David Trueba, gent que conversa

No té importància. Només és una excusa per començar a explicar. Les ulleres de David Trueba (setembre del 1969, Madrid) són contundents en una cara xuclada, que els anys han omplert una mica. Sense voler, Franco Battiato.

En un moment de la conversa, explicarà que porta les mateixes ulleres des del 2008: “Les vaig comprar a Nova York”. Va ser, diu, en un viatge amb Ariadna Gil, la seva exdona. El perquè la conversa se centra en les ulleres en aquest punt del dinar és un misteri que no aclareixen les notes. Al restaurant Caldeni acaben de servir fricandó sobre tortilla de blat de moro, un taco mexicà amb cor català. És un gran plat, tant d’idea com d’execució.

David disfruta amb el menjar: ser el petit de vuit germans et dóna una gana latent –moltes persones, poca teca— o un ­desinterès per l’art culinari per falta d’exercici. A David li agrada menjar sense fanatismes ni mitificacions. L’elecció del bistronòmic Caldeni, a Barcelona, a quatre passos de la Sagrada Família i de les hordes turístiques armades amb mòbils satànics, és del seu gust.

“Tinc dos parells d’ulleres, unes per a l’hivern i unes altres per a l’estiu. Les de l’estiu són més lleugeres, fan menys calor”. ¿Cada quant s’ha de canviar de model? Si se l’hi pregunta a un òptic, recomanarà promptitud. Així mateix, l’especialista de moda exigirà variacions de muntura. A David li és igual què es porta o què no es porta. Ni el seu cine ni la seva literatura ni les seves ulleres  estan subjectes a la caducitat. Podrien ser del 2005 i les portaria amb la mateixa convicció.

El motiu de compartir taula és la novel·la 'Blitz', encara que qualsevol altra excusa seria bona. Si fos novembre, l’argument hauria sigut el viatge als Oscars de la pel·lícula 'Vivir es fácil con los ojos cerrados', desestimada pel comitè nord-americà. És un conversador amè: s’hauria de dinar amb David una vegada al mes. Seria un tertulià de primera en una tertúlia que no s’assemblés a cap altra. Gent que conversaria, sense crits, brams, esgarips. Gent que conversa, com en aquest dinar.

Una gran petita obre

'Blitz' és una gran petita obra: 166 pàgines en què el protagonista, Beto, es perd i es troba. Viatja a Munic amb la seva nòvia a un congrés de paisatgisme. Després s’extraviarà, no a Munic, sinó en la vida. Una dona gran, una sexagenària… Tractar la relació entre una sexagenària i un home d’uns 30 anys és delicat. Es pot embolicar en seda o en paper d’estrassa.

L’anterior novel·la, 'Saber perdre' (Premio Nacional de la Crítica), s’estenia en 520 pàgines. En lloc d’un pernil, ¿n’està venent talls? “A vegades penses que el lector s’enfadarà, ‘aquest no tenia ganes de treballar”. Després que se li acudís això, li van donar el Nobel a Patrick Modiano, campió de la brevetat: “Res a veure amb mi, eh, però em vaig quedar més tranquil al veure l’acceptació del text curt”. Altres plusmarquistes dels 100 metres són Amélie Nothom, César Aira o Jean Echenoz. Novel·les intenses, que carreguen els pulmons.

Cada història necessita una mida. David està per la petitesa, per l’artesania. Ni en la seva literatura ni en els seus films hi ha efectes especials. Una manera d’explicar concisa i evocadora. Les frases, algunes frases, són com la punta del fuet durant la vibració final, un espetec que trenca l’aire.

“M’atreia la senzillesa. Aparentment”. Una història lleugera. Aparentment. Una pel·lícula espanyola costa uns tres milions d’euros. Una de David, 1,7. “I aquí estic bé perquè el que vull és tirar endavant la meva història sense renunciar a res”. Saber perdre. I saber gua­nyar. El més important és saber perdre.

Desinterès d'un mateix

En la part superficial, 'Blitz' –Llampec en alemany– seria la síntesi d’una sensació: la que té David quan se’n va fora, s’aparta de casa. “Durant la promoció d’una pel·lícula viatges, et conviden a llocs. Estàs en un hotel fantàstic, la gent et porta d’aquí cap allà. Hi ha alguna cosa falsa en tot això”. El viatge permet el desarrelament. Principalment d’un mateix. Aquell home que s’afaita a Munic no és el mateix paio que s’afaita a Madrid o Barcelona.

Munic és l’excusa, una ciutat que li agrada, també on entrena un amic, Pep Guardiola. La novel·la amaga un acudit privat. Els personatges s’asseuen a l’estadi Allianz Arena, camp del Bayern, més interessats en l’arquitectura que en la pilota.

Si Munic és el paisatge exterior, el record del qual neix 'Blitz' és interior i profund, antic. Està relacionat amb la vergonya. Va passar quan David tenia 21 anys.

“Passejava pel carrer amb una dona gran, a qui admirava professionalment. Em va agafar del braç. No va ser un gest romàntic. Va recolzar el cap en la meva espatlla. Va passar un cotxe amb companys de classe, de la universitat. Vaig reaccionar apartant el cap i el braç. Aquest gest se’m va quedar a dins durant anys”.

Pel que dirien, per l’angúnia d’haver intimat amb algú que li triplicava l’edat. S’ha d’imaginar l’escena: David apreciava el talent d’aquella dona i que ella compartís aquells instants d’intimitat hauria pogut ser un honor. Durant uns minuts van estar molt a prop. I la va trair. La mirada dels semblants rere els vidres d’un cotxe al passar, jutjant-lo. O no. Perquè haurien pogut no veure-’l.

Serveixen el caneló de cua de boví. Un dol de tòfona negra per damunt. Suc de rostit per sota. Un caneló de cua és una redundància. És el plat que més li ha agradat entre els quatre primers. Hi suca pa, disfruta, no és un home d’excessos. Mesurat i elegant. Se li aconsella ser prudent amb el pa, enfornat a l’obrador de Panes Creativos. Encara queden tres plats i dues postres.

“M’agrada molt el pa, el meu pare és de Tierra de Campos, lloc de cereal”. Amb una barra de pa et pots fer un homenatge, diu. Fernando Fernán Gómez sopava poc. Van anar amb ell a un restaurant habitual. “Gairebé no va menjar res. Però sucava pa en el vi”. El pa, per a aquella generació, era l’única bandera a seguir.

Trobades a la Tercera Edat

David sempre s’ha portat bé amb les persones grans, ha buscat la seva amistat i saviesa. Ser el petit de vuit obliga a escoltar. Fernán Gómez i Rafael Azcona. Un rondinaire i un humorista: tots dos eren una cosa i l’altra. “La clau de l’humor és que no sigui la raó final. Quan fas riure explicant una altra cosa és més interessant”.

Per aquesta admiració per l’experiència, en les obres de David hi ha contacte entre generacions, un Encontres a la tercera edat sense sorollets extraterrestres. A la pel·lícula Madrid, 1987, un home gran i una noia jove; a la novel·la 'Blitz', una dona gran i un noi jove. Amor i desamor. A més dels articles diaris i el setmanal –el d’aquesta revista– el següent projecte que sortirà de les seves mans serà una sèrie de televisió per a Movistar sobre les relacions de parella, sobre l’amor i el desamor. Hi vol aprofundir.

“Hi ha preocupació pel pas del temps. No m’atrauen les dones grans, però em desperten curiositat”. En un dels seus oficis –el col·lectiu, el de la càmera–, el rellotge és l’enemic; envellir, un càstig. El dinar té lloc el dia que Uma Thurman va ser operada pels mitjans de comunicació, una cirurgia que l’endemà va desaparèixer sota un espès i extravagant maquillatge.

En el viatge en tren entre Madrid i Barcelona, dues dones –“de la meva edat”– opinaven sobre les mutacions d’aquesta cara. David es refereix a la crueltat amb què parlaven: “El problema d’aquest assumpte és que no anem a buscar les raons, el perquè. El missatge que envia la indústria és: ‘De les 70, en quedareu dues”. El missatge de Hollywood és: ‘¡Destapem la joventut!’. “La dona espanyola quan es fa gran es fa paisatge”. És una frase de 'Blitz', brilla en la foscor.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

L’escriptor és molt reservat (“això diuen els meus amics”), el seu tema preferit no és ell. Pot conversar durant hores sense comentar res d’ell mateix. Per això crida l’atenció que hagi parlat d’unes ulleres  comprades a Nova York el 2008. O que han celebrat els 18 anys de la seva filla Violeta, o que ­l’­Ariadna i ell viuen a prop per facilitar el trànsit dels fills d’una vivenda a l’altra, o que la separació va ser “amistosa i civilitzada”, o que Natalia Verbeke va regalar a la Violeta una Barbie, que va deixar als peus del llit de la nena, i que, al despertar-se, la sorpresa va ser majúscula, ja que aquella ficció femenina no havia tingut mai espai a la casa.

“Res té més èxit que l’èxit”. Èxit atrau èxit. Ell en té, però el tracta com si fos un gos que has de treure a passejar. L’èxit té les seves necessitats i mai és completament teu.