Ani Difranco porta el seu folk minimalista a Barcelona

 

"Tants articles per llegir per estar al dia”, canta Ani DiFranco (Buffalo, Nova York, 1970) en la cançó inaugural del seu nou disc, Allergic to water. “Aquí estic parlant de com funciona el món ara mateix; i en particular el món digital. Hi ha tant de soroll per superar… Però sóc optimista”.

La seva música és avui una bona opció per aïllar-se del soroll, la fatiga informativa, els excessos digitals... Cançons d’una quietud gairebé anacrònica, que ens recorden que es poden expressar idees o sentiments amb xiuxiuejos en lloc de crits. Aquesta classe d’intimitat no és nova per a DiFranco, que explota el format de veu i guitarra des de fa dècades, per convertir-se en heroïna folk tant per les seves cançons com per la seva independència.

Però en aquesta ocasió apareix accentuada, potser en part per una qüestió prosaica: hi ha nens a la casa que necessiten dormir, per tant millor abaixar la veu. Ella ho explica: “Vaig gravar les meves parts del disc a mitjanit, amb els auriculars posats i procurant no despertar els meus fills. A vegades la veu pot ser només un fil”. De fet, algunes de les cançons es van gravar quan DiFranco estava en avançat estat de gestació, i això, segons ella, també s’adverteix en el resultat: “Quan vaig cantar temes com Happy all the time i Harder than it needs to be estava embarassada, molt embarassada, del meu segon fill. El so de la veu, curiosament, és diferent. ¡Hi ha molt de nadó en ella, crec! M’agrada la sensibilitat que aporta a aquests temes”, sosté.

Como una hermana mayor 

Abans de començar amb aquesta entrevista, tenia els meus temors. Recordo haver llegit l’entrevista de la mateixa DiFranco a una de les seves artistes de referència, Joni Mitchell, per a L.A. Times. DiFranco, que no s’acostuma a callar res, ni en el llenguatge oral ni en l’escrit, deia que avorria les entrevistes i explicava per què, per exemple: el temor que no l’entenguessin bé o traguessin les seves paraules de context. En canvi, quan agafa el telèfon a casa seva, Nova Orleans (on viu des de principis de dècada amb el seu marit, el productor Mike Napolitano, i els seus dos fills), el que em trobo en realitat és amb l’Ani amb qui somiàvem els seus fans en l’adolescència. Menys una persona esquerpa que una germana gran aguerrida, segura de les seves opinions i dels seus dubtes. Sempre disposada a dialogar, lluny de qualsevol classe de pensament unidireccional.

malgrat els anys transcorreguts, DiFranco sembla en molts sentits la noia de cap rapat que es va convertir en referent humà i musical per a tanta gent a principis dels 90. Pot ser que la maternitat li hagi tret temps per a l’activisme, o per a les gires de 200 dates a l’any, però segueix igual de compromesa amb els seus ideals, com deixarà entreveure en la conversa, propiciada pels seus imminents concerts a Madrid (Arena, 6 de setembre) i Barcelona (Apolo, un dia després).

Con sello propio

Ha editat més de 20 discos, n’ha venut mi­lions de còpies, i tot des de la independència. Al principi de la seva carrera, va decidir dir “no” a qualsevol contracte discogràfic que se li plantés al davant. En lloc d’això, va fundar el seu propi segell, Righteous Babe, en el qual ha publicat discos emblemàtics com Not a pretty girl (1995), el doble volum en directe Living in clip (1997) i To the teeth (1999), amb les col·laboracions del llegendari saxofonista Maceo Parker i Prince. (Encara que potser la millor manera d’endinsar-se en la seva obra és el recopilatori Canon, del 1997).

S’agafi la seva vida per on s’agafi es troben elements inspiradors. DiFranco va començar a anar a concerts als 9 anys de la mà de Michael Meldrum, un músic poc conegut. “Era divertit per a ell –recorda–. Arribava als llocs i em presentava com la seva ­col·lega”. Ell la va introduir en el món de la música, ja que en la seva família, curiosament, ningú tocava res. ¿I com li va pagar DiFranco el favor? Doncs coproduint i editant en el seu segell, l’any 2006, el primer àlbum de Meldrum, Open ended question, que reunia cançons compostes per ell durant tres dècades.

Els seus pares li van inculcar valors com la generositat, la igualtat, el feminisme, la defensa dels drets humans… La seva mare va ser molt activa de jove. Recolzava sempre que podia les dones polítiques de Buffalo, a vegades fent campanya porta a porta. I portava la seva filla Ani de la mà.

Ella reconeix ara que, en el seu cas, la maternitat li ha servit per posar fre a un munt de coses, però ho veu “positiu”. “Adoro poder sortir del cap d’un mateix”. explica. I ni tan sols retreu als seus fills que ara mateix no sigui tan prolífica com en el passat –durant els 90 anava a raó d’un disc per any i, en algun cas, com el 99, dos discos–. “Al contrari, ells m’han ajudat a ser més reflexiva sobre el que faig i a no donar per bones les coses tan ràpidament. Ser mare fa difícil fer música perquè et queda menys energia i temps. Però la que fas arriba carregada d’amor. ¡Sóc molt feliç de tenir els meus fills! I això es nota a les cançons i als concerts. Estic agraïda per la sort que tinc”, proclama.

El seu anterior disc, titulat Which side are you on? (2012), incloïa una cançó que es deia Unworry en què Ani DiFranco explicava amb una delicadesa sublim la relació amb el seu marit: “Carinyo, ensenya’m a deixar de preocupar-me / Jo t’ensenyaré a deixar d’amagar-te”. ¿És cert que tenir fills ajuda a reforçar les connexions amb tot: marits, amics, familiars, animals, el planeta en general? “No en el meu cas –opina–. Perquè jo sempre he estat connectada enormement a tot això que comenta. Hi ha amigues que sí que m’han dit: ‘¡Oh! De sobte em preocupa el futur, el futur és real, ara sí. Per a mi el futur sempre ha estat present. Amb els meus fills he après a preocupar-me menys pel panorama global i a disfrutar de cada petit moment domèstic”.

De Buffalo a Nueva Orleans 

DIFRANCO ES VA MUDAR a Nova Orleans des de Buffalo poc abans de la tragèdia de l’huracà Katrina. El seu disc Red letter year (2008) va néixer gràcies a la inspiració del canvi de paisatge, i també la seva primera filla: “M’ensenya a estar en la meva pell, fer menys i ser més”.

També el nou Allergic of water és, d’alguna manera, producte de Nova Or­leans, encara que no de manera evident. “El meu bateria, Terence Higgins, és un gran músic de la ciutat. Jo no faig funk o jazz directe –encara que els dos gèneres s’han filtrat en la seva música anteriorment–, però ­Higgins porta un alè funky propi d’aquí. Ha nascut amb el groove als ossos”, ­explica.

En el disc també hi participen altres grans músics de la zona, com Ivan Neville, fill d’Aaron Neville, als teclats, i la violinista Jenny Scheinman. Músics que per desgràcia DiFranco no porta de gira per Europa. “Ja m’agradaria, però tècnicament és impossible. Només participaran en alguns concerts americans”, aclareix.

¿Com respira Nova Orleans ara mateix? ¿L’ambient és optimista? “Estem bé. Estan pitjor a Buffalo, els meus amics m’ho diuen. Segons la meva opinió, després del Katrina, Nova Orleans va ressorgir amb més força que mai. Hi ha una indústria renovada i la ciutat brilla. Molta gent jove ha decidit mudar-se aquí. ¡Sembla ­Brooklyn! Tot ple de hipsters [riu]. Però tampoc és genial per a tothom, és clar. El centre és perfecte, però no tant alguns barris perifèrics”.

No tan viajera como antes 

Per les seves obligacions familiars, l’artista no pot ser tan viatgera com abans, però els últims anys ha participat en alguns concerts assenyalats fora de Nova Orleans, com el del 90è aniversari de Pete Seeger, el mític artista folk i activista dels drets civils, al Madison Square Garden de Nova York. ­Seeger va morir al gener als 94 anys. “He sigut molt afortunada de coneixe’l. Cada moment compartit amb ell ha sigut un regal. Tenia una estranya habilitat per transformar l’aire al seu voltant. Entrava en una habitació i l’atmosfera canviava. Influïa sense esforç a tothom”. DiFranco li va dedicar una famosa (per preciosa) columna a The Wall Street Journal. Hi explicava tot el que Seeger li havia ensenyat. “Per exemple, que mai s’és massa gran ni massa home per ser un feminista radical”.

DiFranco va ser coneguda pel seu activisme feminista, però últimament sembla pronunciar-se menys: “Potser per culpa dels meus nens, he estat menys en contacte amb això”. L’artista assegura tenir “uns pensaments feministes personals” poc relacionats amb discussions actuals sobre si la sexualitat de les dives pop és feminista o no ho és.

“Vivim en el món dels ordinadors. I això és fantàstic en molts sentits, però, inevitablement, rebaixa el nivell del debat. Per algun motiu, la xarxa treu el pitjor de la gent. Mentrestant, dins el meu cap, veig com el meu feminisme evoluciona. He llegit fa poc dos llibres fabulosos, tots dos escrits per homes: El alfabeto contra la diosa, de Leonard Shlain, que parla sobre com la creació de l’alfabet va crear la societat patriarcal, i La magia de los sentidos, de David Abram, sobre la nostra falta de relació amb la naturalesa i com la cultura occidental ha truncat aquests llaços que abans teníem amb animals i plantes, amb el nostre costat més sensual i femení”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Té motius per estar molesta amb la xarxa. A finals de l’any passat, es va veure obligada a cancel·lar un projecte ambiciós –Righteous Retreat, un taller de creativitat en un “paratge captivador”– després que la localització de la trobada aixequés polseguera virtual. El “paratge captivador” va ser en el seu temps una de les grans plantacions d’esclaus del Sud, i ara les seves instal·lacions són pro­pietat de Paul Ramsay, un bilionari conegut per les seves donacions a partits de dretes. Els fans no semblaven contents i Ani es va veure, amb tot el dolor, obligada a aturar la màquina.

Després de superar les crítiques, ara sembla animada. Amb ganes de venir a Espanya, assegura: “Crec que han passat cinc anys des de l’últim cop que hi vaig tocar. Quan hi va haver la possibilitat d’afegir dates europees, només vaig exigir Espanya i Itàlia, els meus països preferits. La gent, el menjar, l’experiència, aquí tot és millor”. Ani és així de generosa.