Miguel Poveda, el 'crooner' del flamenc

Miguel Poveda s’està ajustant la corbata de llacet. El seu camerino fa olor de colònia fina. Aquesta és la tercera nit de les quatre que té programades al Teatro Cervantes de Màlaga. Les gairebé 5.000 localitats que es van posar a la venda per a les quatre jornades es van esgotar en poques hores. El cantaor ara es posa la jaqueta, negra. Camisa blanca. Fa goig. Una mica més de perfum, un anell, el rellotge i els botons de puny. “Importantíssims: sóc un fanàtic dels botons de puny”, apunta. Mentre se’ls ajusta es pot veure un tatuatge amb un nom. Cinc lletres inscrites a foc a la pell del seu canell, que li recorden el més important que li ha passat en els seus 42 anys de vida i que l’endemà ens desvelarà. Miguel comparteix camerino amb Esperanza Soria, la seva assistent i també cantaora i bailaora. Espe (com li diuen) va formar part del trio Son del Sol, que va participar l’any 2005 a Eurovisió (lloc 21 de 24). En un petit equip de música sona Francisco Céspedes. “Em relaxa la seva manera d’interpretar. A més, canta en un to mitjà i puc taral·lejar-hi a sobre i escalfar la veu”, comenta el músic. El camerino és petit, amb un lavabo. Al penjador hi ha les jaquetes que Poveda lluirà durant l’espectacle. Tres. Al fons hi ha una ampolla de whisky.

Tres minuts per sortir a escena

“Miguel, tres minuts per sortir”, li indica algú de l’equip. Al camerino del costat, Juan Gómez Chicuelo, el seu guitarrista i amic, s’està posat pega a les ungles de la mà dreta, la que rasca les cordes de la guitarra. Una mica de cola, un trosset de paper higiènic de dues capes, i una altra mica de pega. Un sandvitx a cada dit. “És perquè no se’m trenquin les ungles quan toco. És una pega japonesa. L’encarre­go als músics que toquen allà i me la porten en caixes. És especial perquè és molt líquida i s’asseca abans. La usen els pescadors japonesos per enganxar coses superfines”, explica el guitarrista català, de 46 anys. 

Chicuelo s’asseu, agafa la guitarra amb suavitat i es comença a escalfar. Un perd el sentit de l’objectivitat quan escolta el so que extreu de l’instrument, en un lloc tan poc habitual com privilegiat: una petita habitació. El que interpreta és tan bell que et canvia la temperatura corporal. De tornada a la realitat, Chicuelo explica un acudit que defineix l’obsessiva perfecció que busca el seu cap: “¿Veu com em brillen les sabates? Doncs fins i tot això és cosa de Miguel. És extremadament acurat amb aquests detalls. Busca el màxim respecte a l’espectador. I té tota la raó”, explica mentre baixa les escales camí de l’escenari. Els músics (set), ja a l’escenari, comencen a interpretar una música solemne, misteriosa. Un minut d’introducció. En aquest moment, Miguel Poveda, en un lateral, abraça Esperanza i irromp a l’escenari. El Teatro Cervantes esclata en una ovació. La música continua. Miguel s’acosta al micròfon i canta: “Para la libertad, sangro, lucho, pervivo…”. Els espectadors semblen encongir-se a les seves butaques. Emoció...

Benvingudes les crítiques negatives

L’endemà quedem amb el cantaor a la una del migdia. Va amb texans, vambes blanques i una jaqueta curta sobre una camisa blanca d’estiu. Unes ulleres de sol fosques li decoren la cara, totalment innecessàries perquè som al vestíbul d’un hotel, a prop de l’estació de tren María Zambrano, a Màlaga. “És que em llevo amb els ulls petits”, es justifica amb un somriure. Li parlem de la potent arrencada del concert d’ahir a la nit, amb aquella versió de Para la libertad, el poema de Miguel Hernández que ja va interpretar Serrat, i que Poveda ha gravat per obrir el seu nou treball, Poemas y sonetos para la libertad. “¿Sí? ¿Li va agradar?”, interroga. “No m’interessa estar envoltat de gent que m’està adulant sempre. Òbviament, quan una cosa surt bé és maco que m’ho diguin, però també demano crítiques negatives. Si estan dites des del cor, són les millors. Així funciona el meu equip”.

Poveda parla del seu equip com un cercle petit. Són quatre persones que l’han ajudat a convertir-se en el músic flamenc que més ven i omple. El seu mànager, Rafa Coto; la seva germana Sonia; Lucía, la persona que el va ajudar als començaments i que ara ha repescat, i la seva assistent, Esperanza, que tant li pot recomanar un estilisme com sortir a l’escenari a cantar o ballar. “No hi ha jerarquies. Cadascú compleix la seva funció. Abans tenia un mànager que em deia on havia d’actuar. Jo hi anava, cantava i després ell em pagava. Era cantar per cantar, sense un projecte. Ara tinc amor i lleialtat. Alguns que han treballat amb mi m’han robat molt. Era molt frustrant”, recorda. Poveda va néixer a Badalona. El seu pare, Francisco, a Llorca (Múrcia), i la seva mare, Felicia, a Ciudad Real. Quan es va professionalitzar es va traslladar a Barcelona. Ara fa 13 anys que viu a Sevilla. Als afores, amb Curro Romero de veí.

El seu representant actual, Rafa Coto, de 40 anys, ve d’un altre món, dels jutjats. Comparat amb les formes aspres d’altres, ell desprèn amabilitat i afany perquè tothom faci la seva feina en les millors condicions. “Jo era l’advocat d’en Miguel. Quan em va dir que portés els seus comptes no m’ho podia creure: hi havia gent que l’estava privant de molts diners. Així que em va preguntar: ‘Rafa, ¿per què no et converteixes en el meu mánager?’. I ho vaig acceptar”. Minuts després, el mànager ens mostrarà una imatge al seu mòbil de dos nens petits. “Són els meus bessons, de 6 mesos”, assenyala, orgullós.

El músic parla de “projecte”. I es refereix al que va sorgir quan va gravar Coplas del querer, el 2009, el disc que li va permetre sortir del circuit del flamenc tradicional i omplir escenaris com Las Ventas. “Canto copla, però per l’embolcall estètic i musical és com si estigués interpretant un estàndard del jazz. M’encanten Michael Bublé i Jamie Cullum. Morente, que era molt rocker, em va fer ser més lliure. Va ser el cantaor amb més coneixement i amor per la tradició, però a la vegada mirava altres artistes. A mi em passa igual: sóc fan d’Elvis i també de Caracol; de Bublé i de Camarón”. 

Els seus concerts són un reflex d’això. Comença, amb americana i corbata de llacet, amb l’adaptació dels poemes del seu nou disc.

A continuació, es treu el corbatí i, amb una samarreta negra de pic i ensenyant el pit, s’asseu en una cadira per atacar soleás, fandangos, seguiriyas… per a la felicitat dels puristes. La tercera part és per a la copla. Llavors va amb jaqueta de quadros negres i blancs i corbata. 'María de la O', 'La bien pagá', 'Mis tres puñales'… per acabar amb una festiva La leyenda del tiempo, de Camarón. Durant dues hores, Poveda canta, balla, fa broma amb el públic, s’asseu, s’aixeca... És un espectacle de crooner flamenc perfectament estudiat i executat. El públic disfruta i crida: “¡Visca la mare que et va parir!, ¡Que bé et queda la jaqueta, nen!, ¡mestre!, ¡guapo!”... 

aquest eclecticisme irrita l’aficionat fonamentalista, que veu una ofensa a tot el que no sigui flamenc pur. Poemas y sonetos para la libertad adjunta un missatge per a aquest sector. “Desgraciadament s’ha de seguir reivindicant la llibertat. Sobretot en el món del flamenc. Vull cantar el que m’agrada, el que sento, el que em surt de les entranyes. Però encara segueixen sortint veus que diuen que em venc al màrqueting. Com si cantar Lope de Vega fos el més comercial del món”.

El cantaor es refereix a 'Desmayarse, atreverse, estar furioso', un dels poemes que s’inclouen en el seu nou àlbum. Com altres d’Alberti, Lorca, Quevedo, Neruda… i d’autors actuals com Aute o Sabina, que canta amb Poveda al disc. El procés va ser el següent: Luis García Montero (poeta i sorprenent candidat d’Izquierda Unida per a la Comunitat de Madrid) va seleccionar els textos; Pedro Guerra els va musicar, i Poveda els va cantar. La majoria dels autors adaptats són ideològicament d’esquerres.

“Jo no sóc gaire polític. Desconec el que és la política. Però veig les dificultats que està passant la gent. Es respira un ambient d’indignació i d’hostilitat des de fa anys. I sobretot hi ha una necessitat molt gran que hi hagi un canvi, sense tenir la certesa que aquestes persones hagin de proporcionar la transformació que el nostre país necessita. Tant me fa que el pròxim president porti cua, corbata o vestit de flamenc. El cas és que ho faci amb honestedat. És que ens han robat fins i tot la fe. Si no tornen els diners almenys que ens tornin la fe”.

La majoria de sonets estan interpretats amb passió. “Sóc intens. Quan estic alegre és d’una forma eufòrica. Vull que tothom tiri coets. I quan estic ferit em tanco i qualsevol detall tonto em pot fer mal. Abans no podia estar sol, però ja n’he après”, assenyala. 

Confessa que sentimentalment ha anat encadenant relacions, que només va estar solter un any (“i ho vaig passar fatal: anhelava tenir parella”). I deixa anar una reflexió: “En el món del flamenc hi ha gais des que el món és món. La gent s’ha d’estimar, disfrutar de l’art i la vida. Hi estem de passada i se n’ha treure el màxim suc. I ja està: deixa que el veí que faci el que vulgui, sempre que sigui amb respecte i tolerància. Així construirem un món molt millor. Si hi hagués algú des de fora del planeta que ens mirés amb una lupa i veiés totes les coses que fem pensaria: ‘Els éssers humans estan bojos. Es maten, es barallen, es discriminen, s’apallissen perquè a un noi li agrada un altre noi, o perquè a una noia li agrada una altra noia”.

¿Li agradaria tenir fills?

Aviam, és que en tindré un d’aquí dos mesos. A través de gestació subrogada, vulgarment anomenada ventre de lloguer. És el que han fet Ricky Martin o Miguel Bosé. He tingut la necessitat de ser pare. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Expliqui-m’ho, per favor. Un dia vaig arribar a casa després d’una gira, vaig deixar la maleta i vaig pensar: ‘Tinc 41 anys. Arribo a casa rebentat. I això és com serà sempre. Els meus músics tenen la seva família, les meves germanes [en té dues] també i jo deixo la maleta i saludo els meus dos gossos. I ara esperar que arribi al pròxim concert…’. La mort del meu pare, fa tres anys, em va afectar moltíssim i em va fer reflexionar. Em vaig dir: ‘He de deixar alguna cosa en aquest món. Aquell cor que es va apagar del meu pare l’he de tornar a encendre’. I se’m va despertar la idea de ser pare. Vaig començar a buscar per internet. I quan vaig entrar en aquest món ja va ser una obsessió. Va ser una crida tan forta, tan forta, que ara entenc les dones o els homes quan diuen que els crida la maternitat o la paternitat. Des d’aleshores tinc un viatge espiritual interior que no és comparable amb res. D’aquí dos mesos aniré a Los Angeles a veure’l néixer. És un nen. Es dirà Ángel. Miri, ja el duc tatuat [i ensenya el canell amb el nom de la criatura]. 

I el seu noi, ¿què hi diu?

Ara mateix no n’hi ha… [dubtes i somriures]. Però voler ser pare és un sentiment vital meu. La meva prioritat ara mateix. Ho necessito.