Lluís Homar retorna a 'Terra baixa'

Torna en Manelic. I el seu antagonista Sebastià. I la Marta. I la Núria. I a tots quatre els encarna sobre l’escenari el gran Lluís Homar (Barcelona, 1957). No es tracta d’un exercici de transformisme; més aviat de virtuosisme, encara que ell es tregui mèrits. Homar i el director Pau Miró han destil·lat i afinat tota la càrrega dramàtica d’un text escrit per Guimerà fa més d’un segle per reflexionar, una vegada més, sobre l’ésser humà i les seves circumstàncies.

“El repte és fer una 'Terra baixa' 2014”, proclama l’actor aquest matí a l’estudi de fotografia, on li hem demanat que, mirant a càmera, faci quatre cares, les mateixes que els mostrem ara. “Més que un personatge concret, he volgut reflectir amb la mirada diversos estats d’ànim pels quals passo durant la representació”. Innocència, ferocitat, somriure, plor... de tot això i més hi ha en l’obra. I en el teatre de la vida.

“El teatre no és només paraula, també és emoció, a vegades en grau superlatiu. I el cos és l’instrument, així que com més notes facis, molt millor”, assegura Homar després de les fotos, ja més distès.

Després de dirigir i interpretar ‘Adreça desconeguda’, en un mà a mà amb el seu amic Eduard Fernández, ara ‘Terra baixa’ vostè sol. ¿Torna renovat a l’escenari?

Jo vinc del teatre, sóc del teatre. I encara que és cert que hi ha hagut moments que pensava que això ja formava part del meu passat, afortunadament ara sento que no. He recuperat l’home de teatre que vaig ser.

¿Què li va passar?

Vaig viure una crisi, però la vaig aprofitar per fer altres coses que també em fascinen, com són el cine i les sèries de televisió. Aquests projectes em van servir per donar-me a conèixer a més públic i per posar fins i tot distància de Barcelona, que tampoc està malament. Però torno a ser aquí, disposat a passar el Nadal a Barcelona fent teatre.

Torna als seus orígens en sentit literal.

Sí. Terra baixa és com la meva ànima d’actor. Jo vaig fer de Manelic per primera vegada amb 17 anys, al Centre Parroquial d’Horta. Va ser el 7 de juliol de 1974, una sola funció. I arran d’allò, Josep Muntanyès, que tenia una companyia que es deia Teatre de l’Escorpí, em va proposar participar en un altre muntatge de 'Terra baixa' fent un altre paper. Allà hi havia Fabià Puigserver, Carlota Soldevila, Muntsa Alcañiz, Pere Planella... el nucli que després, el 1976, vam formar el Teatre Lliure. Molt després, i com a tancament d’una etapa important que acaba amb la mort de Fabià Puigserver, vam tornar a representar 'Terra baixa', ja al Mercat de les Flors. Va ser l’última obra que va dirigir en Fabià i allà hi havia, entre altres, Rafael Anglada, Andreu Benito, Emma Vilarasau i un servidor fent una altra vegada de Manelic. Això va ser el novembre del 1990. 'Terra baixa' sempre ha sigut obra de capçalera. I ara, als meus 57 anys, sento la necessitat de tornar-hi. Potser quan tindré 20 anys més tornaré com l’avi Tomàs [riu].

Així doncs, Manelic ha marcat la seva vida.

Absolutament. Mai recordo els textos de les obres que interpreto quan deixo de fer-los, però hi ha un passatge de Terra baixa que no se m’oblida mai [és un cant de Manelic a la seva estimada Marta i el recita d’una tirada]. Aquesta obra és un cant a l’amor. Hi ha un recorregut des de la terra alta, innocent i pura, a la terra baixa i fosca, on es desfermen les passions. I un retorn final a la terra alta, però des del coneixement que dóna enfrontar-se a la realitat complexa de l’ésser humà.

Terra baixa és un títol imprescindible, un referent, i no només per a diverses generacions d’espectadors i professionals de la interpretació. “És la peça més traduïda del repertori català clàssic i la que ha donat lloc a dues òperes, així que per alguna cosa deu ser”, recorda Homar. L’enyorat Fabià Puigserver la considerava l’obra “de més vigència del teatre clàssic català”. Memòria prodigiosa, Homar també recorda que Terra baixa es va estrenar a Madrid, i traduïda al castellà, el 1896. I que un gran dels escenaris, l’actor de Badalona Enric Borràs, va fer de Manelic moltes vegades “fins als 70 o 80 anys, i fins i tot amb Margarida Xirgu”. De fet va ser el seu gran paper, pel qual se’l recorda. “I ara vaig jo precisament al Teatre Borràs de Barcelona, que es diu així per ell, i amb aquesta obra. Tot rodó”.

¿I com ho han fet per donar-li llustre?

Ha sigut més un treball de treure capes que de posar-n’hi, fins a arribar a l’essencial: la tensió del triangle. També he hagut de frenar la meva tendència a anar-me’n cap al teatre, diguem, més clàssic. I aquí és on entra sobretot la direcció de Pau Miró, que és d’una generació més jove que la meva i que m’ha fet visitar la tradició i plantejar aquest triangle des d’un punt de vista i amb una posada en escena totalment contemporanis. Fa més d’un any que estic amb aquest projecte, si no, no hi hauria arribat a temps. Així que veurem Lluís Homar en una posada en escena de Terra baixa ara, no l’Homar dels 17 anys o el dels 30. Ara jo sóc la part pura i la fosca. Sóc el pastor i el llop. I fins i tot la fragilitat, la tortura i la infelicitat de la Marta estan en mi.

Algú pot pensar que això de fer tots els papers és per les retallades en cultura.

Es podria veure així: no hi ha diners i ell ho fa tot, però no [riu]. No és aquest el punt de partida. Jo tenia una necessitat personal de fer ara aquesta obra. Per edat em tocaria fer de Sebastià i no de Manelic. També podria haver-la dirigit... En realitat, vull exposar el conflicte de 'Terra baixa' i veure com es resol amb el públic. Volia explicar-ho tot. Viure aquesta foscor i buscar la llum amb els espectadors. Vull dir-los: “Senyors, és possible. La llum depèn de cadascú i s’hi pot arribar. Les circumstàncies són les que són, però un mateix és el guia de la seva pròpia vida. Malgrat les dificultats, un pot portar el vaixell al port que decideixi”. Aquesta obra té aquest missatge, aquesta altura.

Hi haurà qui farà d’aquestes paraules fins i tot una lectura política.

Que cadascú interpreti el que vulgui. A mi la terra baixa m’agrada perquè, encara que estiguin passant coses molt lletges i hi hagi qui sembla que disfruti distorsionant la realitat, del conflicte n’hauria de sorgir la reflexió. I mirar cap a dins d’un mateix està bé per posicionar-se sobre les coses.

¿On troba vostè la seva terra alta?

En la naturalesa, que és refugi i és aliment. Jo deixo de banda la competitivitat de la feina, l’ego i tot el que vostè vulgui quan miro el mar i ho relativitzo tot. O quan vaig a la muntanya i respiro fondo i tot el que era una qüestió de vida o mort deixa de ser-ho. I aconsegueixes tenir una dimensió més alta de tu mateix i dels altres. Això és per a mi la terra alta. I la tenim a l’abast de la mà.

En el cartell de l’obra mostra la mirada del llop, aquest animal que tots portem a dins. Però vostè ha triat les cares. Aquesta llàgrima, ¿per què la vessa?

És en l’obra, quan en Manelic diu: “Ploro d’alegria”. O en el personatge de la Marta. Però li confessaré una cosa que em passa cada vegada que rellegeixo 'Terra baixa': sempre em passo mitja hora plorant. Em passa perquè connecta amb la part fràgil o desatesa de mi mateix. I això em produeix una tristesa molt gran. ¿Per què ens abandonem? ¿Per què som capaços de desertar de nosaltres mateixos, de passar per sobre nostre? ¿Per què a vegades patim i no sabem com no patir? Això em fa molta pena. I és una llàstima, perquè atendre aquesta part d’un mateix ningú ho pot fer per tu. És un mateix qui ha d’acompanyar-se, abraçar-se, estimar-se i omplir-se. Crec que als meus 57 anys començo a entendre com funciona aquest mecanisme, encara que m’ha costat temps i esforç.

¿Fer cine i televisió va ser una sortida cap endavant?

En certa manera, va ser com una segona joventut. Fer dues pel·lícules amb Pedro Almodóvar ['La mala educación' i 'Los abrazos rotos'] va ser definitiu perquè em conegués el gran públic i per poder fer més cine i televisió. M’ha donat molta vida, sí. Ara he rodat dues pel·lícules. Una a Itàlia, 'Latin lover', dirigida per Cristina Comencini, la filla de Luigi Comencini, amb Valeria Bruni, Marisa Paredes, Candela Peña i Jordi Mollà, en què he rodat una escena amb Virna Lisi. I després hi ha 'Anomalus', en la qual tinc posades moltes esperances. És un thriller psicològic amb tocs sobrenaturals que ha dirigit Hugo Steven.

Se l’haurà de reivindicar com el gran actor madur europeu a descobrir.

Molt bé. Perquè a mi el que més m’agrada del món és viatjar i treballar. Que per qüestions de rodatge te n’hagis d’anar al Perú o a no sé on m’encanta. ¿Sap què és el que més il·lusió m’ha fet aquest estiu? Rodar Anomalus a Nova York i poder ensenyar-li al meu fill una foto meva en el set de rodatge amb l’Empire State darrere. [I l’ensenya al mòbil amb orgull indissimulat].

Es recordava de quan va estar estudiant allà.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Quant temps fa d’això? Sí, a Nova York vaig fer un curs d’interpretació amb Uta Hagen. És que a mi em deien 'madame cursets'. Doncs, miri, potser gràcies a tot allò ara som aquí.