Houellebecq: "L'avorriment és la meva gran musa"

La idea de conversar amb Michel Houellebecq provoca una sensació a mig camí entre la por i la seducció. Perquè d’una banda l’escriptor mai ha amagat el menyspreu que sent per la premsa i sovint ha convertit les seves entrevistes, plenes de declaracions incoherents i envalentides pel vodka, en autèntiques performances; però de l’altra, Houellebecq no té objeccions a defensar públicament Stalin, o a insultar els àrabs o a burlar-se dels seus companys literats. En altres paraules, dona titulars.

Així ha sigut des de la publicació de la seva primera novel·la, 'Ampliació del camp de batalla' (1994), però sobretot des que la segona, 'Les partícules elementals’ (1998), el va impulsar a una altra dimensió: la de les estrelles del rock. De fet, el 2000 va provar de convertir-se literalment en una –va fracassar– amb la publicació d’un disc, 'Présence humaine'. Des d’aleshores, manté la imatge d’un escriptor neuròtic i incontrolable, portaveu mundial del nihilisme i la provocació intel·lectualitzada. “No, jo no soc un provocador”, corregeix ell. “Un provocador és algú capaç de dir qualsevol cosa només per escandalitzar. Però jo sempre, o gairebé sempre, dic el que penso”.

 Idolatria i odi a parts iguals

Per això, Houellebecq genera idolatria però també odi i escarni i, sobretot, intriga. A França, les seves aparicions a la televisió són escrutades amb lupa, i articles sencers es dediquen a la seva manera de sostenir, entre el dit del mig i l’anular, aquells cigarrets que fuma sense pausa, a ritme de quatre paquets diaris. Tot i que avui el que expel·leix mentre fuma no és fum, sinó vapor. El sistema de detecció de l’edifici on ens trobem, a la Potsdamer Platz berlinesa, l’obliga a utilitzar un cigarret electrònic. “Aviat no ens deixaran fumar ni a casa. I jo no crec que fos capaç d’escriure sense nicotina”, assegura. N’hi ha prou fixant-se en ell per veure que no menteix.

Cos demacrat, rostre groguenc i enfonsat, ulls vidriosos, el seu aspecte il·lustra una despesa física molt més gran de la que se li suposa a algú de 58 anys. La seva estructura dental és com les restes d’una muralla després d’un bombardeig –posteriorment serà revelat que, dies abans de viatjar a Berlín, Houellebecq es va deixar la dentadura postissa a casa d’un amic, el també escriptor Frédéric Beigbeder.

L’escriptor explica que la nit abans, durant l’estrena al Festival de Berlín de la pel·lícula 'El segrest de Michel Houellebecq' –òbviament ell n’és el protagonista–, va ingerir un còctel de vi negre i Valium per suportar la pressió. “He d’admetre que estava absolutament terroritzat”, confessa.

I després hi ha el seu estilisme, tan mancat de gust o sentit de l’estètica, tan impropi del generalment considerat com l’escriptor viu més important de França, que no s’explica més que com una altra manera deliberada de fer parlar. Fa anys, en una de les seves gires com a cantant, uns policies monegascos el van aturar per practicar la mendicitat, confosos per la seva parca rosegada. Probablement no és la mateixa que porta avui, tot i que podria ser-ho. “És molt útil quan plou”, aclareix.

La pel·lícula 'El segrest de Michel Houellebecq' fins a cert punt valida la imatge que el públic sempre ha tingut de l’escriptor: un borratxo depressiu de comportament autista. “Cap d’aquestes qualitats és necessàriament dolenta”, explica ell davant de la mirada enlluernada de Guillaume Nicloux, director de la pel·lícula, assegut al seu costat. “i formen part de la meva identitat. Però el tipus que apareix a la pel·lícula no soc jo”.

De la mateixa manera que tampoc era ell, compara, el Michel Houellebecq que apareix a 'El mapa i el territori', la seva cinquena novel·la. Amb ella va guanyar finalment el prestigiós Premi Goncourt el 2010. “Al llibre vaig exagerar molt la meva addicció a la xarcuteria. En realitat no menjo salsitxes”.

Teories per a un segrest

Durant el 2011, mentre es trobava de gira per Europa per promoure aquella novel·la, Houellebecq no es va presentar a alguns dels actes previstos a la seva agenda. Va desaparèixer. La premsa es va afanyar a formular teories més o menys delirants, entre les quals sens dubte es va emportar la palma la que elucubrava sobre la mà d’Al-Qaida. Quan va reaparèixer, l’excusa del novel·lista va ser molt menys interessant que l’especulació prèvia: s’havia oblidat d’aquests compromisos i, ja que no tenia connexió a internet i un mòbil actiu, va estar incomunicat. Avui, no té res a afegir sobre el cas. Com el seu títol deixa clar, la pel·lícula ofereix amb humor una altra possibilitat per explicar la desaparició.

Houellebecq es mostra en la seva salsa en la pell d’un presoner rondinaire, que prefereix un paquet de cigarrets abans que un alliberament immediat i que elucubra, davant de la mirada sovint perplexa dels seus inútils capturadors, sobre qüestions com Auschwitz, el genocidi armeni, la prosa de Lovecraft, les regles que governen el vers alexandrí i 'El senyor dels anells’. “Le Corbusier tenia una mentalitat totalitària –sentencia en una escena. Els camps de concentració eren el seu ideal”. En una altra, explica que “un no pot escriure quan espera una trucada”, mentre veu un combat de lluita lliure per la tele.

No és res del que, en tot cas, tingui intenció de reflexionar ara, mentre pipa el seu cigarret electrònic. “Jo de cine en sé molt poc”, lamenta, potser encara afectat per la crueltat amb què la crítica va tractar el seu debut com a director, en qui va adaptar la seva quarta novel·la, ‘La possibilitat d’una illa’. “Tampoc vaig gaire al cine”, afegeix. “En realitat gairebé mai surto de casa, prefereixo veure la tele”. Almenys en aquest sentit no sembla gaire diferent del seu alter ego al film, per a qui la llibertat no és gaire més atractiva que el captiveri. “La meva vida ordinària no és gaire interessant”, comenta parlant de forma exasperantment lenta i plena de silencis, com provant de demostrar que, a diferència d’altres d’entrevistats, ell sí que pensa les respostes. Per moments, fa la sensació d’haver-se quedat adormit. “L’avorriment és la meva gran musa”.

Si la pel·lícula trenca d’alguna manera amb la seva imatge pública és mostrant un Houellebecq tendre i gairebé sentimental, com en aquesta escena en què esmorza amb una jove prostituta. Houellebecq mai ha ocultat la seva afecció per les prostitutes. “Compleixen una funció social, perquè sense elles molts homes físicament desagradables mai serien capaços de practicar el sexe”, reitera. “A més, a elles els encanta el seu treball, ¿per què impedir-los practicar-lo?”. Són aquest tipus de declaracions les que li han guanyat la reputació de misogin. “Potser és justificada, però el fet és que no m’agraden les dones objecte. En canvi, no hi ha res que em resulti tan atractiu com la intel·ligència femenina”.

Al llarg de la pel·lícula, no se’ns informa de per què Houellebecq ha sigut segrestat, ni qui ha orquestrat el crim, ni qui se suposa que ha d’assumir el rescat o quants diners es demanen per ell. “Segur que no gaires”, s’afanya a contestar l’escriptor.

Al llarg de tota l’entrevista, de la mateixa manera que a la pel·lícula, rebaixa la seva velada però inconfusible vanitat amb rampells d’absolut cinisme. “M’acullo a un dels drets humans bàsics de què parlava Baudelaire: el dret a contradir-se. A més, la veritat és que tinc un costat masoquista, l’autocrítica em dona cert plaer”.

Escric perquè m’agrada l’aplaudiment de la gent

El tret queda particularment clar quan parla de l’ofici. “L’escriptura és una activitat dolorosa i agonitzant”, explica. “Cada vegada que escric, experimento la mateixa sensació que quan, enmig d’un atac d’èczema, em grato fins a acabar sagnant”, sentencia en un to tediosament monocord. “Els escriptors som veus que clamem en el buit, éssers perduts que reclamem l’atenció del lector amb les nostres ficcions inútils, megalòmans incapaços de canviar el món. No m’estranya que, si exceptuem França, a cap país se’ls faci cas”. ¿Per què escriu vostè, llavors? “Perquè m’agrada l’aplaudiment de la gent. Si hagués d’escriure sense ser publicat i llegit, no crec que ho fes”.

Existeixen dubtes sobre l’any de naixement de Michel Thomas –aquest és el seu veritable nom–. Ell assegura que és 1958, alguns biògrafs suggereixen el 1956. Agrònom de titulació, l’Houellebecq d’abans de 'Les partícules elementals’ es va guanyar la vida bàsicament com a programador informàtic, tot i que gairebé passava menys temps davant l’ordinador que de baixa per depressió. Una vegada tocat per la celebritat, immediatament va començar a generar un debat ferotge: en un bàndol es troben els qui consideren que hauria de ser encimbellat com a hereu de Balzac; en l’altre, els qui el titllen de mer bocamoll.

Ell fa més aviat poc per treure’ls la raó a aquests últims. Durant la promoció de la seva tercera novel·la, 'Plataforma', que té com a teló de fons el turisme sexual, va declarar: “L’islam és la religió més idiota”. Per descomptat, les paraules van provocar un escàndol, i alguns llocs web musulmans van arribar a publicar amenaces de mort. “Mai havia pensat que els musulmans fossin tan susceptibles com els jueus”, afegeix ara, sense mostrar ni un bri de penediment.

El 2003, es va deixar veure amb Claude Vorilhon, líder dels raelians, que atribueixen la creació de la vida a una tribu alienígena. Fins i tot va participar en algunes concentracions del grup. De nou, la premsa es va afanyar a atacar-lo per donar suport a una secta acusada de diferents formes de corrupció. La resposta d’Houellebecq va ser el llibre 'La possibilitat d’una illa', en el qual un grup succedani dels raelians és abans que res objecte de burla. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

També les seves opinions polítiques han fet parlar, en particular les seves crítiques a conceptes com la democràcia i Europa. “Els polítics només tenen importància històrica quan provoquen catàstrofes”, sentència. A 'El segrest de Michel Houellebecq', l’escriptor es lamenta de la falta de llibertat d’expressió a França. “El govern del meu país sembla voler augmentar la misèria de la gent”, assegura a Berlín. “L’única solució seria adoptar la democràcia directa, abolir el Parlament”. Sobre la urgència del canvi, es mostra categòric. “Si no, ens aboquem al desastre”.

Tot és als seus llibres

En última instància, tot el que un necessita saber sobre Michel Houellebecq és als seus llibres, una col·lecció de comèdies esmolades com un bisturí que exposen la decadència absurda de la humanitat. Houellebecq és com un reporter de guerra que en lloc de l’Iraq, Kosovo i l’Afganistan va triar la classe mitjana. Les seves novel·les ens donen notícies sobre l’home, i no són bones. “Les nostres vides són pura contradicció: el que més valorem és la joventut, però l’objectiu de la nostra vida és fer-nos vells. ¿Com no ens sentirem deprimits?”, es pregunta, impertèrrit, com Buster Keaton nassut i desarreglat, aquest home a estones repulsiu i sempre fascinant que, en tot cas, reté en la seva mirada intoxicada un aire infantil. “La gent sempre s’ha sentit impulsada a provar de protegir-me. I en realitat m’agrada. Tot el que vull és que m’estimin, malgrat els meus defectes”