Per conèixer Antonio Orozco com la plma de la seva mà

S’ha de quedar amb ell sense presses. Respon fent ziga-zaga. “Sóc molt romancer –reconeix–. Dono moltes voltes per dir una cosa”. Nom complet: Antonio José. Així li diu la seva mare quan el renya. Té 42 anys i un fill. Català per fora, andalú per dins. Afalagador de manual: sap fer la gara-gara i la mirada del gat de Shrek.

El segueixen anomenant “baladista de rock urbà”, encara que ja hagin passat 13 anys des de la seva balada best-seller: Devuélveme la vida. El rocker trianer acumula en el currículum més de mil concerts, mig milió de discos venuts (acaba de publicar una reedició deluxe de Dos Orillas) i la cadira giratòria de coach de La Voz (ja ha començat a gravar la tercera edició). La seva fórmula de l’èxit: “És senzillament que treballo moltíssim”.

Va estudiar informàtica i va arribar a jugar amb el Barça de futbol sala. Ara canta i boxeja, encara que fora del ring, diu, només li agrada barallar-se amb les seves plantes. Home caparrut. “Sí. Hi vaig, i hi vaig, i hi vaig. I me la foto 50 vegades pel camí. Però si crec que és, no paro”. 100% visceral. Impulsiu –“així em va”– i inquiet. Li dóna moltes, moltes, moltes voltes al cap. Això significa que perquè dormi d’una tirada se li ha de posar un documental. “Només aconsegueixo dormir quan alguna altra cosa desvia la meva atenció”. Se’l podria llegir a través dels seus tatuatges. “En tinc molts, tants com coses importants de les quals no me’n recordo”

VIDA

Hi ha tres coses sense les quals no pot viure: Skype, cantar i estimar.

Skype, FaceTime, Tango, Viber... Qualsevol tecnologia que permeti la proximitat.

Amb el seu fill.

Jo parlo amb ell cada dia, sigui on sigui, al Congo o a les quimbambes. Té 8 anys. Sóc un gran especialista en jocs per Skype.

Skype, cantar, estimar.¿No li falta cap de les tres coses?

No me’n falta cap.

És feliç.

Sí. Sóc absolutament feliç. No es pot ser més feliç en aquest moment de la meva vida.

¿No troba a faltar res?

Sempre hi ha alguna cosa que es troba a faltar. Trobo a faltar molt el meu pare, però es va morir. El meu pare es va morir, però en mi està més viu que mai.

Encara li costa parlar d’ell.

És una cosa tan, tan, tan profundament personal. No només no en parlo, sinó que tampoc canto. Em costa molt.

Vostè tenia 20 anys.

Va ser un accident.

A l’obra.

Treballant. Va caure. No és que jo no en parli, és que… Són traumes que formen part de la vida de tothom, però com que va ser tan aparatós... Són coses que encara les tinc aquí.

És un home visceral.

Sí, massa. De fet, els grans, grans, grans problemes que he tingut han sigut per decisions impulsives.

¿Per exemple?

He fet negocis amb gent absolutament inadequada. Per sensacions. I ho seguiré fent, desgraciadament.

Seguir aquest impuls.

No ho hauria de fer, però si avui estem aquí parlant és precisament perquè tinc aquest impuls. Si no, seria informàtic i treballaria 20 números més avall [a la Diagonal de Barcelona], a Bang & Olufsen, que és on he treballat tota la meva vida.

S’arrisca.

Sí. A vegades em surt bé i altres em trobo amb persones que semblaven ser els meus millors amics i que no són amics ni del diable.

¿Molts amics s’han evaporat amb els diners?

He tingut la sort o la desgràcia de passar per tots els estats econòmics pels quals un home pot passar.

Ah, ¿sí?

Ho he tingut i ho he deixat de tenir. Així que amb aquestes coses ja no m’espanto.

¿Està més a la defensiva?

Més atent.

¿Hi ha molt aprofitat?

Això seria parlar amb odi. Ells saben perfectament qui són.

¿No és rancorós?

No, ja se me n’està anant. Ho he sigut.

¿S’ha venjat?

No.

¿Ha perdonat?

[S’ho pensa 5 segons] No.

¿Ha sigut la pitjor decepció de la seva vida?

Una de les pitjors. Quan es té un moment de brillantor econòmica, sempre apareix el llop.

Amb amics fa més mal.

Sí. Cada vegada que m’he arruïnat ha sigut de la mà d’algun que deia ser el meu millor amic [somriu]. Crec que això ho va dir Will Smith.

¿Quina seria la seva tornada vital?

Només se m’acut estimar-te.

Ara mateix,¿aniria al cel o a l’infern?

Al cel, que a l’infern ja hi he estat moltes vegades [riu]. A més, als matins està tancat.

TREBALL

Va treballar en una fàbrica de sal.

A Sal Costa. Vaig començar a treballar amb 16 anys.

De sal n’hi deu sobrar.

[Riu]. Em llevava a la 6, em recollia un col·lega en cotxe, em portava al port. Començava a treballar a les 7.15, sortia a les 3, pujava la Rambla fins a plaça Catalunya i, d’aquí, a l’acadèmia Premier. Estudiava informàtica.

Quina pallissa.

Quan un volia un cotxe...

Es va comprar un Panda.

Que em van robar als 15 dies, per cert, i vaig estar pagant dos anys.

¿Esborraria alguna cosa del seu currículum?

No.

¿Res?

El que no et mata, et fa més fort.

Als avions escriu contes.

Ho faig fa molts anys.¿Sap què passa? Que m’avorreixo estrepitosament.

¿Quants n’acumula?

En tinc uns quants. Els vaig escriure per explicar-los al meu fill. El que estic fent ara està més a prop d’una novel·la.

¿Per a grans?

Per a tots els públics. No té títol, però s’està dient La ciudad de los sueños. La vaig començar a escriure fa dos anys.

¿Alguna espineta per treure?

No, però em queden moltes coses per fer.

AMOR

Es va estrenar en el sexe als 17.

Crec que sí, als 17 o als 16, no me’n recordo.

No diu tants “t’estimo” com canta.

No. Però és una expressió bastant comuna. Jo vaig escriure una cançó que deia que amar no es querer. Querer és més trivial, més del dia a dia. Quan amas algú, t’hi compromets.

Vostè és més de ‘querer’ que d’’amar’.

M’agradaria no ser així.

¿Com es declara un cantautor?

L’última vegada, em vaig declarar... [S’ho pensa]. Li vaig demanar a algú que m’acompanyés al dentista. És que no sabia com dir-li a algú tan especial una cosa especial.

¿El va acompanyar?

Sí.

¿I va ser especial?

Va ser meravellós. Perquè no vam arribar mai a entrar al dentista. Vam passar de llarg [riu].

¿El més romàntic que ha fet?

[S’ho pensa 1 segon, 2, 3… Mig minut].

Això vol dir que hi ha moltes coses.

Sí. Moltíssimes. Li podria parlar de la setmana passada: estava mirant un programa de televisió en què parlaven del petit Nicolás, però l’únic que importava eren la manta, els peus i la bossa de pipes que ens estàvem menjant.

¿El romanticisme és una actitud?

Sí. Sento que tot el que passa al meu voltant és superromàntic. De veritat que ho sento. Jo genero moments romàntics perquè visc amb romanticisme en general.

El seu fill és el punt d’equilibri de la seva vida, diu.

Diguem que és l’eix de totes les coses. Fa molts anys que no faig res sense pensar primer: “¿Quina és la conseqüència per al meu fill? I la segona cosa: “¿Ho viurà amb dignitat?”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Què el desequilibra a vostè?

La distància.