Víctor 'Belén' i Ana 'Manuel' s'entrevisten i comparteixen secrets

Accepten el repte d'entrevistar-se mútuament. Regalar-se preguntes, respostes, confidències, sorpreses, rialles. 'Canciones regaladas' és el compacte que els ha tornat a unir en un estudi, més d’un quart de segle després de 'Para la ternura siempre hay tiempo'. Abans del tête à tête més personal, toca parlar del disc. “La gent pensa que estem gravant junts contínuament, i ¡ni de lluny!”, aclareix Ana Belén. “Ens vam unir fa set anys per fer una gira per Amèrica. I va ser llavors quan algú ens va suggerir triar cançons que ens agradessin, peces d’altres compositors, i reunir-les en un àlbum”, afegeix Víctor Manuel.

La selecció de peces que han fet és arriscada. Se submergeixen (i no sempre en surten igual d’airosos) en clàssics de Billy Joel, Astor Piazzola, Leonard Cohen, José Alfredo Jiménez, Rubén Blades, Chico Buarque. “No ha sigut fàcil, no. Però d’això es tractava, i no de fer un disc amb peces tipus 'Yesterday'”, admet Ana. “Segurament hi hauria altres temes possibles, però no millors”, recalca Víctor.

La producció de l’àlbum ha anat a càrrec del fill, David San José. “Quan vam gravar el disc anterior, tenia 9 anyets i corria per l’estudi. Ara fa molt temps que treballa amb nosaltres. I no som els únics que el reclamem –explica el pare, orgullós–. ¡Aquest mateix any s’ha encarregat de la música de la gala dels Goya!”.

David “és adorable, com tot el que fa”, subratlla la mare. “¡I és tan important confiar en qui et produeix! Fa poc ha gravat amb un quartet de corda i m’ha convençut perquè canti amb ells les 'Cançons negres' de Montsalvatge. Ell ha compost els arranjaments. M’ho va posar tot tan fàcil, que hi vaig accedir. Em va dir: ‘No et requerirà gairebé esforç. Cap angoixa, ja ho veuràs’. I així ha sigut”.

'Canciones regaladas' tindrà la seva gira corresponent, amb Sevilla com a quilòmetre zero, divendres que ve. La llista de temes candidats a formar part del repertori dels concerts “és aclaparador”. “¡N’hi ha tants de possibles! –exclama el cantautor–. Molts seran molt coneguts. D’altres, no tant. Hi ha aquests regals acabats de gravar i els antics, com 'El hombre del piano', i inevitables, com 'España, camisa blanca de mi esperanza' i 'Asturias'”. La terra de Víctor, tan present en el seu fèrtil cançoner, inspira de fet moltes de les primeres preguntes que li llança Ana, compartint sofà.

Ana Belén: Crec que ho sé gairebé tot de la teva vida, però hi ha una cosa que sempre t’he volgut preguntar, Víctor. Quan vivies a Mieres, Astúries… Sí, ja sé com t’impactaven les pel·lícules que veies al cine i el que va significar per a tu veure per primera vegada Joselito... Però: ¿en quin moment et vas adonar que volies ser cantant?

Víctor Manuel: Abans de veure aquest i molts altres artistes al cine, jo ja els seguia la pista a través de les revistes. De fet, vaig arribar fins i tot a escriure-li una carta a Marisol perquè m’enviés una foto. A la carta, recordo que em vaig atrevir a explicar-li que jo volia ser artista. Ah, per cert, ¡tinc aquella foto firmada per Marisol!

A. B.: ¿Però què dius? ¡Això no ho sabia! [riu]

V. M.: Sí. La vaig trobar fa poc, entre els papers de la meva mare [morta recentment]. ¡Jo era tan fan de Marisol, bé, de Josefa Flores! També em vaig atipar d’escriure cartes a totes les companyies de discos, explicant que volia ser cantant. Però això va ser més tard.

A. B.: ¡Però no et reconec! ¡Ets una persona absolutament desconeguda per a mi!

V. M.: Vivia en un lloc molt tancat. El que volia, el que urgia, era sortir d’allà. Escoltava els cantants per la ràdio i pensava: jo vull ser com ells. Deixar de viure en aquest poble. Estava disposat a enrolar-me en un circ. A tot, per poder fugir.

A. B.: Et crec. I t’entenc. Era una constant en molts nens, amb aquella infància que ens va tocar viure, amb tan poquets horitzons. Hi havia necessitat de sortir. En el meu cas, necessitat de donar-los als meus pares una vida millor. De poder regalar-los un pis, igual que veia al cine que feien els artistes. Era com una obligació. I em vaig dirigir a això. No m’adonava de tot el que implicava aconseguir-ho. En vaig ser conscient després de la primera pel·lícula, Zampo y yo, del primer disc, de la primera obra de teatre...

V. M.: És curiós. El meu primer pensament era que seria provisional. Que vindria a Madrid, que guanyaria diners, i després tornaria a Mieres per muntar una cafeteria. I això ja em semblava més que suficient. Però després descobreixes que t’agrada moltíssim que t’aplaudeixin, i canvia tot. Perquè l’aplaudiment és verí pur. I addictiu. Després no hi ha qui es retiri. Mira, per exemple, Charles Aznavour. 

A. B.: Trobes el que vas buscant en l’aplaudiment, és cert. Però, sobretot, en la proximitat de la gent. Per a mi va ser clau l’experiència en el teatre. Gràcies a la serietat del teatre vaig recuperar la fe en la professió d’artista. Vaig ser una nena prodigi, però, de sobte, trobar-me amb aquella serietat, amb aquells actors… Ja la primera vegada que vaig pujar a una tarima em va marcar. Sempre t’he dit, m’ho has sentit dir moltes vegades, que per a mi va ser molt determinant aquella primera obra amb Miguel Narros. Amb aquells actorassos: Julieta Serrano, Carlos Lemos… Només tenia 15 anys. És aquí on em vaig adonar que això era realment una gran professió. Que m’havia de preparar molt. Que requeria un esforç titànic. I que, a més, m’hi podia dedicar tota la vida.

A. B.: Víctor, ¿a tu qui et va marcar?

V. M.: Els cantants de la meva època: em van demostrar que es podia cantar malament i ser artista.

A. B.: ¡Però que golfaina que ets!

V. M.: També vaig pensar que hi hauria d’haver una altra mena d’artistes, més enllà d’aquelles veus engolades, i no diré noms. Que hi havia d’haver una altra manera d’expressar-se. Va ser un descobriment que em va anar molt bé. Jo no sabia fer res. Per més que a les cases de discos els expliqués que cantava molt bé i que sabia compondre, no era en absolut veritat.

A. B.: T’escolto i és com si t’estigués veient. Però com ha canviat tot, ¿oi?

V. M.: Moltíssim. 

A. B.: En la nostra època, ningú t’ensenyava res. Aprenies esglaó a esglaó. Un dia pujaves i l’endemà et pegaves una hòstia tremenda. En canvi, ¡que preparada que surt ara la gent! Ha sigut un canvi absolut, una revolució. Recordo quan vaig començar a estudiar teatre al TEM, una escola petita al marge de l’obsoleta Escuela Superior de Arte Dramático, l’única que hi havia. En realitat, et converties en actor si havies anat al TEM. T’ensenyaven el mètode Stanislavski i era la rehòstia. Ara els actors fan un curset aquí, un altre allà… L’important és tenir un pòsit de saviesa que després has de confrontar a l’escenari. Llavors, molts actors funcionaven per la intuïció. I per la curiositat. Per una banda, en la nostra època hi havia una falta terrible de tot, d’ensenyament, però també carències de tota mena. I per una altra banda, hi havia aquella facilitat per treballar, per anar aprenent a base de la pròpia pràctica. Començaves del no-res, traient una safata amb gots a l’escenari, i et donaven una frase. Ara és molt millor: ¡hi ha tants llocs i possibilitats per aprendre!

V. M.: Quan jo vaig començar, fa mil anys, volia ser cantant per collons. I viure d’això. Ara viure de la música és tota una altra cosa. És dramàtic. La música és essencialment vocacional. Hi ha quantitat de gent que canta, però s’ho paga de la seva butxaca. En aquest camp, en el de la música, el canvi ha sigut a pitjor. 

A. B.: Quants en coneixem que canten només algun cap de setmana, en un petit local de Madrid i, a sobre, perden diners amb el bolo. 

V. M.: Però va, Ana. Pregunta’m més. ¿Què més vols saber de mi?

A. B.: Doncs sí, hi ha més coses que vull saber. M’agradaria conèixer detalls d’aquella mena de club que vau formar a Mieres i amb els quals et segueixes ajuntant cada any. Sou alumnes de la mateixa generació, però ¿quants anys teníeu quan va néixer?

V. M.: Doncs alguns, 16, i altres, 17. Érem de l’any 48. I ens seguim reunint, només els que sobrevivim, és clar. Cada any hi ha alguna baixa. Sempre ens trobem per les mateixes dates: per Nadal. Per beure, menjar i recordar quan érem joves.

A. B.: Per tant, ¿va ser quan tenies 17 anys?

V. M.: Sí, sí. A Mieres va ser tot un esdeveniment. Ens vam dir El club de la Cucaracha. Era quan estava de moda la cançó: “La cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar…” Aquestes coses que passen quan ets tan jove…

A. B.: I parla’m de la vinculació del capellà.

V. M.: El capellà de la parròquia ens va deixar els baixos de la rectoria. Ens va dir: “Si ho netegeu, és per a vosaltres”. Ho vam deixar niquelat. I hi vam fer una barra de bar amb pedres del riu, a les quals vam posar els noms de cada un de nosaltres.

A. B.: ¿I encara hi és?

V. M.: Sí, sí. Després hi van entrar també noies, i ens van denunciar. Va venir la Guàrdia Civil a precintar-lo. Els havien arribat veus que hi tenien lloc escàndols diversos. El capellà, Don Nicanor, els va convèncer de posar un candau per controlar-ho ell. Té 84 anys i encara ve a cada trobada. En aquesta parròquia s’han casat tots els d’El club de la Cucaracha. 

Menys vostès, que es van casar pel civil a Gibraltar, l’estiu del 72.A. B.: Cert. Ens vam casar pel civil. Ni tan sols el nostre matrimoni és vàlid...

V. M.: L’altre dia van treure com si fos del nostre casament una foto de la pel·lícula Morbo, de Gonzalo Suárez. I és que no tenim fotos del nostre casament. Bé, les de la teva germana, que les va fer amb la minicàmera que portava, sense flaix, tan fosques… Podien estar fetes a Gibraltar o a Elx, vaja.

A. B.: En aquella època era tot tan complicat... Ara qualsevol parella es posa a viure junts i no passa res.

V. M.: El percentatge de parelles que viuen junts sense cap intenció de casar-se és una brutalitat. Llavors, no casar-te significava apostatar. T’enviaven el capellà que t’havia batejat perquè t’intentés convèncer del contrari.

A. B.: La nostra intenció era anar a viure junts i punt. Però, és clar, quin horror per a les nostres famílies. No ho entendrien de cap manera. Així que, per estalviar-los el disgust, ens vam casar pel civil. Hi van anar a contracor, però almenys van veure que hi havia un paper. En anglès, sí, però un paper ¡i firmat! 

V. M.: Quan a la mare d’Ana li vam parlar de la nostra intenció d’anar a viure junts es va posar a plorar. 

A. B.: Va ser pitjor. La meva mare havia vist entrar i sortir de casa Víctor moltes vegades amb els meus amics. Quan li vaig dir que m’anava a casar, em va preguntar: “¿Amb qui?”. Quan li vaig respondre que amb Víctor, es va posar a plorar ¡i a gemegar! “Però ¿per què plores, mare?”, li vaig dir. “És que és tan bo”, em va deixar anar, entre sanglots. “¿Jo què sóc, doncs, dolenta dolentíssima?”. “No, no”, va contestar. “Però és que ell és tan bo…”

V. M.: Era tot molt complicat. Però si en els anys 70 ho vam patir, imagina’t en els 40, quan els nostres pares eren nòvios i volien fer una volta… Ara quan ho vols explicar als joves, els sona a batalleta d’avi Cebolleta. Quan Marina [la filla de tots dos] va venir a veure’m a aquells concerts en què explicava la meva vida, es va passar l’actuació plorant. 

A. B.: És que és molt sensible. És més com jo. Plora per tot. Hi té molta facilitat.

V. M.: ¿Recordes quan va fer l’obra de teatre 'El cartero de Neruda'?

A. B.: Ai, sí, pobreta.

V. M.: Plorava a llàgrima viva tota la funció. I quan li vaig preguntar: “¿Marina, d’on treus l’emoció per plorar tota l’obra?”, em va dir: “És que me’n recordo de quan em volies prendre la meva gosseta”.

A. B.: És clar. Eren les seves vivències. Però va, Víctor, pregunta’m tu a mi. Allò típic que et diuen els teus amics, per exemple: “¿De debò que no t’importa que a la teva dona la besin, encara que sigui en el cine?”

V. M.: Em feia molta gràcia que m’ho preguntessin. I jo sempre els deia: “Si són petons de mentida”.

A. B.: És una cosa que nosaltres ni ens plantegem. Però potser sí els que no són de la nostra professió. Em ve a la memòria la pel·lícula Mi mujer es una actriz, la de Charlotte Gainsbourg, que ho reflecteix molt bé. En el film, ella ha de rodar escenes pujades de to, al llit, despullada i tal, i com que li fa una mica de vergonya, el director li diu que no hi haurà cap problema: “Jo també em despullo. I els càmeres. Tot l’equip”. Fins i tot el perruquer anava despullat. I just aquell dia es presenta el marit al rodatge. No vulguis saber com reacciona: “¿Això és una orgia o què?”. ¡La veiem tantes vegades i riem sempre tant!

A la pel·lícula 'La pasión turca' vostè també té escenes pujades de to.A. B.: Ui, sí. Em passo tota l’estona al llit. El llit volador, en realitat. Vicente Aranda ens la va fer rodar en llits verticals. Té la teoria que els cossos surten més afavorits en aquesta posició. Així que, imagina’t, ens pixàvem de riure. Era tot tan rocambolesc que no estàvem per pensar si estàvem despullats o no... És una pel·lícula estupenda.

I també va posar completament despullada per a la caràtula del disc 'Mírame'.A. B.: La idea va ser meva. Estava despullada i posant-me els leotards en un camerino, em vaig mirar al mirall i em va agradar el que hi vaig veure. Estava col·locada de tal manera que no se’m veia res. L’hi vaig comentar al fotògraf i dissenyador Juan Gatti i em va dir: “Sí, estimada. Ho farem immediatament. ¿I el disc com el titulem, Ana-tomía?” Que graciós. Després, a l’estudi, la sessió va ser molt divertida.

V. M.: D’allò que els ulls no veuen...

A. B.: Víctor, si tu has vingut a molts rodatges, assajos...

V. M.: Sí, però no m’apassiona. És molt pesadet.

A. B.: T’entenc.

V. M.: Bé, Ana. ¿Com portes 'Medea'? [l’estrena de l’obra de teatre serà l’1 de juliol al Festival de Mèrida]

A. B.: En procés. Encara estic acabant la gira de 'Kathie y el hipopótamo' i estudiant-me el text. Estic que no em trobo. Mira que és dolenta, Medea. Quina bruixa.

V. M.: Té les seves raons per matar els fills.

A. B.: ¡Però no facis un espòiler! Crec que entraré en pànic ara mateix. És un personatge molt fort. Em tocarà prendre molta vitamina i Memoril. Però bé, tampoc em poso gaire pesadeta.

V. M.: ¿Què? ¿No t’adones de com et canvia l’humor?

A. B.: ¡Però què dius! Si per estudiar em tanco.

V. M.: Tranquil·la, el que es diu tranquil·la, tampoc véns dels assajos.

A. B.: Bé, això sí. Sobretot quan no n’encerto ni una. Vinc alteradíssima. Però, a part d’això, a casa tampoc us faig patir gaire.

V. M.:  [Tus ostentosament i riu]

A. B.: Canviem de tema millor. ¿On t’agradaria viatjar?

V. M.: A Las Vegas.

A. B.: ¿De debò a Las Vegas? ¡Quin horror!

V. M.: Sí. M’agraden els llocs sense personalitat. 

A. B.: Si em toca la loteria, t’hi porto.

V. M.: O a Tòquio. M’agraden els llocs en què un se sent estranger. 

A. B.: A mi no. ¿No preferiries tornar als llocs una altra vegada?

V. M.: No. I ja saps que no sóc gens de museus.

A. B.: Quin tip de riure quan vam 

anar a París amb el teu nebot i no 

ens parava de dir “jo vull anar al Lúgubre”. ¿A mi saps on m’agradaria viatjar? Al Brasil. 

V. M.: Anar a Llatinoamèrica sempre és fantàstic. Encara que ja coneguis els llocs. Però agafar un avió s’ha tornat molt desagradable. I no parlo només d’aquest país. En algunes ocasions són tan desagradables que gairebé es pot parlar de maltractament. 

A. B. Qui ens havia de dir de petitets que viatjaríem tant. Recordo els nostres veïns, que a l’estiu se n’anaven i nosaltres no. Jo fins als 10 anys no vaig veure per primera vegada el mar. Ho recordo perfectament: va ser a Rota, Cadis. Tu, en canvi, amb el teu pare ferroviari, viatjaves molt, ¿oi?

V. M.: Sí. Ens ficava en un tren i ens deia: “Fins que arribis al final del trajecte i tornis una altra vegada, no et moguis”. La primera vegada que em va en­viar sol en un viatge d’aquests va ser a San Juan de Nieva. 

A. B.: Això sí que devia ser una aventura. M’hauria encantat. 

V. M.: Bé, em recordo sol, arribant al destí. Baixava tothom menys jo...

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

A. B.: Victorín, tan delgadín que eres de petit. Ai, no et puc imaginar…

Fa més de 43 anys que estan junts. Molta vida i moltes cançons regalades.