls com els mussols. Aquí, a Santo Domingo, m’agrada viure durant el dia. Si no, de nit, tornaria al vampirisme...”. El Cigala, el nen gitano que es va criar a El Rastro madrileny (va néixer el fred desembre del 1968 al carrer de Provisiones), ara té de veïns Julio Iglesias i el ballarí Mikhaïl Baríxnikov. “Estic més content que un municipal posant multes. I a Baríxnikov m’agradaria coneixe’l. Sol de medianoche és una de les meves ­pel·lícules preferides”.

Al cap de dos mesos i mig d’instal·lar-se amb la seva dona i dos dels seus fills (“els més petits”), va rebre el doctorat honoris causa de la Facultat de les Arts de la Universitat de Santo Domingo. Bona rebuda. “Sí, però ¡quina calor vaig passar amb la toga! Semblava l’època dels Tudor. Va ser una cerimònia preciosa. Ara, el que vull és fer moltes coses. Per començar, una fundació per a nens pobres. Vull fer xerrades de flamenc, que en realitat és un estat d’ànim. I parlar també dels estereotips: del flamenc andalús, de la música sefardita, de la música que ve del poble gitano de Mesopotàmia, d’Egipte... Ensenyar què són unes palmes. Donar-los llibres als nens petits. Que no delinqueixin. Que no matin per un mòbil”, explica.

‘VUEVE el flamenco’ és el desè disc que publica “lluny de les urpes de les discogràfiques”. I el primer autoeditat. Li agrada repetir: “En el meu art i en la meva fam mano jo, encara que hagi de menjar dia i nit espaguetis. Ja han fet prou destrosses les multinacionals. Si vens, aposten per tu. Si no, vas a un calaix i a prendre pel cul. Millor altres vies, com les xarxes socials. La gent no compra discos. Els utilitzem els artistes per a la promoció”.

Diego el Cigala ha estat capaç de reinventar-se en gèneres com el bolero i el tango. El disc Cigala & Tango li va aportar fins a dos Grammy Latinos. El seu successor, on s’endinsava també en el folklore argentí, Romance de la luna tucumana, li va valer una nominació en els mateixos guardons. I amb el genial pianista Bebo Valdés va propiciar una alquímia de luxe entre el seu quejío fet veu i la magistral manera d’abordar la música cubana que tenia l’octogenari instrumentista. L’aliança va ser fructífera: van gravar junts Lágrimas negras i es van embarcar en una maratoniana i exitosa gira mundial.

Entre els encreuaments possibles de les músiques cubanes i el flamenc mai abans s’havia produït una abraçada tan vibrant, delicada i estremidora. I el cantaor només guarda paraules de carinyo i admiració sincera per a qui va ser el seu còmplice, tot un tòtem del latin-jazz i patriarca del desembarcament cubà. “No hi ha ni hi haurà ningú com Bebo Valdés. Haver-lo conegut és el més bonic que m’ha passat en la música. Hi va haver un abans i un després en la meva vida, musicalment i personalment parlant. Era el gran capo de la música cubana”, subratlla sobre el pianista que el va ajudar a passar de ser un cantaor de culte a una estrella internacional.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

El seu pròxim destí musical serà la salsa. “No sóc salser ni pretenc ser-ho. Que consti. Serà com sempre: la visió del Cigala d’aquest estil, tan ple de genis a qui vull rendir homenatge. Als morts. Als vius. Hi haurà convidats, com Oscar D’León i Rubén Blades. Serà un disc acústic, sense metalls. No caurem en l’error de fer més coses iguals. El que sí que hi haurà són ritmes africans. ¿Sap que el terme salsa va néixer a Nova York? La paraula la va crear el senyor Johnny Pacheco, de la Fania All-Star, en els temps de Ray ­Barreto, Rubén Blades i Celia Cruz… Quina delícia. Deien: ‘Échale salsita’, ‘Vamos a poner-le salsa’.

El cantant, que sap posar-n’hi a qualsevol estil, no es conforma amb les simples fusions. El metall de la seva veu li permet aliances de qualsevol tipus. La música va néixer de la improvisació. I per agermanar ànimes. I això ho sap bé el Cigala.