El meu millor i el meu pitjor estiu

LA CEL·LA BLANCA

La pell s'enganxava al sofà d’escai. Les nits eren caloroses, els dies eterns, no hi havia llum en aquella habitació de l’hospital Sant Joan de Déu, la cinquena, la sisena, la desena, vaig perdre el compte, on havia anat a parar el meu fill Marc des que va néixer. Ni tan sols hi havia llum en la mirada del nen, apagada pel patiment, ara una via, més tard una dilatació, sempre amb el temor que tingués un espasme de plor que el portés a l’aturada cardiorespiratòria definitiva. Passaven molts metges per l’habitació, alguns venien per primera vegada i no tornaven mai més, encara que deixaven els seus freds diagnòstics sense importar-los que al davant tenien uns pares esgotats i un nen de 8 mesos que lluitava per viure com mai he vist lluitar el més aguerrit dels humans.

Els estius, encara que siguin un llarg hivern, solen tenir un dia, almenys, en què la vida fa olor de pinassa escalfada pel sol. Per a mi, això és l’estiu, l’olor de la pinassa seca, però aquell estiu l’olor que emanava era la de la mort com una amenaça constant. Malgrat el dolor, malgrat les seves venes gastades per tantes puncions, el meu fill somreia davant el més petit estímul. Alguna tarda, quan les seves condicions ho permetien, ens deixaven baixar a la part posterior de l’hospital perquè al nen li toqués l’aire. Sempre amb l’ambú al cotxet, per si a la parca se li acudia fer-nos una visita inesperada. I recordo, tan poc habituat a la llum del sol, que al Marc li brotaven llàgrimes al primer raig que penetrava en la seva retina i li sortien lleganyes que li havíem de netejar amb un cotó perquè pogués obrir els ulls tan aviat com tornàvem a la nostra cel·la blanca. La diferència entre un hospital i una presó és que del primer mai saps quan en sortiràs.

Els torns de vigilància duraven 24 hores. Deu canvis de bolquer durant la nit, no sé quants durant el dia, i quan ens rellevàvem, l’alliberat tornava a casa esgotat i desesperat davant la realitat d’un fill a qui no podíem oferir-li ni la promesa de la felicitat. Aquells torns, cinc minuts compartits al dia, ens van anar convertint en estranys. Parlo de l’estiu del 2011, però la nostra estada a l’hospital va durar un any i mig, amb curtes intermitències trencades davant un inesperat empitjorament del nen.

A principis d’agost, el Marc va millorar i els metges ens van donar, i faig servir la forma àtona de primera persona del plural a consciència, l’alta amb la maleta carregada de medicaments, un contacte a l’hospital gironí Josep Trueta, i, per descomptat, l’ambú. Teníem tantes ganes de mostrar-li el món, que ens en vam anar a l’Empordà amb la intenció que veiés per primera vegada el mar. La tarda que vam arribar es va tornar a posar malalt i, després d’una nit de febre alta, va venir una ambulància per tornar-lo a portar a Sant Joan de Déu, passant primer pel Trueta. El diagnòstic: infecció de ronyó.

L’estiu va acabar de forma abrupta, encara que tinc dubtes de si alguna vegada va existir. No vam tornar a sortir de l’hospital fins al febrer del 2012. Tot s’havia trencat, érem dos pares desesperats, dues bèsties acorralades, i el Marc se’n va anar cap a Madrid, a l’hospital Niño Jesús, amb la seva mare.

El Marc a l’octubre farà 4 anys i té les síndromes d’Ondine i de Hirschsprung, dues malalties de les denominades rares. Malgrat els seus mals, ja va a una escola especial amb altres nens i s’ha fet amic de Yoyo, una nena xinesa que va estar dos anys en un orfenat lligada a una cadira fins que la van adoptar uns pares occidentals. I a l’agost, tres estius més tard, el Marc coneixerà per fi el mar. Una experiència senzilla per a qualsevol, però un triomf per a un ésser tan lluminós.

FI DE FESTA

Aquell estiu va començar com molts altres estius de la meva infància. Acabada l’escola, la meva mare em va acompanyar amb el seu Renault 5 fins a casa dels meus avis a la ­Garriga, i els dies es van començar a llevar amb les hores detingudes.

Al matí anava a buscar els meus amics en bicicleta, una Simpson, i ens banyàvem a la piscina d’aigua gèlida del veí. Sense clor, transparent com les nostres ambicions. I després de dinar i la pel·lícula, Gary Cooper, que estás en los cielos, tornava a pujar a la bici per anar a jugar a futbol amb la colla, o a construir la maleïda cabanya, amb una estructura massa feble per resistir una pluja d’estiu. Un estiu de ritus que ara la nostàlgia ha convertit en una religió prohibida. Com aquell cel ple d’estrelles que el meu avi i jo contemplàvem abans d’anar-nos-en al llit. Mai vaig veure l’Óssa Major, i em vaig conformar a contemplar l’Óssa Menor mentre fèiem la pixaradeta nocturna al descampat del davant, un viver de cuques de llum, avui convertit en una cementiri de cases de pas. El meu avi i jo pixàvem junts. La seva era més lenta, tenia pròstata.

La meva etapa a la Garriga es va tancar després de 40 pixarades a l’aire lliure i la festa del meu desè aniversari. Al tocadiscos, la música del vinil Revolver, o potser era Rubber Soul, compassaven la bufada de les espelmes. El món era pla com aquells discos de vinil. Lennon encara era viu, i el retorn de The Beatles era un rumor tan repetit que es va acabar tornant una frustració.

El que estava bé d’aquell estiu és que a l’agost fugíem d’Espanya. A la merda el difunt, a la merda els militars, a la merda les corts, a la merda els grisos, a la merda la política clandestina, a la merda la por… Ens esperaven Grècia i el mar Egeu. Sense capacitat visionària, als meus 10 anys no em vaig imaginar mai que el bosc d’oliveres que neix als peus de Delfos seria el lloc on sempre torno quan tanco els ulls. 

Vam recórrer Grècia en dos cotxes. Sis adults, un infant, les finestretes obertes, vam viatjar dels Meteors fins a Olímpia, vam seguir l’estela de culs per rendir homenatge a la deessa Atena al Partenó, i des dels penya-segats del cap Súnion em vaig imaginar Posidó lluitant contra les tropes del malvat persa Xerxes. 

Diu una estrofa d’una cançó de Theodorakis: ¡Que el meu cor sigui una estrella brillant, que la meva mirada sigui un ganivet amb dos talls, espasa brillant al migdia, espasa brillant al migdia! Van beure i van fumar molt aquells sis adults, i encara que jo vaig tastar més d’un traguet de vi, 20 anys més tard hi vaig tornar à la recherche du temps perdu, i vaig beure ouzo i vaig fumar Karelias fins que el meu cos va dir prou. 

L’avió amb el qual vam aterrar a Míkonos aquell agost del 1976 anava ple d’homes amb pinta d’executius, i al posar els peus a terra, a l’aeroport, recordo com aquells homes circumspectes van descosir les seves formes controlades per donar ales a la seva sexualitat. Aquella illa de cases blanques i un pelicà estressat era coneguda com a Mariconos. Érem més bàrbars, però més feliços.

A vegades em confonc de platja i em costa recordar sobre quina sorra el meu pare va cuinar un arròs lluitant contra vent i marea. Va ser el comiat d’un estiu que es va apagar com les brases acariciades pel salnitre. Ordre de retreta. Vam tornar a Barcelona disposats a afrontar una tardor calenta.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Malgrat que Suárez va començar una transició d’amnisties vergonyoses per bastir una Espanya democràtica, aquell estiu va tenir la dolça fragància d’un final de festa.

DANIEL VÁZQUEZ SALLÉS

Escriptor i periodista amb tres curtmetratges en el currículum. El fill de Manuel Vázquez Montalbán és especialista en crònica gastronòmica, cine i endarreriments aeris (viu entre Barcelona i Madrid). Es va estrenar com a novel·lista el 2003 amb un 'thriller': 'Flores negras para Michael Roddick' (Plaza & Janés). Un any després va guanyar el premi Juan Mari Arzak amb una crònica d’El Bulli. A l’abril va publicar el seu quart llibre, 'Si levantara la cabeza' (Destino), on ressuscita Franco com un Frankenstein en versió 'sitcom'.