Daniel Radcliffe: "Puc veure l'abisme en el meu interior"

Pot ser que en totes les entrevistes Daniel Radcliffe hagi de passar pel moment Harry Potter. L’actor britànic, de 25 anys, està parlant amb entusiasme sobre el seu nou projecte i, de sobte, sense previ avís, se li llança la pregunta sobre Harry Potter. Però ell no intenta evitar-ho, no es tensa. “Tothom pensa que reaccionaré d’aquesta manera, però de veritat que no ho faig mai”, assegura ell, estrella de vuit pel·lícules sobre un nen mag que componen la saga cinematogràfica de més èxit de tots els temps. “¿Per què ho he de fer? M’encanten aquells anys i aquelles pel·lícules. Rodar-les em va fer esbrinar què en volia fer de la meva vida. I, a més, molts xavals comencen ara a descobrir-les. Seria terrible per a ells veure que els que les van fer en reneguen”.

Radcliffe –amb uns enormes ulls blaus que li donen un aire de franca innocència, una pell tan fina i pàl·lida que gairebé transparenta i un cap d’una mida lleugerament desproporcionada– està dret al costat de la finestra oberta de la seva suite, acabant un cigarro, expulsant el fum a l’exterior. És un fumador entusiasta, i conscient que fumar a l’habitació és un privilegi reservat a les estrelles de cine. “Em deixen fer-ho aquí, així no he de sortir al carrer –es disculpa–. Allà hi haurà fotògrafs. Només exploto la meva posició per a això: per fumar a dins”. D’acord, però hi pot haver qui pot pensar que normalment és la seva gent la que pressiona perquè tingui, per exemple, la millor taula en un restaurant. “Sí, pot ser que això passi sense que jo ho sàpiga, però li prometo que em fa molta vergonya anar per la vida dient: ‘Hola, sóc Daniel Radcliffe, ¿oi que et portaràs bé amb mi?”.

Les vuit entregues de la saga Harry Potter han recaptat uns 10.000 milions de dòlars fins ara, i des que va rodar la primera, Harry Potter i la pedra filosofal (2001), ell ha amassat una fortuna de 100 milions d’euros, encara que assegura que no està interessat en els diners: la seva mare administra el seu patrimoni. “No importa a què et dediquis, ningú es mereix guanyar tants diners”, concedeix. No té aspecte de ser la mena d’home que malgasta en roba, cotxes o capritxos. “Els diners em serveixen per estar tranquil. No he de treballar per motius econòmics, de manera que puc fer pel·lícules en què crec”. En tot cas, no deixa de resultar irònic que hagi acabat establint-se com el tipus d’actor que es pot guanyar la vida decentment, però mai obtindrà el salari que va rebre quan era adolescent. 

Després de la vareta màgica, Radcliffe s’ha obert un camí audaç i impredictible com a actor: caçant fantasmes en la pell d’un jove viudo a La dona de negre (2012), o trencant convencions en la del poeta beat Allen Ginsberg a Amores asesinos (2013). També ha protagonitzat tres espectacles teatrals a Broad­way. I aviat el veurem en una nova adaptació de Frankenstein, de Mary Shelley. “No hi ha hagut mai un esforç conscient per la meva part per interpretar papers foscos. Però molta gent va dir que, després de Potter, no trobaria papers seriosos, i mentiria si negués que una part de mi té com a objectiu demostrar a aquesta gent que estava equivocada”, confessa l’actor, que parla tan de pressa que resulta gairebé maníac, com si pensés que com més ràpid parli, abans s’acabarà l’entrevista. La cascada de paraules està puntuada per pauses ocasionals quan perd el fil, probablement perquè pensa en massa coses a la vegada. “Penso molt lentament –matisa–. I parlo ràpid, i això és una combinació explosiva”.

Fama infantil estratosfÈriCA, fortuna pornogràfica, atenció permanent… Qui va ser el nen actor més famós del món és conscient que algú pot pensar que és un divo. Res més llunyà. És escrupolosament gentil. “Sempre he odiat l’arrogància –sentencia–. Recordo que una vegada, durant un rodatge, vaig sentir  algú de l’equip tècnic parlar sobre Michael Caine. ‘Fa que tots se sentin bé per estar al rodatge’, deia. Doncs això intento fer jo”. L’honestedat, diu, és l’única manera de tocar de peus a terra. “Quan arribes a un cert nivell d’èxit, de sobte tothom s’entossudeix a dir-te a tota hora que ets genial, quan el que et fa falta són persones que t’avisin de si ets un cretí”.

Gràcies a la seva nova pel·lícula, ‘Horns’, que aquest divendres s’estrena al nostre país, Radcliffe afegeix un altre personatge tèrbol a la seva galeria. Es tracta d’un jove torturat que es converteix en sospitós d’haver matat la seva nòvia i a qui, de sobte, li broten del front un parell de diabòliques banyes. Si bé estèticament arriscades, les protuberàncies li atorguen l’habilitat màgica de percebre els pensaments més foscos de tot aquell amb qui entra en contacte, i així, finalment, descobrir la veritat sobre el crim. “El diable és un personatge molt carismàtic, sempre ho ha sigut –opina Radcliffe–. Un àngel que va caure del cel, de manera que en ell hi ha el potencial tant per al bé com per al mal. Em sembla fàcil identificar-me amb això, més que amb Déu, que es limita a ser boníssim sempre”.

El director de Horns, el francès Alexandre Aja, li va confessar que l’havia elegit per a aquest paper perquè va veure en la seva mirada un aire genuïnament pertorbador. “No és el primer que m’ho diu. Jo mateix puc veure l’abisme al meu interior”. És una afirmació sorprenent considerant la imatge d’home amable que en persona projecta. “¡I ho sóc! De veritat que no tinc cap intenció de deixar que el meu altre jo aparegui en una entrevista”.

Probablement no hi ha cap altre intèrpret en el cine actual amb una relació tan ambivalent amb el personatge que el va fer famós. Per a molts, Radcliffe és Potter i Potter és Radcliffe. “A vegades resulta preocupant –puntualitza–. Reps cartes de joves que et diuen coses com: ‘Ets tot el que tinc en la vida’, i això fa una mica de por. Perquè implica una càrrega de responsabilitat a la qual no necessàriament sóc capaç de fer front”. Així mateix, la identificació actor-personatge alimenta certs prejudicis al voltant de la seva figura. “Reconec que a vegades es gesta al meu interior una batalla entre la meva cortesia natural i el meu desig de dir als altres que deixin de dir estupideses. Perquè hi ha qui s’obstina a sentir llàstima per mi perquè creuen que sóc un tipus estrany i trist que no va tenir infància. Però sí que en vaig tenir, i va ser estranya, però absolutament feliç i saludable”.

EL SEU ÚNIC CONTACTE AMB ELS EXCESSOS de la celebritat va tenir lloc entre el 2009 i el 2010 quan, segons ell mateix va fer públic posteriorment, va desenvolupar una forta dependència de l’alcohol. “La raó per la qual vaig parlar d’això és que sabia que si no ho feia jo ho faria una altra persona, i volia agafar el control de l’assumpte”. Ara, no obstant, se’n penedeix. “M’he passat responent preguntes sobre això des d’aleshores”. No va ser l’única forma que la fama va tenir de revelar el seu revers durant aquella època. “Diversos diaris van intentar buscar a les escombraries per trobar draps bruts per airejar sobre mi, fins i tot van arribar a oferir diners als meus amics. Va ser aterridor”. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

La principal seqüela d’aquella crisi, reconeix, és certa por a la interacció social. “Odio les alfombres vermelles. Els fans s’amunteguen i comencen a cridar, i a estones em sento com una atracció de fira”. Paradoxalment, és en els rodatges, on els focus brillen més i les càmeres són més grans, on se sent més protegit. “Des dels 10 anys que hi vaig i sempre m’han resultat acollidors. I allà ningú necessita el meu autògraf”.

Al capdavall, és això el que sempre havia volgut ser: no una estrella infantil, sinó un intèrpret. Per començar a aconseguir-ho es va haver de despullar en el teatre, metafòricament i literalment. “En cada funció em quedava en pilotes sobre l’escenari durant 10 minuts de rellotge, pensant: ‘Tio, t’estan fent fotos, ¿per què fas aquestes coses?”. Efectivament, el seu debut teatral el 2007, amb el muntatge teatral Equus, va suposar un punt d’inflexió. “Diria que és la decisió professional més important que he pres. Vaig demostrar a la gent que estava més preparat per a aquesta feina del que ningú imaginava, que faria el que fos per ser actor”. Traient-se la roba, Daniel Radcliffe també es va començar a alliberar de Harry Potter. Potser les banyes l’ajudaran a completar el procés.