El teatre de batalla treu el cap

S'aixeca el teló. apareixen les nou persones que veureu a continuació. ¿què tenen en comú? una passió: el teatre. i molts problemes per viure’n: un iva desbocat, unes condicions laborals pèssimes, acords de taquillatge amb algunes sales que obliguen les companyies a assumir tot el risc, un gran desconeixement social de la realitat de la professió, una formació que no ha sabut preveure que un dia els actors haurien de ser molt més que els que diuen els textos. avui són els que els diuen, els que els escriuen i els que els produeixen. a les portes del dia mundial del teatre, divendres que ve, el teatre de batalla, el que està lluny dels oripells i lluita cada dia per la supervivència, treu el cap per proclamar que no es rendeix i que segueix trobant la manera de viure (i d’ajudar-nos a viure) del seu art.

-------------------------------------------------------------------------------------------------- 

PATRÍCIA MENDOZA, RAIMON MOLINS I MIREIA TRIAS

Fundadors i responsables de la Sala Atrium

“ALS ACTORS ENS COSTA ENTENDRE QUE ENS HEM DE CONVERTIR EN EMPRESARIS DE NOSALTRES MATEIXOS” 

Si hi ha res que sens dubte comparteixen els actors que apareixen en aquest reportatge és que tenen claríssim que en un moment com el que viu avui la professió no es poden quedar a casa al costat del telèfon. Tots han tirat pel dret i han escrit els seus textos, han produït els seus muntatges i han trucat a mil portes. Però Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Mireia Trias han anat un pas més enllà: han creat el seu teatre.

La Sala Atrium es va inaugurar el gener del 2011, i va néixer de la necessitat d’aquests tres actors (i directors, gestors, professors d’interpretació, taquillers “i fins i tot netejadors, aquí som multitasca”, diuen) de disposar d’un espai on pujar a escena les seves propostes. “Teníem muntada la companyia i vèiem que costava que ens programessin. Semblava que el que nosaltres volíem fer no s’ajustava a les lleis del mercat. Així que vam assumir que si volíem portar la nostra aventura a bon port hauríem de construir nosaltres el vaixell”, explica Molins, director artístic de la sala.

Corria el 2009 i l’economia ja presagiava tempesta, però tot i així es van llançar a convertir en teatre un local amb vivenda de la Dreta de l’Eixample que els va semblar perfecte. Van estar gairebé dos anys immersos en unes obres faraòniques sufragades amb un crèdit ICO. “Encara l’estem pagant. Ens queda un any i mig –apunta Molins–. És molt difícil muntar una cosa així a Barcelona. Hi ha poques ajudes. De fet, pots començar a optar a les interessants quan fa tres anys que funciones, però en l’arrencada estàs deixat de la mà de Déu”. ¿I com han aconseguit sobreviure a aquests tres anys crítics? “Doncs pagant deutes a base de no cobrar nosaltres. ¿Què fa tothom qui obre un negoci? Jugar-se els estalvis, cobrar quan va bé, i quan no, no. ¿Per què això havia de ser diferent?”, planteja.

El trio responsable d’Atrium té molt clara la dimensió empresarial del seu projecte. “Som empresaris, i això als actors ens costa d’entendre. Ja no s’hi val a esperar que et truquin. Ens hem de convertir en venedors de nosaltres mateixos. Som aquí per disfrutar de la nostra passió, però també per aixecar un projecte i guanyar-nos la vida amb ell. I si per a això hem de fer mil coses, les fem, com tot emprenedor que comença”, diu Mendoza, responsable de comunicació del teatre de l’Eixample.

Tres àrees

En el cas d’Atrium, aquestes mil coses estan estructurades en tres àrees: la sala, els cursos que hi imparteixen (Atrium Estudi) i la feina de producció, dels seus propis espectacles i d’altres per a tercers. A més, si arriben propostes laborals (classes en altres centres, projectes d’interpretació) interessants i combinables amb les tasques que ja els ocupen bona part del dia, les accepten. Mendoza, per exemple, forma part de la companyia La Peleona, que va estrenar el seu últim espectacle, 'Sota Zero', a Atrium, el gener passat, i va portar l’anterior, 'L’efecte perfecte', fins a Berlín.

Així entenen ells la diversificació, lluny de la idea que tenen altres sales alternatives que converteixen la seva graella en un puzle d’espectacles. “Nosaltres programem cinc obres per temporada, dues de producció pròpia i tres de convidades. Totes s’ajusten al que volem, i estem aconseguint, que s’identifiqui com el nostre segell: continguts que tinguin a veure amb la societat en què vivim explicats amb llenguatges d’avui”, defineix Molins. Tanquen la temporada amb Atrium Lab, que acull propostes més arriscades, de tres companyies, durant un mes i mig. I completen l’oferta amb matinals de diumenge infantils i un concert una vegada al mes. “L’acabem de posar en marxa –diu Mendoza–. A veure com funciona”.

De ganes i feina, a dojo. ¿Problemes? “L’IVA al 21%, que és, directament, una humiliació pública”, denuncia Molins. “Aconseguir que la gent valori el producte. Que entenguin que una entrada de 19 euros –que al final, amb promocions, queda en una mitjana de 12– no és cara per a la feina que hi ha al darrere”, afegeix Mendoza. “La por a l’oferta de les sales alternatives. La gent encara no sap què s’hi trobarà, falta educació teatral”, diu Trias, que s’ha passat la conversa amb el cap enfonsat en els números. El que dèiem: multitasca.

---------------------------------------------------------------------------------

GABRIEL CÓRDOBA

Monologuista i professor de ‘stand up’

“ESCRIURE, ASSAJAR I ACTUAR NO ÉS FEINA. FEINA ÉS TRANSFORMAR AIXÒ EN DINERS"

La de Gabriel Córdoba és una història d’il·lusió i valentia, inusual per als que mai han trepitjat l’escenari però del tot habitual per als que no poden viure lluny d’ell. Aquest murcià de 36 anys va debutar en el teatre als 14, a l’institut, i va combinar els estudis de Biblioteconomia amb la formació com a actor. Guanyar un concurs de monòlegs a la seva ciutat li va donar l’oportunitat de sortir-ne. “Era inevitable deixar Múrcia un dia. Tots els meus companys se n’anaven a Madrid o a Barcelona”. Entre el jurat que el va premiar hi havia un monologuista català, i a través d’ell va començar a multiplicar la seva presència a Catalunya. Tant, que un dia va rebre una oferta per fer un musical a Barcelona. I ni s’ho va pensar.

“Vaig venir com un boig –riu–. Era jove i inexpert, i ja em veia al Capitol”. Així que va agafar la maleta i, sense casa i, com comprovaria després, sense una feina amb cara i ulls, va deixar la seva ciutat natal i es va plantar al Paral·lel. “I l’obra mai es va fer, cosa que ara sé que passa sovint. Però, ja que era aquí, em vaig quedar”. Han passat deu anys des d’aleshores, i en aquest temps ha sigut la seva facilitat per al monòleg el que li ha permès guanyar-se la vida sense baixar dels escenaris.

“Jo sóc actor de teatre i aquesta és la meva vocació, però gràcies a l’'stand up' he pogut fer obres com 'Esperanto-te' (2012) i, ara, 'Vidas prestadas'”, explica. Està començant una gira amb aquesta última, i té una funció al mes a la sala Almazén. “Amb això és impossible viure, però ho utilitzo d’aparador. Amb Esperanto-te vaig estar set mesos així, i després tres al Teatreneu, de divendres a diumenge, que és el que ha de ser”, assegura. Però que sigui el que ha de ser no implica que permeti guanyar-se la vida amb comoditat. “Em van quedar només mil i pocs euros al mes, i això que només érem dos actors i un tècnic. Una companyia de cinc ja no hauria pogut subsistir amb aquests ingressos”.

Així doncs, no pot renunciar a cap de les seves tres potes professionals: fer monòlegs, fer classes d’aquesta disciplina (ha estat set anys fent-ne en una acadèmia, i a l’abril debutarà pel seu compte) i escriure i interpretar teatre, “tragèdies embolicades amb xocolata”, com defineix les seves obres, comèdies que amaguen drames. Queden enrere les èpoques en què com a monologuista podia guanyar 4.000 euros al mes amb tres bolos setmanals. “Això sí, anava tot el dia amunt i avall”. Avui tot costa molt més esforç. “Encara que, per a mi, escriure teatre, assajar i actuar no és feina. La feina és convertir això en diners: vendre l’obra a la sala, promocionar-la... Jo sóc actor, no productor, però també ho he de ser. Ara és obligat”.

---------------------------------------------------------------------------------

XAVI ÀLVAREZ I ANNA PRATS

Fundadors de Sota Mínims Teatre, Ergo i La Niña Bonita

“AMB LA CRISI, LES ESTRELLES VAN COPAR LA FEINA DE QUÈ ES NODRIEN ELS DEBUTANTS”

Anaven de dret al triomf. Tenien molt clara la vocació. Tant, que havien abandonat feines segures i ben remunerades per apostar per la interpretació. Ella, com a executiva de comptes; ell, pedagog, en una casa d’acollida. Anaven fent passos ferms i segurs (capítols en sèries de televisió de gran audiència, curtmetratges, papers en obres d’èxit com Quina vida) cap a una campanada que els permetés consolidar la seva carrera d’actors. I llavors se’ls va creuar la crisi.

“I ho va matar tot”, diu Xavi Àlvarez, el 50% de Sota Mínims Teatre, el 33% d’Ergo i un percentatge inferior de La Niña Bonita, els tres projectes que comparteix amb Anna Prats, companya a la feina i a la vida. “Anàvem ben encaminats, però vam perdre el ritme –continua ell–. Els actors que estaven al cim van veure que tenien menys feina, i van començar a voler fer coses al circuit off, les que nodrien els que començàvem, o a acceptar aparicions puntuals en sèries, o fins i tot en publicitat”. “I nosaltres vam començar a no tenir espai”, diu ella. I un món que ja és per si mateix tancat es va tancar encara més.

Petita empresa

Així que van respirar fondo i van revisar els seus somnis. Un era ser actors. L’altre, ser pares, i ser-ho joves. “I vam decidir aprofitar l’impàs per fer-los realitat: tenir un fill i muntar la nostra pròpia companyia, petitona, com si fos una pastisseria familiar on es couen amb amor, amb la màxima qualitat i a foc lent productes en què un creu”, explica Àlvarez. El resultat va ser Sota Mínims Teatre, en què, mà a mà, creen espectacles poètics de petit format que porten allà on els reclamen: escoles, festes, domicilis. I també audiocontes i videocontes personalitzats, que els proporcionen alguns ingressos fixos i moltes satisfaccions. “La gent ens truca emocionada quan els rep”, explica Prats. 

La seva reinvenció per poder viure de la seva passió pel teatre no s’acaba aquí. Amb un tercer soci han creat Ergo, que posa els recursos teatrals al servei de l’empresa (amb tècniques de 'role playing' –els treballadors adopten els diferents papers de la relació laboral– o organitzant simulacres), i s’han implicat en el projecte que més pampallugues els arrenca dels ulls: La Niña Bonita, una companyia de teatre per a adults. “Començarem a assajar un Martin Crimp, 'El camp' –anuncia Prats, radiant–. Tenim residència al centre cívic Parc-Sandaru, al barri barceloní de Sant Martí, i això ens permet disposar d’un local d’assaig sense pagar i tenir garantit estrenar allà”. A canvi, els assessoren en matèria teatral.

Al final del dia, totes les hores d’aquesta parella estan dedicades al teatre. “No és un esforç fer-ho. L’esforç és que estigui tan mal pagat i que hagis de viure amb tanta incertesa. I que hi hagi sales que s’aprofitin de la il·lusió dels actors per omplir la seva programació amb gent que actua gratis, o sense contracte, o per percentatges de taquilla baixíssims, assumint tot el risc”, denuncia Àlvarez. Per això celebra l’aparició de plataformes com la creada al voltant de la revista teatral digital 'El virus',  disposades a treballar pels drets de companyies com les d’ells.

---------------------------------------------------------------------------------

BERTA ERRANDO I RAQUEL IZAGUIRRE

Actriu del Super3. Entrenadora de la veu. Juntes són Melanina Teatre

“ELS ACTORS TENIM PART DE LA CULPA DE LA NOSTRA FALTA DE DRETS PER NO HAVER-LOS REIVINDICAT"

La reivindicació continua amb aquest parell d’actrius que, a la llista de handicaps apuntats, n’afegeixen un altre: la dificultat de combinar maternitat i interpretació. “Tu saps quin dia tens assaig, i que serà entre les tres i les deu. Però ¿quan, en aquesta franja? Doncs t’ho diran el dia abans, i ja t’apanyaràs tu amb els cangurs, els avis, la teva parella...”, exposa molt gràficament Berta Errando, potser la cara més coneguda d’aquestes pàgines gràcies al seu paper d’Àlex al Club Super3. “És un sector amb poques dones, al voltant del 30%, sobretot en llocs de decisió, i es nota”, continua. Amb aquest discurs, no és estrany que el projecte teatral que centra el seu interès, al 50% amb Raquel Izaguirre, Melanina Teatre, estigui lluitant ara per portar a tants escenaris com sigui possible una obra que reivindica l’autoria femenina a través de poetes, escriptores i dones silenciades per la història: 'Constança'.

“No ho fem per militància, sinó perquè són les coses de què parlem quan estem juntes”, explica Izaguirre, que té molta responsabilitat sobre el fet que s’hagin decidit a recuperar aquest text que ja van estrenar el 2011 i que, assegura, no van esprémer prou. “La Berta es va quedar embarassada, després jo, després la directora [Anna Ponces], i ho vam deixar”.

L’han reprès a tota metxa: amb dos bolos ja fets, dos de tancats per al juliol (en un centre cívic de Barcelona i a la Universitat de les Dones, a Cornellà) i diversos més per concretar. “Que el dia que l’aparquem sigui perquè ja l’hàgim espremut al màxim”, diu la Raquel.

Normal, ¡amb el que costa tirar endavant un projecte! Melanina Teatre va néixer el 2006 i té, a més de Constança, tres obres al currículum: 'Deliris' (2006), 'Préssecs blaus' (2007) i 'Xàndal' (2009). Totes autoproduïdes. “Sempre –diu Errando–. Amb 'Xàndal' vam guanyar un concurs de textos i amb els diners que ens van donar vam poder assumir la producció. Encara que si li dic la quantitat... 500 euros. Imagini’s per al que donen. Però almenys no vam haver d’avançar res. El que vam treure a la taquilla no arribava al salari mínim”.

Ingressos estables

Totes dues tenen la sort de tenir feines relacionades amb la seva professió però amb ingressos més estables. Errando fa nou anys que és al Club Super3 (“el que més s’assembla a un contracte amb una companyia estable, que aquí a penes n’hi ha”, diu) i Izaguirre té una empresa, Laveulavoz, en què ensenya a conèixer la veu, prendre consciència de com s’utilitza i treure-li el màxim partit per comunicar l’essència. “Fa una dotzena d’anys que ajudo professionals”, explica. Ara té polítics en cartera. “M’agradaria portar fins a ells la meva filosofia que si estàs connectat amb el que dius, ets feliç. Si els que governen sabessin comunicar-se més bé, tot seria més fàcil”, assegura. 

Li agrada El que fa. “Té a veure amb el teatre, però m’obliga a aprendre altres coses. Avui, el 80% dels meus ingressos vénen d’aquí, i el 20% de treballar com a actriu”. Aquest és el seu pla b, l’alternativa que Errando va descobrir que havia de tenir quan va passar dos anys de sequera. “Va ser molt dur, i vaig veure que havia de trobar alguna cosa que m’agradés i que casés amb actuar”, explica. Ho va trobar en el pilates: es va formar com a instructora i té el títol. “Per si s’acaba el Super3 i no surt res”. Perquè ¿serien opcions la publicitat o el doblatge? “Els caixets en publicitat han caigut un 70%, i el doblatge és inaccessible”, respon.

La crisi ha degradat encara més les condicions laborals d’un sector que ja anava just de drets i on treballar sense cobrar no era infreqüent. Errando i Izaguirre ho condemnen, però no eviten l’autocrítica: “Part del drama del teatre petit és que s’ha sostingut del concepte 'amor a l’art'. I els actors tenim responsabilitat en això per no haver reivindicat els nostres drets, per no lluitar per canviar les coses. Estem així perquè nosaltres mateixos ens hem valorat poc”.

--------------------------------------------------------------------------------- 

LAURA TOBÍAS

Monitora escolar. Membre de Ten-Teatr i La Plurifarándula

“ÉS DIFÍCIL ACCEDIR ALS CÀSTINGS SI NO TENS MÀNAGER”

A Laura Tobías, un “és ara o mai” la va fer deixar, fa quatre anys, una feina fixa com a infermera per llançar-se a perseguir el somni de ser actriu. Ella demostra que les noves generacions, tot i saber que ho tenen molt malament, mantenen la il·lusió intacta. Va penjar la bata, es va matricular en diversos cursos, es va armar de valor i va deixar la seva Barcelona natal per provar sort a Madrid. Hi va estar vuit mesos, formant-se i trucant a portes, sense èxit. “A Madrid hi ha feina, però també massa actors, i és difícil accedir als càstings si no tens mànager. Es pot consultar l’oferta en webs com Yatecasting o Soloactores, però als grans s’hi arriba via representant. Jo en tenia un, però a penes em va moure”, lamenta.

Tornant cap a casa, a l’AVE, es va posar a escriure. “Un guió de microteatre. Quan l’hi vaig ensenyar al meu pare, em va animar a produir-lo. Vaig elaborar un dossier, el vaig presentar a diverses sales i me’l van agafar a Minitea3 [avui tancada]. Des d’aleshores, no he parat de treballar”, explica.

El guió era 'Yo le vi', una esbojarrada història de dues monges en què comparteix cartell amb María de la Torre. L’obra ha complert un any i segueix en forma: és una de les tres elegides per al festival Bartes, que pobla de microteatre els bars de Gràcia; s’ha incorporat al repertori d’'esquetxos' de la companyia La Plurifarándula, de la qual Tobías és integrant, i s’entreveu segona part, més llarga i ambiciosa que el teatre en pastilles amb què s’ha obert camí. I autoproduïda també, és clar. “No tens altre remei: fer el teu propi projecte i lluitar per ell”.

Pluriocupació

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Aconseguir viure de l’escenari és l’objectiu i el combat. Ella encara no ho pot fer, tot i que als dos espectacles en què participa hi suma un tercer, 'La maledicció Frankenstein', dedicat al públic infantil, amb la companyia Ten-Teatr. Van arribar a estrenar a El Molino, on van donar un nou rumb a aquest icònic teatre, però només hi van poder fer dues funcions. “Era inviable obrir la sala els diumenges al matí, però ara ens han sortit altres bolos”, diu.

Per pagar el lloguer del pis que comparteix, doncs, treballa de monitora i fa classes de teatre, escriu 'esquetxos', assaja i, en el poc temps que li queda, es planteja apuntar-se a algun curs de producció. “La formació que reps en aquesta àrea és nul·la, i cada dia és més necessària”. Tot per mantenir el somni: “El que sento quan sóc en un escenari, petit o gran, és adrenalina en estat pur, i això em manté viva”. En aquestes pàgines, tots ho subscriurien.