Cesc Gay: "Em fascina la violència que envolta la parella"

Al local deL Poble-sec on s’assaja 'Els veïns de dalt' hi han entrat les càmeres, i a Cesc Gay se li ha encès el pilot vermell. Vénen d’un magazín televisiu de cultura a agafar imatges dels assajos, i, encara que ell és un dels que s’han de posar davant de l’objectiu, és inevitable pensar que preferiria estar al darrere. “Crec que si ho agafeu des d’allà captareu més bé l’escena”, els diu als dos operadors. I recorre amb la mirada el fals escenari delimitat per unes marques a terra i poblat per un sofà ataronjat, amb un decorat a mig acabar que simula una cuina i un menjador, calibrant quin deu ser el millor lloc per posar la càmera, una càmera que aquí no controla ell.

Perquè el que dirigeix Cesc Gay en aquesta ocasió no és cine: és teatre. Una cosa que en el passat havia dit que no seria capaç de fer, amb un argument inapel·lable: patiria massa. “I ho segueixo pensant: el teatre és un patiment diari. Cada funció tement per si alguna cosa no surt bé... Els que fem cine estem acostumats a registrar el que està passant i a tenir la seguretat que ja està, ja ho tens, està gravat, és teu. Has extret de l’actor el que necessitaves i després ell se n’anirà a casa i tu manipularàs això. L’exercici que estic fent en el teatre és a la inversa: ajudo que això vagi sortint i després seré jo qui se n’anirà i els actors els que es quedaran”.

Que ningú llegeixi aquí una mostra de desconfiança en els intèrprets. Gay no és un director d’aquells (que n’hi ha) que somien amb el dia que l’animació per ordinador els permetrà prescindir dels actors. Per ell, tant en el cine com en el teatre són el primer reclam. “A mi m’agraden les pel·lí­cules pels actors, sempre”, assegura. I disfruta treballant amb ells. Es nota en el seu cine, sens dubte, però també en l’ambient que s’ha creat al local d’assaig.

Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico són els conillets d’índies de Cesc Gay en aquest debut teatral. Quatre actors que es passegen per l’escenari en sabatilles davant un director que encara busca per on trepitjar. “I quina sort comptar amb ells –diu Gay–. Em sento molt protegit. Tenir un equip tan sòlid contraresta tota la meva inexperiència”.

¿Tant se li nota que és principiant? “No, el que passa és que ell és així, bromista, i els primers dies ens deia: ‘¿Com va això? ¿Què hem de fer? ¿Una lectura?”, explica Nora Navas. “És curiós perquè per donar-nos instruccions utilitza símils de cine. ‘Això és un 'tràveling', et diu. I llavors entens el que vol”, intervé Jordi Rico.

És la primera vegada que tots dos treballen amb Gay, encara que ja es coneixien. “Al Jordi el conec molt bé perquè ha participat en molts projectes de les T de Teatre [la companyia d’Àgata Roca, la dona del director], i l’obra m’ha donat l’excusa per treballar amb la Nora, cosa que volia fer –explica el director. I continua–: el Pere havia aparegut en un parell d’escenes molt especials d’A la ciutat, i seguíem en contacte. I l’Àgata, que havia compartit escenari amb ell feia temps, tenia ganes de repetir l’experiència”.

Ella era l’única que Gay tenia present mentre escrivia l’obra. “Intento no pensar mai en actors quan estic immers en un guió, encara que tingui molt clar qui vull per al paper. T’has d’obligar a escriure per a un personatge, no per a un actor, perquè, si no, corres el risc de fer que parli com ell, que sigui com ell...”.

L'autor a la teva disposició

El fet que a 'Els veïns de dalt', Gay, a més de director, sigui l’autor del text ha suposat un al·licient extra per als actors. Arquillué, amb un màster en clàssics, és qui més ho celebra: “El fet de tenir viu l’autor, i a la teva disposició, et permet fer canvis sobre la marxa”. Sempre que ell ho consenti. ¿Ho fa? “Ens escolta molt i s’estableix un diàleg interessant amb ell. I, sí, va modificant coses”. “Es tracta més de retocar algun tros de la història que de fer-hi afegits, per exemple. Això no ho permet: és el seu text”, diu Navas.  

Per més que sempre s’ha dit que els films de Cesc Gay li deuen molt al teatre ('Krámpack', del 2003, i 'V.O.S.', del 2009, sense anar més lluny, van ser obres abans que pel·lícules), el cert és que hi ha un abisme entre dirigir cine i teatre, i d’això en són conscients tots. “Jo tenia molta curiositat per veure com portaria ell a l’escenari la manera que té de dirigir en el cine. I he vist que és igual de minuciós, que posa sempre el focus en les coses petites, en el detall. Ha conservat el seu segell”, diu Roca. 

L’hi preguntem a ell. ¿Creu que els que vagin al teatre a veure 'Els veïns de dalt' trobaran un segell Cesc Gay en l’obra? “Suposo que hi haurà aspectes en què sí, però té un color bastant diferent del que són les meves pel·lícules”, respon. Les seves pel·lí­cules solen ser contingudes, estar plenes de silencis, imposar les mirades als escarafalls. Davant d’això, el teatre exigeix fer-ho tot gran, perquè en disfruti amb la mateixa intensitat l’espectador de la primera fila que el de l’última. “Això és el més interessant: que possiblement en el cine mai hauria arribat aquí. El teatre m’ha permès accelerar, i ser més visceral i directe. Estic fent en el ­teatre el que no m’atreviria a fer en el cine. És un mitjà que sí que m’ho permet”, ­confessa Gay.

"M'agradaria anar al teatre a riurem"

¿Per què? A mi, en el teatre, m’agrada sobretot la comèdia. M’agrada anar al teatre a riure. I amb el cine em passa al revés: tendeixo més a la serietat. Així que, a l’abordar aquesta obra, he intentat no despistar-me. Perquè, ja l’hi dic, jo, de seguida que em despisto, em poso seriós, trist. I en el cine la tristesa és molt bonica, però en el teatre, no tant. 

La majoria dels actors veuen el teatre com un cim en la seva carrera. ¿Com el veu un director de cine? Doncs no ho sé. Al final tot té la seva dificultat, i no crec que exigeixi més feina un mitjà que l’altre. En qualsevol cas, el cine és dels directors, i el teatre, dels actors.

¿Què l’ha fet, llavors, decidir-se a dirigir una obra? En realitat, no em vaig decidir a dirigir teatre, sinó a escriure’n. Perquè escriure és el que faig sempre, no ho puc evitar. M’agrada fer-ho, i vaig acumulant material. I a vegades hi ha coses que ja veus que no acabaran sent una pel·lícula i les arracones. Fa un any vaig agafar unes pàgines oblidades i, gairebé com un exercici entre pel·lícules [entre Una pistola en cada mano, del 2012, i Truman, la que acaba de rodar i està en fase de postproducció], em vaig posar a elaborar-les. I a partir d’aquí es va anar precipitant tot: l’Àgata va pensar en el Pere per a un paper, els actors es van anar animant, Borja Sitjà [director artístico del Romea] em va demanar el text per llegir-lo, de seguida el va voler programar... Va agafar tot una velocitat tan diferent del cine, on tot costa tant, que em vaig animar. 

Sens dubte, els actors que van protagonitzar la nostra portada diumenge passat, pertanyents tots al circuit off que lluita cada dia per la supervivència, es posarien les mans al cap davant aquesta afirmació, però s’ha de pensar que Gay ve d’un mitjà en què per iniciar un projecte fa falta un xec amb un mínim de cinc zeros. “En el cine, has d’involucrar moltíssima gent per tirar endavant qualsevol projecte. En el teatre és molt més fàcil: amb 80.000 euros fas una obra de teatre com Déu mana. Amb 80.000 euros, en cine, no fas ni els bocates”.

 Parla amb coneixement de causa, perquè a 'Els veïns de dalt' ha arribat a posar-se a la cuina: fins i tot ha creat una productora teatral per finançar la representació. “Ho he fet perquè anava de la mà d’algú que en sap tantíssim com Dani López [Daniel López-Orós, productor de T de Teatre]”, diu. La productora de Pere Arquillué, Mola Produccions, i el Teatre Romea també s’han gratat la butxaca per fer possible el debut de Gay.  

¿Serà debut i comiat, o continuarà en el teatre? Doncs encara no ho sé: dependrà de si faig el ridícul o no.

En qualsevol cas, també pretenen estrenar a Madrid, amb un altre repartiment. Sí. Ara comencem a donar-hi forma. Al ser una comèdia molt dinàmica, confiem que tindrà èxit comercial. 

Tot parteix d’una anècdota amb uns veïns molt efusius, ¿oi? Bé, això només és l’excusa per escriure sobre una cosa que em fascina: la violència i el nivell d’absurditat que moltes vegades envolten la parella, i que s’acumulen amb els anys de convivència. És increïble que es pugui desencadenar tanta animadversió entre dues persones que viuen juntes.  

I que viuen juntes, a més, perquè representa que s’estimen. Des de fora ho veus, unes bronques... Però aquesta sacsejada constant forma part de l’ADN de la vida en parella. Una anècdota aparentment trivial, convidar a sopar uns veïns que són massa escandalosos fent l’amor, fa esclatar una espiral de sentiments continguts. La sexualitat, a més, recorre tota l’obra, i obliga l’espectador a qüestionar-se la seva moralitat.

Per si conviure no fos prou complicat, vostè, a més, treballa amb la seva parella. Bé, però no gaire, ¿no? Hi ha parelles que fan molts més projectes junts. Nosaltres ens hem anat trobant en diversos mitjans al llarg de la nostra relació [Gay ha dirigit la seva dona a la sèrie de televisió Jet lag, i en pel·lícules com 'V.O.S.' i 'Ficció'], però tots dos tenim clar que és molt necessari treballar amb altres persones. A més, sempre hem sabut separar les coses: a l’arribar a casa, entres en una altra dinàmica, assumeixes altres rols.

Res de teràpia sobre l'escenari

Res de director i actriu. Res de teràpia sobre l’escenari ni davant la càmera. Una cosa és la realitat, i una altra, la ficció. “En els meus textos, ni em flagel·lo ni m’exhibeixo”, li ha dit Gay a la pe­riodista del magazín que ha anat a gravar els assajos. Ha escollit un parell de moments de l’obra, hilarants, en què participen els quatre intèrprets. El director els segueix assegut en un tamboret, a distància, però més atent als moviments de les càmeres del programa que als actors. No hi ha indicacions. Cap correcció. Al capdavall, és un simulacre per a la televisió. No ho són les rialles que reboten al local. La complicitat és real. I necessària.

“Fer teatre és una mica com sortir a la carretera: has de formar una banda. Així com el cine és més guerriller –et trobes, té intensitat unes setmanes i ja està–, en el teatre els vincles personals són importants. Com en els grups de música: són moltes hores, molts restaurants i molts hotels junts”, teoritza.

Quan acabi d’atendre la noia de la tele, Gay es traurà la gorra de director de teatre i es posarà la de director de cine: l’esperen a la postproducció de 'Truman', la seva última pel·lícula, per enllestir el so. Protagonitzada per Ricardo Darín i Javier Cámara, arribarà a les cartelleres aquest any, mantenint una regularitat de pel·lícula nova cada tres anys –des que va debutar, amb 'Hotel room', ja en fa 17– que li sembla un privilegi. “Jo firmaria seguir així, perquè és el temps ideal: un any escrivint, un altre preparant i començant a rodar, i el tercer acabant”.

I treballant vostè i la seva parella en el món del cine, i en vista de com està el sector, ¿alguna vegada ha pensat: ‘Aquest mes no paguem la hipoteca’? Si tens la continuïtat que jo tinc, t’organitzes per viure discretament d’això. Si divideixes el que cobres per una pel·lícula entre els tres anys que t’hi dediques, li asseguro que costa... però tires, i ja està. I entremig sempre surten coses.  

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Discretament. Res a veure amb la imatge que té el públic dels cineastes. Lògic. L’espectacle sempre té un vessant de glamur, que és el que més es veu: els top i les alfombres vermelles. Però el percentatge de gent que hi desfila és mínim. I després molts arriben a casa i tenen la nevera buida. Però, bé, la incertesa forma part de l’essència d’aquesta feina.

I la necessitat de canvi. “També per això m’he ficat en teatre, per canviar d’àmbit. Estàs acollonit i insegur, però poder canviar és un privilegi. Treure el cap a un mitjà nou és com canviar de bar: t’activa”. T’encén el pilot vermell.