Rocío Márquez. La veu que ha posat a tremolar el flamenc

La cançó s’acaba. El públic aplaudeix. Quan remeten les ovacions, algú crida des de la platea: “¡Doncs a mi no m’ha agradat! ¡Gens ni mica!”. Som a l’Auditori Nacional de Música de Madrid. La refinada acústica de la sala permet que el crit se senti clarament. L’ambient es tensa. L’home que ha expressat el seu disgust s’aixeca i se’n va cap a la porta. El segueix la seva parella. El concert només ha consumit l’equador. Els que acaben d’abandonar la sala abruptament són grans: cabelleres canoses, indumentària clàssica. Hi ha més desercions. Sona la següent cançó. Es torna a repetir l’escena: uns aplaudeixen entusiasmats, altres se’n van. “¡M’estàs fastiguejant, nena!”, brama un altre espectador, tot mudat i amb un mocador de seda lligat al coll. L’home abandona la seva butaca. Les renúncies no passen d’una desena, però són sorolloses. Altres disconformes empassen saliva i aguanten a la seva butaca. Al final del concert, al hall, el contrast és palpable: la gent de més edat mostra la seva indignació; els de perfil modern (entre ells, la cantant Christina Rosenvinge) i ­intel·lectual (com la parella d’escriptors Antonio Muñoz Molina i Elvira Lindo) es desfan en elogis.

Uns dies després de l’actuació, la protagonista del catàrtic recital, Rocío Márquez, escolta amb tranquil·litat el relat de les desercions. Es pren uns segons de reflexió i apunta: “Si li sóc sincera, quan sóc a l’escenari no m’adono de res. Òbviament, si se’n va tothom sí que me n’adono, però si són uns quants ja no”. Rocío Márquez (Huelva, 29 anys) és una persona de tracte dolç, amb una mirada blava suau, però d’unes conviccions fèrries.

Marchena com a excusa

Darrere d’aquestes maneres tranquil·les, gairebé mel·líflues, hi ha una dona forta i valenta. Ella està protagonitzant la gran revolució flamenca dels temps actuals. Expliquem la història. Márquez s’havia fet un espai al circuit de penyes i escenaris flamencs ortodoxos. Les seves seguiriyas i fandangos agradaven prou per atrapar el públic clàssic, el que és al·lèrgic a les innovacions. S’havia convertit en una dels nostres. Però ella no se sentia realitzada. “Tenia una gran necessitat d’evolució. Em van començar a interessar un altre tipus de coses, com Marina Abramovic o Pina Bausch. Em vaig adonar que tant el ball com la guitarra flamencs han evolucionat, però al cante se li posa una llosa a sobre. El consideren un element matriu que no pot treure els peus del test. Jo crec que el cante, igual que el ball i la guitarra, pot fer propostes diferents. I que aquestes es respectin, que s’entengui que hi pot haver diferents vies”. Va ser quan es va associar amb Raül Fernández, Refree, músic barceloní de l’entorn del rock independent, que com a productor ha rejovenit Kiko Veneno i ha impulsat la carrera de Sílvia Pérez Cruz. Tots dos van començar a dissenyar el disc 'El Niño', un homenatge al cante lliure de Pepe Marchena. Però a la sala de màquines el pla era un altre: Marchena com a excusa, com a fil conductor per desbocar i transformar el cante flamenc. 

Hi ha una part del disc d’empremta clàssica, que produeix Faustino Núñez. L’altra és la produïda per Refree, la que remou les entranyes. El barceloní Álex Sánchez, 37 anys, mànager de Márquez, explica la primera trobada entre la cantaora i Refree. “Vam quedar a La Panxa del Bisbe, un bar del barri de Gràcia, on viu Raül. Ells no es coneixien. Jo vaig decidir portar la carrera de Rocío després de veure-la en un concert. No sóc un especialista en flamenc i em va impactar el seu potencial per connectar amb tota mena de públic, no només el flamenc. Raül i Rocío van començar a parlar i va passar una cosa curiosa. Ella va preferir transmetre a Raül les seves sensacions cantant. Així que es va posar a cantar unes coplas allà mateix, a la taula del bar, amb un cafè. Encara que ho va fer en veu baixa, les taules del costat de seguida es van posar a mirar i a escoltar. La segona cita ja va ser a l’estudi de gravació de Raül, per parlar del disc”. 

En directe, la reproducció d’'El Niño' commociona. Els primers 45 minuts són escrupolosos amb les bases del gènere. Amb el classicisme a la guitarra de Pepe Habichuela, la cantaora busca a les seves entranyes flamenques per a felicitat dels aficionats puretes. Per contra, la segona part del recital és torturant per a ells. Habichuela abandona l’escenari i emergeix una banda de rock nihilista i potent, pròxima al picapedrer krautrock alemany. Bateria eixordadora, guitar­ra tempesta i l’acompanyament al teclat cridaner i a la veu angoixada del Niño de Elche, un personatge anàrquic i ple de recursos de qui es parlarà profusament en els pròxims mesos.

Rocío, al seu costat, s’abandona a la bogeria: crida, recita, es contorsiona… Pel cap dels aficionats més grans sembla passar un tanc grinyolant. Els més joves i/o oberts s’entusiasmen amb el guirigall que esclata a l’escenari. Quan s’acaba l’exhibició àcrata, els espectadors que encara queden a la sala (molts) semblen demanar temps per assimilar el que han viscut. Un crític va escriure després de veure el concert a la Biennal de Sevilla: “Se senten desafinacions provocades, modulacions tímbriques forçades, sons guturals. Connectada amb l’herència morentiana en un intent de transgressió que acaba per treure importància a una deliciosa primera part al mostrar dues cares equidistants en un mateix espai i temps”.

Passa de tot

Després del recital madrileny, els músics es reuneixen en un bar a prop de l’Auditori. Pepe Habichuela, el Niño de Elche, Refree… Tots beuen i riuen. Rocío rep enhorabones mentre fa tragos a una llauna de Nestea. “¡Tu passa de tot!”, li diu Habichuela referint-se als que se’n van del concert disgustats. I aquesta frase del mestre de la guitar­ra és or per a ella: és un clàssic reconeixent el valor rupturista dels joves. “El flamenc està en un moment de transició. Hi ha molta gent jove i estem tots tallats pel mateix patró: gent sana que amb prou feines bevem alcohol. Això alguns ho veuen com un fet negatiu. Però la generació jove tenim una altra manera de fer les coses: som formals, puntuals… En un altre moment no era així. Sempre hi ha aquest discurs que diu: ‘És clar, és que els joves ja no són tan autèntics…’. Però jo crec que el més interessant és la integritat. Nosaltres no hem viscut el que han viscut els flamencs més veterans. No podem comportar-nos com si fóssim ells. Aquells eren autèntics perquè es comporten segons el que van viure, i nosaltres també perquè som conseqüents amb el moment en què hem nascut”, reflexiona la cantaora dies després.

Parlem del paper de la dona en el gènere jondo. Explica que les flamenques van haver de muntar la Peña Femenina de Huelva perquè no les deixaven entrar als locals gestionats per homes. “I això no va ser fa 60 anys. Li estic parlant dels 80”, asse­nyala. ¿Creu que per ser dona se la jutja més durament? “Pot sorprendre més. D’una dona jove i amb una veu dolça com la que tinc jo s’acostuma a esperar que sigui una bona nena que acontenti tothom i que busqui l’acceptació”.

Enrique Morente sempre és referent quan es parla de risc dins del flamenc. Rocío es lamenta per no haver-lo conegut (el cantaor va morir el 2010). “Recordo quan era petita. Els puristes em veien amb discos de Morente i em deien: ‘No escoltis això, que et perdràs”, rememora. Mentre assimilava les innovacions del mestre granadí, una preadolescent Rocío anava a tots els espais televisius i radiofònics possibles, si hi podia cantar. Veo, veo, Bravo bravísimo, Esos locos bajitos, Gente de primera… i Menudas estrellas, aquell programa presentat per Bertín Osborne en què la càmera caçava els pares fets un mar de llàgrimes mentre el seu fill ho donava tot al plató imitant algun artista popular. “Amb la meva mare va passar una cosa graciosíssima. Quan miràvem Menudas estrellas a la tele a casa i enfocaven els pares plorant, sempre deia: ‘Com és la gent, ja es podrien contenir i no plorar d’aquesta manera’. Però quan vaig actuar jo, ella va plorar” [riu]. La petita Rocío va imitar Marifé de Triana i va quedar la segona.

Assetjament a l'escola

Reconeix que va ser una etapa enriquidora, que allò que el pilot s’encengués i comencessin a gravar la feia tornar boja. Però després va desembocar en el que segurament és l’episodi més dramàtic a què s’ha hagut d’enfrontar. Se sent incòmoda parlant del tema, però ho acaba confessant: “Vaig passar una mala experiència als 9 anys. Vaig aprendre molt a Menudas estrellas, i ho tornaria a fer, però és veritat que a aquesta edat desmarcar-te tant et pot sortir malament. Va ser un tema de bullying a l’escola. Vaig passar bastant de temps sense anar a classe perquè havíem de gravar. A l’escola jo tenia un caràcter bastant líder, però al tornar no vaig aconseguir integrar-me bé. A vegades els nens són cruels”.

Li preguntem si va tenir episodis de violència física. “No m’agrada gaire parlar d’aquest tema, però va ser una mala experiència…”, assenyala, amb la veu apagada. La conseqüència del bullying és que va haver de canviar d’escola, protegir-se i buscar una sortida. “És clar que hi ha circumstàncies que et canvien la vida. Són punts d’inflexió. A partir d’aquí em vaig refugiar en el cante. Vaig construir el meu propi món. Vaig tenir la sort de trobar una via d’escapament”, reflexiona, i es dóna un respir amb uns segons de silenci. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Rocío viu a Sevilla des dels 15 anys, quan se n’hi va anar a viure amb la seva germana gran. Allà va estudiar Magisteri Musical i va aconseguir una beca a la Fundació Flamenca Cristina Heeren. Actualment continua a la capital andalusa, però ara viu amb el seu nòvio. Prové d’una família de classe mitjana (la seva mare és auxiliar de farmàcia i el seu pare fa classes a la universitat) i es considera políticament “coloraíta”. ¿Quant? “Bé, jo crec que és un moment en què quedar-se a mitges tintes no sé fins a quin punt interessa, ¿no?”.

La seva agenda està plena a vessar aquestes setmanes. Ve d’actuar al Brasil, al mes de gener se’l passa recorrent França (amb recital ­es­tel·lar a París el 2 de febrer), el 22 de març actua al Shakespeare’s Globe de Londres i al maig es presenta al Primavera Sound de Barcelona. Aquesta última dada ofereix una idea de la dimensió que està prenent l’artista: una flamenca (moderna) en l’epicentre del pop indie. Entremig, ha tingut temps de cantar l’himne del Recreativo de Huelva, l’equip de la seva ciutat, per commemorar els 125 anys del club de futbol més antic d’Espanya. Sempre amb un peu en la tradició i un altre en l’evolució. La seva última frase, dita amb la seva veu dolça, sona poderosa: “Em semblaria molt trist acabar la meva carrera amb el mateix públic dels començaments. Això significaria que sempre hauria fet el mateix. Jo crec que estem vius i que hem de seguir caminant”.