The New Raemon, sense trampa

Algunes de les coses  més serioses en la vida de The New Raemon van néixer una mica de broma. Com el nom de les seves dues filles, Jazz i Leia (reflex de les seves dues grans passions), i l’inici de la seva carrera en solitari. Va ser durant un parèntesi de la banda Madee, en què feia més d’una dècada que militava. “Vaig escriure el primer disc en solitari com un passatemps. Era l’estiu del 2008, havia tingut un desengany amorós i vaig necessitar bolcar-lo en cançons. Ricky Faulkner les va escoltar i em va proposar gravar-les. I després el segell BCore em va oferir posar el disc a la venda. Jo no m’havia plantejat mai fer-ho. Em feia respecte: era la primera vegada que escrivia cançons en castellà i el disc era tan autobiogràfic, tan amb noms i cognoms, que em feia certa vergonya”, explica. Així va arribar fins al públic 'A propósito de Garfunkel', el disc amb què Ramón Rodríguez, vocalista de Madee, es convertia en The New Raemon. Perquè The New Raemon, el nom de guerra artístic, és fruit d’una altra broma.

“Vaig sortir una nit de copes amb Ricky Faulkner [músic i productor] i Ricky Lavado [baixista de Standstill] i vam començar a parlar del meu canvi de registre, del fet que per primera vegada cantaria en castellà. Entre rialles, vam dir que seria divertit que, després d’haver estat tota la vida Ramón Rodríguez cantant en anglès, ara tingués un nom anglès cantant en castellà. “The New Ramon” va dir Ricky Lavado, i jo hi vaig afegir la e. I així es va quedar. Si ho arribo a saber, m’ho penso dues vegades”, somriu. Perquè aquell disc que havia de ser un parèntesi es va convertir en un punt i a part. Va portar l’èxit.

“L’aire autobiogràfic i sincer, unit a les il·lustracions de Martín Romero, va crear un univers The New Raemon que va fer que a la gent li caiguéssim, el meu disc i jo, en gràcia”, diu el cantautor. Per fi podia deixar la feina en una productora (“amb què em guanyava millor la vida, però que em feia menys feliç”) i apostar per la música, la seva passió des de sempre. “Va ser bonic, però estava molt espantat: per primera vegada tenia la pressió d’agradar, una cosa que no m’havia passat mai. Em va costar molt fer el segon disc”.

De l'ascens al boicot

Però va tornar a clavar-la en els gustos de la gent: 'La dimensión desconocida' (2009) és un altre pas en el camí cap a una ascensió meteòrica. “I llavors em vaig autoboicotejar –recorda–. Una multinacional em va oferir un contracte lleoní, d’aquells de 50 pàgines, i vaig veure que podia pujar a un tren que m’hauria donat diners però m’hauria portat a trair-me”. Va esquivar la temptació amb dos discos foscos ('Libre asociación', el 2011, i Tinieblas, por fin, el 2012), en què volia fugir de la comoditat i de la rutina i “fer les coses com abans”. “La gent no els va entendre —assegura—, però estic content d’haver-los fet perquè sense ells no existiria aquest cinquè treball”.

Arribem així a 'Oh,  rompehielos', que és l’àlbum que l’ha tornat a posar a les prestatgeries de les botigues de discos i que ben aviat el posarà una altra vegada als escenaris. Com The New Raemon, aclarim, perquè en el temps transcorregut entre el quart disc i aquest últim ha format part de projectes com Convergència i Unió (com ho llegiu), amb Maria Rodés i Martí Sales, i ha escrit un còmic ('Ausencias', il·lustrat per Cristina Bueno) i fins i tot un llibre infantil ('Martín Lunallena', il·lustrat per Ferran Palau).

“Aquest disc resumeix l’etapa clara, senzilla, dels meus dos primers discos, i l’etapa més fosca, més complexa i ambigua, dels altres dos. És pròxim com els de la primera, però amb la poètica dels de la segona”, resumeix. I, segueix, com tota la seva obra, complint el requisit que ell li demana a l’art: autenticitat.

Música viva

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“La música avui està superproduïda. Es fa una feina enorme per trobar un so impecable, una afinació perfecta, impossible, que l’únic que fa és deshumanitzar-la. I quan escoltes un disc, o vas al cine, o al teatre, o llegeixes un llibre, el que estàs buscant és certa veritat amb la qual puguis identificar-te. A mi és això el que m’atrau: poder veure l’essència, l’ànima, la personalitat de l’autor”, reflexiona.

I ¿quina manera millor de poder-lo conèixer que colar-se al menjador de casa seva? Així està gravat aquest disc, amb els seus sons quotidians colant-se entre les notes, amb tots els instruments tocats per ell, sense filtres ni producció excessiva. “Si la veu ha rascat, és igual, així es queda. No vull discos de virtuós: vull discos vius”. Sense trampa.